«54 anys, divorciada i tres fills; si ho deixo tot, ¿qui els dona menjar?»

Després de gairebé cinc anys renovant el contracte mes a mes, ara que per fi és infermera interina en un hospital important de Barcelona només pensa a sortir corrents. L’hi impedeix haver perdut l’opció de cobrar l’atur, haver de pagar una hipoteca i no tenir ni idea de què faria si renunciés. Tot i això, hi ha una cosa que sí que té clara: «Si guanyés la loteria, el primer que faria seria deixar la feina». Per ella, «la gran renúncia», aquesta tendència detectada sobretot als Estats Units de gent deixant voluntàriament una feina estable per cansament, és difícilment replicable aquí. Principalment per la fragilitat del mercat laboral i perquè les certeses de trobar una altra feina del gust de qui en busca, són poques. «La meva feina em desmotiva per qüestions econòmiques», sintetitza aquesta professional, que prefereix no donar cap dada que la identifiqui. «Cobro poquíssim en relació amb tota la formació que exigeix el meu lloc (i que requereix temps i diners) i és el mateix que cobra una infermera rasa», assenyala. «Tinc molta més responsabilitat», explica. Amb tot seguirà, assumint que l’única manera de millorar els 1.600 euros que ingressa mensualment és amb antiguitat o marxant a un altre país. Per a una altra treballadora, en aquest cas del sector bancari, la gota que ha vessat el got ha sigut la pandèmia: «Ens van obligar a treballar perquè ens van considerar treballadors essencials, però no ens van donar protecció i ningú ens ho va reconèixer». Les seves ganes de deixar la feina venien en realitat d’abans, motivades especialment, segons confessa, per les males formes, la política d’incentivar hores extra però no pagar-les i les vendes agressives. Malgrat això, tampoc es planteja deixar la feina sense un altre suport. «54 anys, divorciada i tres fills; si ho deixo tot, ¿qui els dona menjar?», es pregunta. També l’hi impedeix essencialment una hipoteca que li costa 1.000 mensuals i la manutenció dels fills. «Amb els contactes que tinc trobaria feina, però no em pagarien aquest sou [uns 2.400 euros al mes]», exposa. «Estic disposada a rebaixar el meu ritme de vida, no demano res que sigui una ganga, demano subsistir i que els meus fills subsisteixin», afegeix. La por del buit laboral Menys pressió, però la mateixa pressa té una tercera treballadora, en aquest cas del departament logístic d’una multinacional de comerç electrònic. El seu gran problema és que amb menys de 30 anys ja té tota la responsabilitat que pot assumir a l’oficina d’Espanya. «És una empresa que paga bé els càrrecs estratègics, però no els treballadors de base», contextualitza aquesta veu que tampoc es vol identificar. «Estan acostumats a agafar gent que acaba de sortir de la carrera i es pren aquesta experiència com un primer pas per després anar a una empresa més gran», explica. Ella, tot i que voldria no haver d’allargar-ho més, segueix després de dos anys i mig. «Crec que no em serà tan fàcil trobar una cosa que realment em faci compensar deixar aquesta feina», argumenta. «Necessito un sector estable, amb bones condicions i una empresa que tingui recorregut i sàpiga que no farà fallida d’un dia per l’altre», diu. L’alternativa és emprendre. «Però tal com està la cosa a Espanya, ho veig molt difícil», es lamenta. Acabi on acabi, tampoc es planteja deixar la feina sense tenir-ne lligada una altra. «Pagant un lloguer no em puc permetre gastar tots els meus estalvis», assegura. Això, i que és plenament conscient del moment que viu el país: «Estant com estem, tothom té por de no tenir feina o tenir-ne una de precària».

«54 anys, divorciada i tres fills; si ho deixo tot, ¿qui els dona menjar?»

Tres treballadores cansades del seu lloc de treball argumenten per què no veuen viable afegir-se a ‘la gran renúncia’

El més llegit