Torni amb cita prèvia

Fa uns dies, vaig aprofitar per intentar registrar un títol en una oficina pública pròxima. Per a la meva sorpresa, vaig veure a l’entrar que no hi havia ningú, excepte els dos funcionaris que atenien el públic. Vaig córrer amb pressa cap a la finestreta, quan una veu em va detenir: ¿Té cita prèvia? Enxampat en falta, com sol passar sempre que un s’enfronta a la totpoderosa administració, vaig reconèixer avergonyit que no, que no tenia cita prèvia. Però, ja que no hi havia ningú més i que la meva gestió era molt ràpida, potser em podien atendre. ¿I si mentrestant ve el de la cita prèvia? Vaig quedar mut en vista d’un tan argument contundent i em vaig resistir a assenyalar l’obvietat que seríem dos atenent i dos d’atesos. Doncs doni’m vostè cita prèvia, sisplau. No podem, això ho ha de fer per internet. Vaig pensar que el meu mòbil tenia accés i em vaig posar a buscar la web corresponent per sol·licitar-la quan em van dir que, en tot cas, em donarien la cita per a d’aquí uns dies i no per a aquell matí, ja que estava tot ocupat. En un gest d’empatia, un dels funcionaris va trobar la solució: esperi’s i si no ve el de la cita prèvia, l’atendrem com una excepció. Deu minuts, a soles i mirant-nos, van ser suficients per concloure que em podien atendre, sense conculcar els drets de qui ho havia fet bé, demanant la preceptiva cita prèvia. Llavors, quan van iniciar els tràmits per registrar el meu document, va caure el sistema i, deu minuts després, sortia per la porta amb el títol sense registrar. (sic) Tornant cap a casa, amb una sensació híbrida entre frustració, comprensió (en el fons, també soc funcionari, amb un trienni com a ministre de la cosa) i enuig, vaig pensar en les vegades que havia reflexionat sobre la imprescindible reforma de les nostres administracions públiques. Especialment aquests dies, quan acabàvem de presentar al Govern el document sobre «Tretze propostes per reformar l’Administració de l’Estat» com a fruit de la tasca del grup d’experts creat a tal final per l’anterior ministre, Miquel Iceta, i quan he sigut convidat pel ministeri a participar com a orador en la 7a Conferència Estatal de Qualitat en els Serveis Públics que ha tingut lloc aquesta setmana a Màlaga. La salut d’una democràcia es pot mesurar analitzant l’estat de les seves administracions públiques, que són les encarregades de garantir els drets establerts per les lleis i, entre ells, la provisió dels serveis públics que són l’argamassa principal que cohesiona una societat. No seria cert dir que res ha canviat en l’estructura i funcionament de les administracions espanyoles en les últimes dècades. Però sí és adequat assenyalar que ha canviat massa poc i massa poques coses i que, a més, ha patit els embats dels anys de l’austeritat i de les retallades amb el resultat que, en l’última dècada, les nostres administracions públiques han experimentat un procés de degradació evident i sever. En un estat modern, les administracions públiques gestionen directament entorn de la meitat del PIB, i influeixen, de manera indirecta mitjançant la regulació i la supervisió, sobre l’altra meitat. A més, en societats de mercat com les nostres, coexisteixen amb un sector privat hegemònic, els drets del qual també ha de garantir. En concret, mitjançant tres accions d’autocontrol permanent: Controlant la seva tendència a l’expansió, revisant si allò que fa ho pot fer millor el sector privat. Imposant-se una simplificació que restringeixi la quantitat de normes en vigor (¿saben que, entre les tres administracions, s’aproven 45 normes cada dia hàbil?). Controlant les càrregues administratives que imposa sobre el sector privat i els ciutadans, incloent els costos en temps. A més, en un estat multinivell com el nostre, les administracions públiques s’han de coordinar per garantir una prestació de les competències de cada una d’aquestes adequada. I, en aquelles que són concurrents, han de trobar mecanismes adequats de cogovernança. En concret: S’ha d’aprovar per llei un estatut del Govern central que reguli les seves competències exclusives i com ha d’exercir aquelles que siguin bàsiques. Regulant i institucionalitzant la conferència de presidents i les conferències sectorials Creant estructures compartides entre el Govern central i els governs autonòmics per a la gestió de competències, que s’han de coordinar de manera eficaç. Estem acostumats a debatre sobre la mida de l’Estat. Un debat que oculta el que hauria de ser l’objecte de preocupació permanent: ¿fan l’Estat i les seves administracions el que han de fer, i ho fan de manera eficient? Les nostres administracions tenen una estructura organitzativa vertical i en sitges, quan la majoria dels problemes en una societat complexa com l’actual, només es poden abordar de manera horitzontal. Això empenyeria a entregar en mans d’agències especialitzades l’execució d’aquells programes que necessiten enfocaments horitzontals de manera permanent. Una administració per agències permet diferenciar millor entre la regulació d’una política pública i la seva adequada execució, alhora que ajuda a avançar en una administració finançada per objectius. Avui dia resulta impossible mantenir una administració que no funcioni internament i no es relacioni amb els ciutadans, de manera majoritàriament digital. És molt el que s’ha avançat en aquest aspecte en els últims anys. Però encara és més el que queda per millorar perquè l’experiència que tenen els usuaris quan tracten digitalment amb el sector privat també la puguin portar a la seva relació amb les administracions públiques. En aquest sentit, les reformes han d’estar presidides per dos principis molt senzills: finestreta digital única per a totes les administracions, i que cap administració demani als ciutadans documentació que té en el seu poder una altra part de l’administració. L’administració digital no és allò de sempre però per internet, sinó aprofitar internet per canviar allò de sempre. Unes administracions públiques que treballen per als ciutadans, però sota les instruccions dels polítics, han de poder garantir la professionalitat i la independència dels seus empleats públics. Per això, és essencial desenvolupar l’estatut bàsic de l’empleat públic, aprovat el 2007, actualitzant de manera especial els següents aspectes: Avançar en la diferenciació entre funcionari i empleat públic. Modernitzar les normes d’accés a la funció pública, mantenint els principis de mèrit i capacitat. Desenvolupar el mecanisme d’avaluació per acompliment: els funcionaris han de tenir assegurada la seva feina, però no el seu lloc de treball si no hi compleixen de forma adequada. Desenvolupar normativament la funció directiva. Limitar la interinitat a aquells casos absolutament justificables. Hauríem d’aprofitar la palanca IV, component 11 del Pla de Reformes annex als fons Next Generation per impulsar una modernització de les nostres administracions. Segons el CIS, el 86% dels qui hem tingut relació amb la sanitat pública amb motiu de la pandèmia, valorem l’atenció rebuda com a bona/molt bona. És possible fer-ho. És necessari fer-ho. Hem de posar la prioritat, el temps i els recursos necessaris per fer-ho. Guanyarem tots. Per cert, uns dies més tard, vaig registrar el títol en menys de deu minuts, en una oficina de Correus, agafant número a l’entrar i sense cita prèvia.

Torni amb cita prèvia

Les administracions espanyoles han patit els embats dels anys d’austeritat i retallades

El més llegit