Res és el que sembla

Quan tots anticipàvem una recuperació vigorosa després de la caiguda provocada per la Covid, les dades de l’INE apunten, per segon trimestre consecutiu, a un alentiment que ens torna a situar als llocs de cua europeus. És a dir, creixem, però l’acumulat des d’inicis d’any ens situa en un escàs 2,5%, molt allunyat de totes les previsions per al conjunt de l’any, inclosa la del Govern central. A aquest ritme no tornarem al PIB prepandèmia fins a finals del 2022, havent perdut tres anys més la desviació existent entre tornar al 2019 i el que hauríem avançat en aquell temps, de no haver-se creuat la pandèmia. El que crida més l’atenció és que la causa principal de la diferència entre el que s’esperava i el que s’ha fet és allò en què (gairebé) tothom estava d’acord: les polítiques anti-Covid, més les de recolzament a les rendes de famílies i autònoms, estaven creant una important massa d’«estalvi embassat» que sortiria disparat quan les restriccions s’anessin abandonant gràcies a la vacunació. Doncs no. Les famílies espanyoles han mostrat un comportament molt prudent quant a la despesa en consum (recordem que el consum representa entorn del 60% del PIB), fins i tot amb dos trimestres en negatiu des d’inicis d’any. Al contrari, les exportacions segueixen molt bé, malgrat el creixement en els costos laborals unitaris, cosa que, en teoria, hauria de deteriorar la nostra competitivitat exterior. A posteriori, podem trobar tres explicacions per al fre al consum que estem vivint. La primera, les incerteses existents respecte a l’evolució de la pandèmia, amb repunts i avanços molt lents en la vacunació mundial, unit a alguns alarmismes exagerats respecte a la situació del país («ens encaminem a la fallida [...] ens hauran de rescatar») empenyen el vector de la prudència en les famílies que han vist créixer els estalvis durant aquests mesos. La segona, que la política de recolzament a rendes ha fet créixer l’endeutament d’algunes famílies, majorment d’autònoms, cosa que incrementa el risc del que el Banc d’Espanya anomena «deterioraments latents» quan arribi l’hora de tornar-los. La tercera explicació es pot trobar en l’impacte negatiu de la inflació sobre la renda real de les famílies i el valor dels seus estalvis, cosa que afecta, de nou, les seves expectatives. Segons acaba de fer públic l’OCDE, la renda familiar real per càpita ha caigut per això aquest trimestre a tota la zona. Durant aquestes setmanes, a més del punt anterior, un altre assumpte ha portat de corcoll els economistes: les xifres d’ocupació. Resulta que, malgrat l’esmentat alentiment de la recuperació, l’ocupació s’està disparant a Espanya fins a nivells històrics. Així, l’EPA ens diu que els ocupats han superat ja els 20 milions, xifra que no només és superior a la del 2019, abans de la Covid, sinó que ens torna al màxim que hi havia el 2007, abans de la crisi financera, tot i que amb una taxa d’atur que avui gairebé duplica la de llavors. Aquestes dades indiquen que, per primera vegada en la nostra història, l’ocupació estaria creixent més que el PIB (sense derogar la reforma laboral del PP), cosa que, addicionalment, significaria una important (i preocupant) caiguda en la productivitat de la nostra economia. És a dir, un embolic al qual els nostres millors caps estan intentant donar una explicació. Alguns, veient a més la positiva evolució d’altres variables com la recaptació tributària, continuem pensant que l’INE acabarà revisant a l’alça el nostre PIB del 2021. Esperem que ho faci en el pròxim trimestre i no d’aquí dos anys. Decidir si l’apreciable pujada de preus que assenyala l’IPC és, o no, inflació consumeix també moltes energies als nostres analistes i decisors, per la seva gran rellevància: si és inflació (pujada generalitzada i persistent de preus), en lloc de repunt temporal d’alguns costos, com l’energia, llavors els bancs centrals haurien de posar fi a les seves permissives polítiques monetàries i, mitjançant un encariment del crèdit, intentar posar-hi fi encara que signifiqués sumir l’economia mundial en una recessió induïda. El nostre últim IPC presenta una diferència tan gran entre l’índex general (5,5%) i l’anomenat subjacent o més estructural (1,4%) que hem de remuntar-nos a finals dels anys 70 del segle passat per veure una cosa similar, que avalaria la idea que vivim una pujada puntual d’alguns preus. L’economista en cap del BCE ha dit, en aquesta línia, que aquesta pujada de preus és «molt inusual i temporal» i s’explica pels colls d’ampolla que han aparegut en subministraments clau, unit a l’augment en els costos del transport marítim (cada contenidor costa 10 vegades més que abans i el temps d’espera s’ha duplicat). Si no hi ha indicació salarial (inflació de segona ronda), l’IPC pot anar disminuint durant els pròxims mesos i, així, continuarem mantenint el recolzament de liquiditat tan generós que estan dispensant els bancs centrals en aquesta pandèmia sense, per cert, haver disparat la inflació, segons deien els llibres de text que passaria. Hi ha gent que té ansietat anticipatòria i ja està preocupada pel que passarà el dia després. La crisi sanitària ha disparat els dèficits i els deutes públics fins a xifres mai vistes i, en algun moment, caldrà posar en marxa polítiques d’ajust, ja que amb la simple evolució del cicle no serà suficient per reconduir-los a nivells acceptables i compatibles amb la disciplina de l’euro, només temporalment suspesa. En el nostre cas, és conegut el gran impacte cíclic del dèficit públic, que fa creïble l’evolució prevista pel Govern central des de l’11% el 2020 fins al 4% el 2023, any a partir del qual es pensa que tornaran a posar-se en vigor els plans de control a l’eurozona. Dos problemes associats a aquest assumpte: calcular a quant ascendeix el dèficit estructural, immune a la recuperació, com a conseqüència de les mesures permanents posades en marxa en aquest període (ingrés mínim vital, per exemple) i que alguns situen en l’entorn del 5% del PIB i, d’altra banda, la necessitat de reduir el deute públic que exigeix tenir superàvits primaris en el Pressupost. Els dos objectius, reduir el dèficit estructural i el deute en termes absoluts, requeriran, sens dubte, mesures d’ajust via més ingressos o/i menys despeses. En el seu moment, és a dir, en la pròxima legislatura i segons com vagi el debat europeu sobre l’anunciada revisió dels criteris d’estabilitat. Mentrestant, tots tremolant sobre un altre assumpte important i no previst: l’esmentada crisi de subministraments, que actua com un veritable xoc d’oferta i amb un impacte negatiu sobre la recuperació que està assumit. I tot això al marge, és clar, del que s’acordi a la COP26 de Glasgow, si és que s’acorda alguna cosa i si és que després els governs aconsegueixen complir-ho. El que dèiem: temps confusos, en els quals res és el que sembla.

Res és el que sembla

A aquest ritme, no tornarem al PIB prepandèmia fins a finals de 2022

El més llegit