Sobre vàters i tombes

Resulta difícil ser optimista en la lluita contra el canvi climàtic quan escoltem que el secretari general de les Nacions Unides exigeix als 200 països assistents aquesta setmana a la COP26 a Glasgow: «Ja n’hi ha prou de tractar la natura com un vàter. Estem cavant la nostra pròpia tomba». Ja no es tracta d’un jove activista exaltat qui ho diu, sinó el màxim representant de l’entitat que més s’assembla a un Govern mundial. I ho fa trenta anys després que s’adoptés la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, vint-i-quatre des que es va aprovar el Protocol de Kyoto i sis des que es van actualitzar els compromisos de reducció de gasos amb efecte hivernacle a l’Acord de París. Però no som capaços com a societat global de fer el que hem de fer, no ja per evitar l’escalfament del planeta, cosa irreversible, sinó per limitar-lo a un màxim de 2 graus d’aquí al 2050, que és el que els experts calculen que farà més tolerables les inevitables catàstrofes ambientals que comencem a patir. Amb l’excepció de l’any dur de pandèmia, les emissions continuen pujant malgrat el voluntarisme expressat per uns governs als quals els resulta més fàcil assumir compromisos de manera emfàtica que executar els canvis necessaris per complir-los. Ara el nou mantra és arribar el 2050 a «emissions netes zero» (que s’emeti només allò que pugui ser captat pels embornals naturals o artificials), amb dues excepcions conegudes en aquesta cimera: la Xina, que tot ho mesura en termes del seu accés a l’hegemonia mundial, ho farà el 2060 i l’Índia el 2070, notícies importants si no fos perquè entre els dos països representen gairebé el 35% de les emissions mundials. No obstant, encara no coneixem els plans concrets als quals es comprometen tots els països per fer creïble aquesta meta. I la veritat és que no ens sobra la credibilitat en aquest tema, tot i que estem parlant d’una situació generada per nosaltres mateixos i que afecta directament el model de vida que hem implantat, com a espècie, a la nau espacial Terra. Cada vegada més gent comença a defensar que, si de debò volem combatre el canvi climàtic provocat per l’acció humana, hem d’assumir la necessitat d’un canvi radical en la nostra forma de vida actual. Que l’efecte hivernacle està provocat per un model de societat que hem construït sobre tres pilars essencials: tenir cada vegada més coses materials (créixer econòmicament); aconseguir-ho utilitzant com a principal combustible energètic productes amb una elevada emissió de CO2 i altres gasos amb efecte hivernacle (carbó, petroli, gas) i deixar que aquest creixement estigui guiat per la maximització del benefici privat com a principal incentiu de progrés humà. Un triangle que ha resultat insostenible i depredador per a la natura en forma d’escalfament excessiu. Prendre’s seriosament la lluita contra el canvi climàtic exigeix revisar algun, o els tres, punts citats. I és aquí on els Governs estan mostrant la seva incapacitat per fer-ho al ritme adequat. Alguns defensen la necessitat d’un «decreixement» econòmic com a única fórmula per evitar un col·lapse al planeta causat per l’espècie humana. Tenint en compte que no es tracta d’un «creixement negatiu del PIB», sinó d’un creixement diferent que inclogui el respecte als equilibris bàsics del planeta entre les seves premisses. Es reprèn el que el Club de Roma va anomenar «creixement zero» quan a finals dels anys 70 del segle passat va començar a parlar dels límits al model vigent de creixement econòmic. Es posa el focus, amb això, no només en l’aspecte del canvi climàtic sinó, en general, de totes les conseqüències derivades d’utilitzar la natura «com a vàter»: plàstics, desforestació, biodiversitat, contaminació etc. Aquest enfocament sol qüestionar, també, el model capitalista de recerca del benefici privat, fins al punt de plantejar com a excloents el capitalisme i la sostenibilitat mediambiental. Molts dels activistes que es manifesten a les portes de la cimera defensen aquests plantejaments. D’altres, d’altra banda, creuen que n’hi ha prou amb canviar les fonts generadores d’energia dirigint-nos cap a renovables no emissores de CO2 i, juntament, millorar l’eficiència i l’estalvi energètic. I les dues coses respectant, i fins i tot utilitzant, els mecanismes del mercat privat. Aquí és on s’ubiquen els països de la COP26, amb èxit insuficient fins ara. Per exemple, Espanya va emetre a l’atmosfera el 1990 (any de referència) 290.000 tones de gasos amb efecte hivernacle i trenta anys després, el 2019, en va emetre 314.000, un 8,5% més, malgrat els compromisos de reducció. Una situació similar a nivell global fa que els experts diguin que som molt lluny d’arribar a l’objectiu, reiterat al G-20, de limitar l’escalfament a «només» 1,5 graus. I sabem que, com més escalfament hi hagi –i la tendència actual ens portaria a prop dels 3 graus–, pitjors seran els efectes en termes de sequeres, tempestes, elevació del nivell del mar, expansió de malalties tropicals (malària, dengue...), alteració del rendiment dels cultius essencials i les consegüents emigracions per fam, etc. El canvi climàtic té, a més, un vincle directe amb la desigualtat, ja que les elits riques solen ser les emissores de contaminació principals, mentre que són els més vulnerables els que en pateixen les pitjors conseqüències. Aquesta és una de les raons per les quals es parla de «transició justa» i perquè els Acords de París van incloure l’obligació de transferir als països més desfavorits 100.000 milions de dòlars anuals entre el 2020 i el 2025 per ajudar-los en la seva transició ecològica, tot i que aquest compromís, almenys de moment, tampoc s’ha complert. Coneixem el problema i la seva gravetat, sabem el que s’ha de fer i les conseqüències dramàtiques de no fer prou per acotar el desastre. L’evidència científica és aclaparadora; fins i tot la immensa majoria dels ciutadans als països més avançats són coneixedors de la problemàtica i molts comencen a alinear la seva conducta individual amb les exigències de la sostenibilitat. Llavors, ¿per què els governs fracassen una vegada i una altra a l’hora de complir els compromisos de reducció que assumeixen? ¿Per què a nivell mundial es continua invertint molt més en hidrocarburs i carbó que en renovables? Els primers acords coneguts de la COP26 de Glasgow, tot i que són importants, queden molt lluny del repte que enfrontem com a espècie, suposadament intel·ligent. Sobretot quan el problema principal és fer el que sabem que hem de fer, enfrontant-nos al poderós ‘lobby’ del carboni i sabent gestionar els sacrificis socials que, com en tota reconversió, s’hauran de fer. De moment, amb dades a la mà, la irresponsable lleugeresa de les nostres elits ens condueix, de manera irremeiable, a acabar enterrats, prematurament, en la m..., en un gran vàter. ¿És això el que volem?

Sobre vàters i tombes

Jordi Sevilla opina que el canvi climàtic té un vincle directe amb la desigualtat: «les emissores principals de contaminació solen ser les elits riques»

El més llegit