Salvar el Nadal: la carrera contra rellotge de les empreses

Ara que començàvem a despertar del malson del coronavirus, una altra pandèmia s’estén pel món. Al principi, de forma silenciosa, però ja infecta tot el teixit productiu mundial. És la crisi dels subministraments, que té en suspens els empresaris de gairebé tots els sectors i amenaça els ciutadans amb viure el mai vist: el desproveïment. I a les portes de Nadal, el període de més consum de l’any. La situació és tal que en aquest moment les empreses no tenen com a principal objectiu vendre, sinó comprar. Proveir-se de matèries primeres i béns intermedis per mantenir l’activitat. I no ho tenen gens fàcil perquè, després de l’aturada generalitzada per la Covid, a les cadenes de valor mundials els està costant un món tornar als seus engranatges anteriors al 2020. A més, la reactivació i l’impuls al consum amb molt estalvi acumulat han provocat una imprevista i fenomenal pujada de la demanda. Falta de tot, des de llavors per plantar cereals a fustes per fabricar mobles. I barcos i contenidors que els transportin. La conseqüència és que els preus s’estan disparant, com prova la pujada del 5,5% de la inflació l’últim mes. Tot això agreujat pels costos de l’energia. ¿Com hem arribat a aquesta situació? El director de l’Observatori d’Economia Internacional de la Universitat de València, Vicente Pallardó, assegura que bona part dels problemes que estem patint venen d’abans. «Eren factors de la globalització que estaven agafats amb fil i la pandèmia ho ha rebentat», afirma. Un d’ells és l’anomenat ‘just in time’, que implica la reducció a la mínima expressió dels estocs tant per part de productors com distribuïdors per estalviar costos: «Qualsevol disrupció, com la del barco que va bloquejar el canal de Suez, produeix el col·lapse a moltes fàbriques». Un altre factor que venia de lluny i ara ha esclatat és la dependència de Taiwan i Corea del Sud en la producció de microxips, el consum dels quals ha crescut de forma molt rellevant durant la Covid per l’augment de la demanda d’oci (videojocs) i ordinadors (teletreball). Per si tot això no fos suficient, la concentració de navilieres en els anys previs al coronavirus va produir una reducció de barcos «perquè la rendibilitat era escassa. La recuperació ha sigut més ràpida del previst i ara falten barcos i contenidors». Un altre problema, aquest més actual, es deriva de la transició a l’economia verda, que reclama matèries primeres com el liti o el cobalt que fins ara eren d’ús marginal: «S’ha de veure d’on en traurem les quantitats necessàries». Finalment, el gas natural s’ha encarit i ha provocat l’alça de preus de la llum. Ha sigut així perquè Àsia va acaparar molta producció l’últim hivern per les fredes temperatures que va patir, perquè «es demana substituir el carbó i això es fa amb gas natural, i per factors geopolítics: Rússia no eleva el subministrament pactat si no s’obre el gasoducte amb Alemanya que eludeix Ucraïna». Pallardó creu que en la segona meitat del 2022 «es pot recuperar certa normalitat». Així estan responent les empreses a aquesta complexa conjuntura: Llar: comprar com a única sortida El sector de l’hàbitat és un dels que està vivint una explosió d’activitat en aquests mesos post-Covid. Tant confinament i tant estalvi han portat les famílies a rehabilitar cases, comprar segones residències i renovar mobiliari. El president de la patronal valenciana del moble i la fusta, Alejandro Bermejo, propietari de la firma fustera Molduras Alto Turia, afirma que els empresaris «estem en la situació paradoxal d’haver de preocupar-nos més per les compres que per les vendes i ho hem de fer al preu que ens ofereixen». I no hi veu alternativa més que mirar de proveir-se per mantenir l’activitat i traslladar el preu al client. Càndid Penalba, propietari de Cotoblau, una empresa especialitzada en tèxtils per a la llar, compra sobretot a Àsia les fibres i fils amb què fabrica els seus productes, singularment complements per a llits que ven, entre d’altres, a Ikea. Però ho té molt complicat pel col·lapse als ports i l’alça dels costos de transport provocats per la «sobredemanda». «Està costant posar en marxa la cadena de valor. En els primers mesos de la pandèmia, nosaltres mateixos vam reduir a la mínima la producció perquè estàvem espantats amb la paràlisi de la demanda mundial», diu. Amb una facturació de 31 milions d’euros el 2020 i 250 treballadors, Cotoblau «no pot parar», així que l’única alternativa consisteix a «assegurar els subministraments pagant el que demanen i apujar preus a la clientela». Si abans s’aprovisionava amb la vista posada a dos mesos, ara ho fa a sis. La matèria primera li arriba, però «amb retallades» i molt cara. Explica que els transitaris tenen un servei ‘premium’ que agilita la càrrega i transport. A l’agost, ja «desesperat, vaig pagar 15.000 dòlars per cada un dels cinc contenidors que vaig comprar». L’any passat n’eren 1.800. Per a Vicente Folgado, el problema principal és que les navilieres estan optant per rutes més rendibles que les que passen per l’Àfrica, d’on procedeix la major part de la fusta que utilitza per produir taulers per a interiorisme, decoració o obra civil. Per tant, el producte arriba amb «menys regularitat». A més, els productors africans «van al dia per no tenir estoc als ports». L’única solució per a Tableros Folgado, una firma amb set milions de vendes i 50 empleats, és «comprar molt més que abans i tenir més matèria primera emmagatzemada». Però no és fàcil i «hi ha comandes que no sabem com les servirem ni quan». No només passa amb les fustes. També amb resines i cues. Per exemple, un additiu que aquesta firma utilitza per fer coles més resistents és difícil d’aconseguir perquè es produeix amb residus del querosè dels avions i pateixen per les restriccions als vols durant la pandèmia. Renovables: estretor pel silici Les empreses d’energies renovables pateixen una pujada de relleu en algunes de les matèries primeres que utilitzen. És el cas, en les fotovoltaiques com Valfortec, del silici per a les plaques solars –que a més es fabriquen en exclusiva a la Xina, amb una alça del 50% en els costos–, del ferro per a les estructures i del coure per a les instal·lacions. El seu propietari, Fidel Roig, afegeix un altre factor: les restriccions que el govern de Pequín està imposant en el consum energètic per fer front al canvi climàtic, cosa que ha reduït la producció. Aquest empresari, la firma del qual ocupa 350 persones i factura 50 milions, en aquests moments no té cap altre objectiu prioritari per proveir-se de matèries primeres i béns intermedis. L’avantatge és que té plantes a Xile, el Japó i Espanya, «cosa que ens dona més capacitat per proveir-nos». Fins ara no ha tingut problemes seriosos, «perquè ens avancem gràcies a la informació que ens facilitaven els fabricants», però augura un desproveïment «important» el 2022. Agricultura: quan s’ha de deixar de plantar Al productor murcià de cítrics Pedro Gomáriz la falta de subministraments el torpedina des de gairebé totes les direccions. Pateix escassetat de fertilitzants, sobretot abonaments minerals, ferro per a hivernacles i tanca de camp i cartró i plàstic per transportar i vendre llimones i aranges. I les solucions també són escasses i es resumeixen en les complicades plaques solars per batallar contra l’alça del cost energètic i complementar els fertilitzants amb abonaments orgànics. També en fer provisió en la mesura possible, pels robatoris i els costos d’emmagatzematge. Augura que els efectes es veuran a la pròxima campanya, amb un descens de producció per l’esgotament de les terres. Ja es detecta la falta de plançons i llavors en hortalisses i cereals i l’única sortida pot ser plantar menys. Pesca: de quant val a quant tens En la indústria de la transformació pesquera, amb una competència global, el preu que s’ofereix al client final és determinant per seguir al mercat. D’aquí els baixos marges del sector, i que la gran distribució hagi utilitzat la conserva, per exemple, com a producte reclam. Això ha canviat ara. «El preu ja no és el principal, s’ha convertit en accessori. Ara, en comptes de preguntar-te quant val una mercaderia, el client el que vol saber és quanta quantitat en tens», diu el CEO de Congelados Maravilla, Giuseppe Mellino. «El fonamental és tenir producte, és el complicat de veritat, el client ha assumit que ha de pagar més». Perquè hi ha poc, el que s’importa triga a arribar per l’embús logístic i escassegen productes per a embalatge, com cartrons i plàstics. Si un contenidor de la Xina costava 3.500 dòlars abans de la Covid, ara supera folgadament els 12.000; si per a una comanda de 10.000 caixes el proveïdor trigava dues setmanes a servir-les, avui és impossible aconseguir-les abans de dos mesos. «L’anticipació en les compres és fonamental, però no podem lluitar contra els nolis o l’embús a la cadena de subministrament». Congelados Maravilla adquireix pop a Mauritània i Gàmbia, i té a Itàlia el seu mercat principal. Facturarà 60 milions d’euros el 2021, després d’un increment interanual superior al 20%. Torró: el valor de la proximitat Les empreses torroneres, en especial les pertanyents a la denominació d’origen Alacant i Xixona, treballen amb productes de proximitat, i això s’ha convertit en un enorme avantatge en un moment com aquest. Un exemple el constitueix la companyia Almendra y Miel, amb 260 treballadors i 20 milions de facturació anual, amb seu a Xixona, on produeix torrons de marques com El Lobo i 1880. La seva directora de màrqueting, Isabel Sirvent, destaca que les principals matèries primeres, l’ametlla i la mel, procedeixen de proveïdors de proximitat, cosa que els ha permès evitar els increments del preu del transport. També el cartró i el plàstic dels envasos són del municipi veí d’Ibi, i tot i que els costos en aquest cas sí que han pujat, «no tant com si els haguéssim d’adquirir més lluny». Passa el mateix a Turrones Hijos de Manuel Picó, del mateix municipi, que té en l’artesania i la qualitat el seu principal reclam per al mercat. El gerent, Manuel López, afirma que també treballa amb agricultors locals, així com proveïdors de proximitat en el cas dels envasos, de manera que «no hem tingut cap mancança de matèries primeres». Calçat: participar en una subhasta El sector del calçat té una gran dependència de la Xina tant respecte als components com al producte acabat, per la qual cosa està sent un de les més afectats en aquesta crisi de matèries primeres que s’ha desencadenat. L’empresa J’Hayber està vivint les dues cares de la moneda. El seu gerent, Rafael Bernabeu, destaca que a la fàbrica situada a Elx no estan tenint problemes d’aprovisionament, «ja que elaborem un producte que es fa de la mateixa forma i amb els mateixos materials des de fa 50 anys». Una altra cosa és el que passa als centres de producció d’Àsia, on, assenyala, «s’ha produït un autèntic col·lapse de falta de materials que propicia retards d’unes quantes setmanes». I tot això, a més, amb uns costos disparats, tant els de matèries com plàstics o pells, com els de noliejar contenidors, que han multiplicat el preu per deu. «Al final –afirma– no queda cap més remei que licitar en una subhasta de preus per aconseguir que et serveixin». Ho estan tenint millor a l’empresa Wonders, que treballa amb proveïdors de la mateixa zona. El seu director, Francisco Oliver, indica: «Vam notar un lleuger increment de preus en les matèries, però d’aquesta forma tenim més controlada la cadena de subministrament». Joguina: proveir-se amb temps La joguina és un sector molt estacional, però el que històricament ha suposat una rèmora, en aquesta ocasió s’ha convertit en un avantatge, ja que han pogut treballar amb més marge de temps i proveir-se de les matèries primeres necessàries sense presses. Aquest és el cas d’Injusa, empresa de vehicles elèctrics situada a Ibi, en què el gerent, Luis Berbegal, remarca que «gràcies a la previsió, hem pogut fabricar amb normalitat per arribar a temps als mercats». Això sí, fent front a l’encariment dels plàstics, amb un preu que s’ha triplicat, i també el dels contenidors. El problema estarà en les reposicions dels articles de més èxit i que necessitin components que només es fabriquen a Àsia, ja que probablement no es podran servir. Una cosa semblant passa a la fàbrica de nines i articles de puericultura Miniland, a Onil. El seu CEO, Rafael Rivas, destaca que «hem treballat a sis mesos vista, pagant per endavant i acumulant més estoc que altres anys, però això només ho poden fer les empreses amb prou múscul financer». També, afegeix, han hagut de canviar de proveïdors, en aquest cas de components tèxtils, «que abans arribaven d’Àsia i ara ho fan des de Turquia». Tecnologia: quant me’n pots enviar Els productes tecnològics de més èxit comercial pateixen la crisi internacional de la cadena de subministrament i la falta de xips. El telèfon mòbil és el principal objecte de desig tecnològic que és al centre del cercle viciós d’alta demanda i escassa oferta que s’ha accelerat des de fa un parell de mesos. Julian Balerdi, responsable de comerç electrònic de Dominion Global, matriu de The Phone House, defineix la situació com un canvi radical en les relacions entre distribució i fabricants que exemplifica clarament els efectes d’una crisi de pes internacional. «Des de fa dos o tres mesos en comptes de poder dir ‘envia’m 5.000 unitats de tal producte o tal altre’, la conversa ha canviat i s’ha capgirat. La pregunta és quant em pots enviar o quant et queda de tal producte. Sí que hem notat que la demanda actual és molt superior a l’oferta», diu. Des de la perspectiva de The Phone House, la situació és generalitzada tot i que amb efectes més acusats en els productes de més demanda. Un dels casos que més crida l’atenció és el de l’iPhone 13. per al qual el desajust entre oferta i demanda és més evident i les llistes d’espera proliferen. Apple ja va reconèixer que la falta de subministrament de mòbils li va suposar deixar d’ingressar uns 6.000 milions de dòlars en el tercer trimestre d’aquest any. Les firmes estan evitant aquesta situació de dependència de determinats productes i proveïdors mitjançant la diversificació de l’oferta a la web i amb els serveis oferts. Així, Balerdi reconeix que en el cas de The Phone House i les seves més de 450 botigues, pretenen ser «menys ‘phone’ i més ‘house’», amb més serveis per a la llar com assegurances, subministraments o altres tipus de productes venuts per tercers (per la qual cosa s’han aliat amb Mirakl per al desenvolupament del seu comerç electrònic). D’altra banda, l’estratègia seguida per Mediamarkt per compensar riscos ha sigut avançar les compres. Si abans es comprava amb entre 8 o 10 setmanes d’anticipació ara ha passat a ser d’entre 20 i 25 setmanes.

Salvar el Nadal: la carrera contra rellotge de les empreses

La falta de matèries primeres colpeja de ple les companyies, que amb prou feines s’han pogut rescabalar de la Covid. Les solucions són complexes i moltes consisteixen en la provisió desesperada de productes

El més llegit