Manel, 55 anys: «Necessito feina ja, en una setmana em quedo al carrer»

Manel Pérez té 55 anys i fa dos anys que busca feina i no en troba. Fent una mica més la vista enrere, fa 10 anys que no té un contracte de més de tres mesos. Va començar a cotitzar als 17 anys i fins a la crisi financera no li va faltar mai una ocupació. Després de començar a ajuntar pessetes com a missatger, va fer ofici en el sector de les arts gràfiques. Era muntador de publicitat i rètols, d’aquests que intenten atraure la mirada mentre un espera el bus o el metro. Fins al 2012, en ple auge de la Gran Recessió, quan aquest barceloní va perdre la seva feina i ja mai ha tornat a reenganxar-se del tot. «M’ha sortit alguna feineta, però res estable», explica; esprement amb nervi els papers que ha portat a l’entrevista amb EL PERIÓDICO. En aquests papers porta tota la seva vida laboral, els documents de l’atur i mil detalls més. Acredita, lúcid i metòdic, tot el que explica. L’últim contracte que va tenir va ser com a muntador de packs de colònies, d’aquests que es venen al supermercat. Va ser l’estiu del 2019, va vèncer el contracte, va firmar la liquidació i fins al dia d’avui. «Em conec totes les respostes automatitzades que et surten després d’enviar el currículum», confessa. «Jo només vull treballar i poder pagar-me el meu pis i el meu menjar, és una cosa molt bàsica, que hauria de poder fer tothom. No entenc per què és tan complicat», afegeix. Per a ell l’anterior crisi no va acabar mai. La pandèmia no ha sigut més que un altre capítol del mateix malson i de l’actual recuperació, que a nivell macro dibuixen mes rere mes les xifres de la Seguretat Social, no vol ni sentir-ne parlar. «Reconec que fa temps que no va mirar les notícies. No me les crec, ja en tinc prou amb les meves coses», explica. «¿Com poden ser els polítics tan optimistes? Jo al meu voltant només veig gent que ho està passant malament», afegeix. «Falten ajudes per a una vida digna, sobretot per a la vivenda. Fa quatre mesos que vaig sol·licitar l’ingrés mínim vital i no m’han dit res...», diu. ¿Com es pot viure amb 451 euros al mes? En els últims anys la vida del Manel ha sigut un remar contra vent i marea. Sense feina, ni ingressos, va haver de vendre el seu pis quan encara no havia liquidat la hipoteca. Es va ficar en un altre de més barat, que més endavant va haver de tornar a vendre per continuar tirant. Mentrestant va morir la seva parella amb qui havia compartit més de 10 anys. Esgotada la prestació d’atur, li van concedir el subsidi per a més grans de 52 anys: 451,92 euros al mes. ¿Com una persona sola pot pagar una habitació i menjar amb aquests diners? «No es pot, així de clar», respon el Manel. «Allà hi entren les targetes», afegeix. Aquest barceloní acumula uns 20.000 euros de deute durant els últims anys, traient del plàstic uns ingressos extra per arribar a final de mes amb el mínim. Pa per avui i engrunes per demà, perquè el deute va en augment. Si a més d’un li va costar gestionar estar tancat entre quatre parets durant el confinament, tenir un deute que s’engreixa dia a dia mentre les sol·licituds d’ocupació es queden sense resposta no hi ajuda. La desesperació pot jugar males passades i al Manel uns cràpules li van donar el cop de gràcia. Rastrejant internet a la recerca de feina va trobar un anunci per invertir en bitcoins, que no va ser més que una estafa encoberta i que avui està sent investigada per la Policia Nacional. «Em va enganxar per la desesperació», reconeix. Des d’aleshores col·labora juntament amb diversos afectats per l’estafa amb ‘victifin.org’, on intenten alertar la gent de quins són els trucs més habituals en aquest tipus de fraus i així ajudar a evitar-los. Una xacra col·lectiva, no un fracàs individual El Manel va començar a anar fa uns dies a l’associació T’Acompanyem, al carrer de Biscaia de Barcelona. Un refugi on persones aturades –però no quietes– comparteixen vivències, ofertes de feina, fan cursets i es fan veure les unes a les altres que estar a l’atur no és un fracàs individual, sinó una xacra que afecta més de tres milions de persones a tot Espanya. Aquest home de 55 anys reconeix que té bones sensacions i que s’ha sentit ben acollit, tot i que tampoc oculta el nerviosisme que li ronda. Ja que la solidaritat arriba més lluny del que sembla possible, però no a tot. I ell pateix pel pagament que a final de mes li reclamarà el propietari que li lloga una habitació. Fa dos mesos havia de renovar el subsidi –un tràmit que durant la pandèmia es feia automàticament– i se li va passar. «Necessito feina per ja, ahir ja era tard. Estic acollonit per si acabo dormint al carrer», explica. Després de trucar per telèfon al SEPE –sense èxit– i de buscar a la pàgina web, va aconseguir intercanviar correus amb les oficines d’ocupació i solucionar el problema per renovar el subsidi i no quedar-se sense res. «Fins que no cobri el dia 10 no estaré una mica més tranquil», afirma, retorçant entre les seves mans els papers amb l’empremta dels seus 28 anys cotitzats.

Manel, 55 anys: «Necessito feina ja, en una setmana em quedo al carrer»

Aquest barceloní va perdre la seva feina en l’anterior crisi, va passar a encadenar –quan va poder– contractes temporals i des de fa dos anys que està sense ocupació

El més llegit