Buit d’enginy

He participat aquesta setmana en el II Fòrum d’Economia Prospectiva de Galícia i, amb aquest motiu, he actualitzat les meves reflexions de quan feia prospectiva econòmica en una gran consultora. La casualitat ha volgut que coincidís amb els dies en què celebrem el desè aniversari del final d’ETA després d’anys sembrant de mort i por la societat basca i espanyola inútilment, ja que no ha aconseguit cap dels seus objectius mitjançant la violència, cosa que vèiem tots menys ells. Vull parlar de la incapacitat dels grups humans per actuar avui, d’acord amb les conclusions que anticipem sobre el futur. ¿Per què no prenem mesures, o ho fem tard, davant de problemes molt coneguts del futur? ¿Per què no som capaços de corregir els problemes, coneguts i detectats que generen i generaran vuit mil milions de persones, amb certa tendència depredadora, en aquesta nau espacial anomenada Terra? Si no mou l’acció correctora avui, la prospectiva corre el risc de quedar-se en profecia. Comencem per l’impacte de la nostra activitat sobre la naturalesa i, especialment, el canvi climàtic provocat per les emissions de CO2 amb origen humà. Es tracta, sens dubte, d’un salt qualitatiu en el nostre accelerat procés d’agressió del medi ambient iniciat amb el nou model de capitalisme industrial impulsat des del segle XIX i basat en dos principis: l’individualisme i la maximització del benefici privat. Si el problema dels plàstics als mars ja és greu, amb l’escalfament de la Terra parlem de veritables catàstrofes que han començat ja, que ens afecten directament: fenòmens climàtics extrems (inundacions i sequeres, onades de calor i fred) que agreugen els processos de desertificació i erosió, així com una pèrdua generalitzada de la biodiversitat. Coneixem des de fa anys, gràcies a l’IPCC, grup intergovernamental de 1.300 experts sobre el canvi climàtic vinculat a l’ONU, els problemes reals que provocarà una elevació de la temperatura del planeta per sobre dels 2,5 graus, cap als quals ens encaminem a passos accelerats. Milions de persones afectades en tot el món i milers de milions d’euros en pèrdues econòmiques van empènyer la majoria de països del món a arribar a un acord per reduir les emissions de CO2 en relació amb 1990 en les quantitats necessàries per mantenir l’escalfament previst per sota dels 2 graus el 2050. En el marc de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i després del Protocol de Kyoto (1997), es va arribar un acord a París (2015) amb compromisos concrets de reducció d’emissions que ja sabem que no s’està complint. Tret del descens produït el 2020 per la pandèmia, la suma total d’emissions no ha parat de pujar i es preveu que aquest any arribin a un nou pic màxim, en flagrant contradicció amb l’acordat a París. A finals d’aquest mes es tornarà a reunir la COP-26 a Glasgow i segur que veurem els responsables governamentals fer-se cops al pit pels incompliments i prometre propòsits d’esmena de cara al futur. Però la seva credibilitat actual és molt baixa i aquesta incapacitat per complir els compromisos adquirits ens conduirà a un escalfament del planeta d’efectes devastadors que ja coneixem. I ningú sembla capaç d’evitar-ho, malgrat l’èxit mediàtic de moviments com el que encapçala Greta Thunberg, capaç d’omplir telenotícies, però no mesures al BOE que es compleixin. ¿Per què? Passa una cosa semblant amb l’altre gran vector transformador del nostre futur. El seu i el meu: la digitalització i la intel·ligència artificial. Fa pocs dies es va sentir al Senat dels EUA la denúncia més gran dels riscos que per a la nostra convivència generen les actituds d’un gegant mundial com Facebook. Una extreballadora va parlar d’algoritmes que alimenten la discòrdia, eines dissenyades per generar dependència i augmentar el consum i, fins i tot, de no fer res per evitar l’impacte negatiu que el seu abús genera entre els adolescents, com l’anorèxia i pensaments suïcides. Després de l’escàndol de Cambridge Analytica, les denúncies són creïbles perquè venen avalades, a més, per molta literatura que ha anat apareixent en aquest sentit en els últims mesos. Avui ja es parla del capitalisme de vigilància i d’amenaces de les xarxes socials i el ‘big data’ a la democràcia a causa de la seva pròpia estructura i lògica econòmica de guanyar diners. Facebook, Amazon, Google i Apple (conegudes com a grup GAFA) tenen avui un clar poder de monopoli econòmic que els porta a valoracions borsàries que superen el PIB de molts països desenvolupats i una influència sobre la nostra privacitat, conducta i actituds que exerceixen sense normes buscant només maximitzar el seu benefici. Les seves competidores xineses tenen un poder fins i tot més gran i la finalitat principal de facilitar el control de l’Estat totalitari sobre els ciutadans. ¿Estem condemnats a ser joguines en mans de nou grans empreses multinacionals? ¿No podem articular controls eficaços sobre elles i el seu comportament? És cert que la UE és la que va més avançada en aquesta direcció, impulsant per exemple una Carta de Drets Digitals. Però sense una coordinació internacional (com les COP climàtiques) respecte a les mesures que s’han d’adoptar i la seva aplicació eficaç serà molt difícil substituir el control que actualment exerceixen aquestes companyies sobre nosaltres per un control social i democràtic sobre aquestes mateixes empreses. Com es fa en la resta de sectors econòmics bàsics, com la banca, l’energia, l’alimentació i el transport, garantint els drets dels usuaris i consumidors. En els dos casos, sabem el que hem de fer. Coneixem els riscos de no fer res. I, no obstant, en un ens comprometem però no complim i en el segon no arribem a acords, ni tan sols sobre el que hem de fer, tot i que coneguem els perjudicis que implica no fer res. ¿Per què? Perquè ens hem quedat buits de l’enginy necessari per fer possible el necessari, per passar de l’haver de ser a l’és. I no parlo de l’enginy tècnic o científic que s’ha mostrat molt desenvolupat en els últims anys, donant proves del seu vigor recentment amb les vacunes davant la Covid. Parlo de buit d’enginy social. D’aquesta capacitat humana per construir arquitectures institucionals de compromisos socials coordinats que s’ha mostrat diferencial i imprescindible per explicar els grans avenços aconseguits des de l’origen de l’espècie. Prioritzant la cooperació i no la competència, el bé comú i no l’individual, el que uneix i no el que separa, el que salva i no el que ens condueix irremeiablement al desastre. No és que no ho fem per ignorància, sinó per incapacitat per articular les transformacions necessàries en la nostra manera d’organitzar la societat, amb alguns perdedors individuals, però amb molts més guanyadors. I si a l’arribar aquí pensen que parlo de Política (amb majúscula), els confirmaré que sí. Que parlo d’aquesta política que col·loca la racionalitat del col·lectiu sobre els interessos dels pocs que es defensen mitjançant la polarització social i l’enfrontament partidista que allunya els consensos que són tan necessaris per resoldre els greus problemes que planen per sobre de nosaltres. Encara queda temps per allunyar-nos de l’atracció perversa d’aquest instint de Tànatos que té l’ésser humà i del qual va parlar Freud. Però, ¿hi ha voluntat? O, com diu el filòsof Byung-Chul-Han, hem entrat en una etapa social de pal·liatius en la qual no estem disposats a acceptar sacrificis avui, tot i que això impliqui assegurar un desastre pitjor a mitjà termini. Pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat. I així...

El més llegit