Unai Sordo (CCOO): «Si la reforma laboral no toca l’acomiadament quedarà coixa»

El secretari general de CCOO, Unai Sordo, resultarà reelegit per al càrrec aquest dissabte, en el marc del 12è Congrés del principal sindicat del país. Després d’un primer mandat (des del 2017) marcat pel canvi de cicle polític i la pandèmia, per als pròxims quatre anys espera contribuir a «donar carpetada» a les velles reformes de l’austeritat. De moment, el que té per davant són 10 setmanes per negociar a contrarellotge sobre reforma laboral, pensions i salari mínim, i no sense sobresalts. Aquest divendres, la notícia és que la vicepresidenta, Nadia Calviño, assumeix el control de la negociació de la nova reforma laboral –per sobre dels treballs que ja havia encarrilat la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz– i que el president Sánchez li dona suport, malgrat el malestar d’Unides Podem. El líder sindical veu en aquest gir «un menyspreu» al diàleg social. Després d’un primer mandat marcat pel canvi del cicle polític i la pandèmia, ¿quina espera que sigui l’empremta que marcarà els pròxims quatre anys? Donar carpetada a les reformes de l’austeritat, particularment la reforma laboral, i que reforçarà els índexs d’afiliació, representació i penetració en les empreses de CCOO. El gran repte de país ara és configurar un nou contracte social per al segle XXI, des d’una transformació del model productiu espanyol. Allà CCOO té molt a dir. Ara el que tenim per davant són 10 setmanes de vertigen, amb tres negociacions de gran calat: la reforma laboral, la de les pensions i el salari mínim del 2022. ¿Es negocia millor contrarellotge? No és bo negociar a contrarellotge, sobretot qüestions tan complexes com la reforma laboral. No és només la derogació de la reforma anterior, sinó posar en circulació un model de relacions laborals diferent. O la de la reforma de les pensions. Tot això requereix de temps, propostes i, arribat el cas, de mobilització. El que passa és que de vegades les negociacions es demoren perquè no s’arriben a acords i es continuen esgotant les possibilitats d’acord. És bo prendre les coses amb temps, no mirar d’alentir els ritmes de la negociació i no veure’ns preocupats a finals d’any. ¿Hi ha temps per tancar acords? Sí, però la matèria és complexa i els interessos molt divergents. ¿Estan encara en un ‘moment preliminar’, com va dir la vicepresident Calviño en la inauguració del 12è Congrés de CCOO ? No, és molt sorprenent que ara es plantegi que estem començant una negociació que ha estat dues vegades a punt d’acabar amb un acord. Una el mes de febrer abans de la pandèmia. No sé si haguéssim arribat a un acord però estava molt avançada. I en l’anterior legislatura, sent ministra de Treball Magdalena Valerio, pràcticament hi va haver un text tancat en matèria de reforma de la negociació col·lectiva i d’algunes matèries de contractació. Plantejar que estem en una fase inicial de les negociacions simplement és faltar a la veritat. ¿Calviño ha enviat una carta als ministeris assumint el lideratge de les negociacions per a la reforma laboral. Sánchez l’ha avalat. ¿Creu que això desautoritza el contingut que han negociat fins ara amb Yolanda Díaz? A CCOO interpretem que les posicions que el Govern porta a les taules de negociació són posicions col·legiades i que representen tot el Govern. Pensar una altra cosa seria restar tota la fiabilitat al diàleg social. I entenem que si el Govern o el president del Govern qüestiona el que fins ara estem negociant en matèria de reforma laboral no és que estigui deslegitimant la ministra de Treball, està deslegitimant els agents socials que estem negociant continguts, que, no oblidem, no venen d’ara. Ens sembla que és un veritable menyspreu a l’espai del diàleg social plantejar qualsevol tipus de revisió o qüestionament d’aquelles matèries que estàvem negociant. ¿Hi ha un risc que el text que acabin pactant o no després tingui dificultats per assentar-se en el conjunt del Govern? No, espero que no. Lògicament perquè aquestes negociacions avancen en una taula i després es posaran en comú dins del mateix Govern. No són negociacions secretes. Cal deixar-se de tantes anades i vingudes i dir-li a la gent clarament que aquest Govern derogarà la reforma laboral per substituir-la per un model de relacions laborals molt més modern, molt més europeu i molt més del segle XXI. I si no hi ha un procés de mobilització intensa per part dels sindicats. Dos dels temes que generen divergències són el de la prevalença del conveni sectorial sobre el d’empresa i la ultraactivitat. ¿L’oposició és econòmica o ideològica? Purament ideològica, si és que hi ha oposició. No ho puc entendre de cap altra manera. La prevalença del conveni d’empresa, que és tanta com dir que els convenis d’empresa poden reduir els salaris dels convenis sectorials, és una proposta que no ha servit als empresaris. L’han utilitzat les empreses multiserveis i de logística per generar situacions d’explotació. Aquest Govern no pot fer-se corresponsable d’unes mesures per devaluar salaris i explotar treballadors. Oposar-se a això és una posició absolutament ideològica de dretes i ningú mitjanament solvent en el Govern pot sostenir-la. El debat no és conveni d’empresa sí; o conveni d’empresa, no. Com més convenis d’empresa hi hagi, millor. El que estem dient és que els convenis d’empresa no poden reduir sense causa econòmica els salaris dels convenis sectorials. Això és el que està en joc. Una altra reforma troncal és la de la temporalitat. ¿El Govern els ha traslladat que si no s’aprova l’esmentada reforma i s’abaixa dràsticament la temporalitat això obstaculitzarà l’arribada dels fons europeus? Estic convençut que no, però també estic convençut que tots compartim que cal abaixar la temporalitat. Una altra qüestió és com. Europa fa molt temps que suggereix a Espanya que redueixi la dualitat laboral. Nosaltres diem que per reduir la dualitat no s’ha de tenir un contracte únic, com en el seu moment es deia, sinó el que cal fer és restringir seriosament els contractes temporals. Per la via d’endurir les penalitzacions per desincentivar el seu ús futur. I, a canvi, habilitar alguna fórmula d’adaptació de les jornades, perquè quan hi hagi problemes, en comptes de recórrer a l’acomiadament es recorri a aquestes fórmules de flexibilitat interna. Per exemple, el que s’ha fet amb els ertos. ¿La proposta de limitar al 15% la contractació temporal seria eficaç? ¿Seria capaç el Govern de fer-la complir? Crec que és realista, però no crec que sigui la via principal per reduir la temporalitat. Hi ha grans empreses en aquest país que tenen taxes de temporalitat bastant per sota del 15% i tampoc seria bo que la incrementessin. I hi haurà empreses de set treballadors que si un dia en contracten dos ja passen d’aquest 15%. La qüestió no és si passen o no d’aquest 15%, és si hi ha causa real per a aquest contracte temporal. La fórmula del percentatge es pot veure, però no sé si és la més idònia. S’han de fer més coses. Una de les qüestions que no és a sobre de la taula és l’acomiadament, ¿correcte? Hi ha una resistència en el Govern a parlar de l’acomiadament i hauríem de parlar de l’acomiadament. A Espanya cal recuperar algun tipus de control i avaluació sobre les causes dels acomiadaments, per exemple, col·lectius. Perquè el fet d’haver perdut l’autorització administrativa és un incentiu a la utilització d’aquests. A França quan les empreses volen fer acomiadaments massius han de posar a sobre de la taula plans socials alternatius. Aquí necessitem alguna actuació en aquest terreny. Si no és un desincentiu perquè les empreses deslocalitzin. I si es vol que les empreses recorrin a adaptacions de jornada crec que és bo dificultar l’acomiadament, sigui per la via de l’encariment o per altres vies. ¿Serà ineficient la reforma si no es toca l’acomiadament? Crec que quedaria coixa. És veritat que si es prenen mesures serioses sobre la contractació temporal i el mecanisme de flexibilitat interna, la reforma podria funcionar. Però si no es restringeix el recurs a l’acomiadament segurament es quedaria coixa. L’altra reforma de pes que tenen a sobre de la taula és la de les pensions. ¿Com hauria de ser un mecanisme que intentés afavorir l’accés de les següents generacions a unes pensions dignes? El mecanisme d’equitat intergeneracional, com el conjunt de mesures que prenguem en matèria de pensions, han de tenir una variable claríssima al cap. Com que hi haurà més pensionistes que cobraran pensions durant més anys i de més quantia, la despesa s’incrementarà. I cal decidir com s’aborda aquesta realitat. El PP va decidir que els pensionistes cobressin menys pensió. Nosaltres diem que cal incrementar els ingressos. La qüestió és com financem tot això. Es pot parlar d’ingressos des dels Pressupostos Generals de l’Estat, d’increments temporals de les cotitzacions socials, de millores del salari mínim, de deslímits de les bases màximes... hi ha una pluralitat d’actuacions que no cal fer-les totes avui. Després del primer pacte al qual van arribar amb el Govern sobre pensions hi ha hagut manifestacions de pensionistes als carrers contra aquestes reformes. ¿Són comprensibles les seves demandes? Són comprensibles i la reivindicació de pensions més dignes la té CCOO. Una altra cosa és que les coses s’han de situar en els seus justos termes. A Espanya s’han derogat els aspectes més lesius de la reforma del 2013. I he sentit declaracions que diuen que això no s’ha derogat, cosa que no és cert. I també hi ha reivindicacions d’una auditoria dels comptes de la Seguretat Social. Un missatge que cal mesurar, perquè una cosa és discrepar com s’ha fet servir el fons de reserva i una altra cosa és donar a entendre que aquest fons s’ha utilitzat per a coses diferents que per pagar pensions; fet que tampoc és cert. ¿Què pensa un nano de 25 anys quan sent això? Doncs segurament perd credibilitat en el sistema de pensions. ¿És assumible per a vostès la primera proposta de fons públic complementari de pensions? És un plantejament que s’ha enunciat com una espècie de caixa buida. S’ha parlat d’un fons per sufragar un pla de pensions complementari, però no s’ha explicat com se sufragarà. Si es deriva a la negociació col·lectiva, com existeix en els plans d’ocupació actuals de les grans empreses o en territoris com Euskadi, o què es farà. Ara mateix és un plantejament absolutament voluntarista i no ben definit. Abans d’acabar l’any han de tornar a negociar una altra pujada del salari mínim. ¿Tenen el compromís verbal –perquè per escrit no el tenen– del Govern d’arribar als 1.000 euros el 2022? Si algú llegeix el document que recull el pacte de l’anterior pujada existeix aquest compromís. Quan fa quac quac, neda com un ànec i vola com un ànec, sol ser un ànec. I quan hem dit que el 2022 hi haurà una pujada del salari mínim i hem al·ludit al camí marcat per la comissió d’experts, que dicta arribar als 996 euros el 2022 ... A ningú se li escapa que en aquest document s’apunta a la pujada dels 1.000 euros. No es va tancar taxativament el text perquè cal obrir un període de consultes, tal com marca la llei. El compromís tàcit és allà i si el Govern no compleix els sindicats ho farem saber. ¿Creu que la patronal tornarà a despenjar-se? No és descartable, però crec que la patronal té un interès objectiu de negociar aquest increment. I és pensant en la pujada del 2023, quan hem d’arribar al 60% del salari mitjà. L’interès està garantit, l’acord ja no ho sé. Nosaltres al juny vam pactar amb la CEOE arribar al 2020 amb un salari mínim per conveni de 1.000 euros. Seria una incongruència enorme que ara la patronal s’oposés a aquesta pujada. En relació amb la negociació de convenis, ¿quant haurien de pujar els sous l’any que ve? La proposta ha de ser recuperar poder adquisitiu. Apujar salaris és una de les claus perquè en el nostre país es mantingui la demanda interna solvent i potent, que serà decisiva en el creixement econòmic. A més de per una qüestió de justícia social, ja que els salaris van sortir molt perjudicats de la crisi anterior. La proposta que portarem al pròxim AENC, que encara no està definida, anirà en aquesta línia. S’han posat 40.000 milions d’euros en els ertos i en ajudes a autònoms, es posaran 70.000 milions d’euros en l’economia dels fons de recuperació europeus i això ha de filtrar-se a les rendes del treball. No pot quedar-se en els comptes de resultat de les empreses. ¿L’increment que proposaran serà inferior al 2%? No estic en disposició de donar una xifra, però, veient com estan evolucionant els preus, amb tota seguretat no serà per sota del 2%.

El més llegit