Les firmes de moda aproximen els centres de producció

Els nolis marítims internacionals s’han encarit una mitjana del 328% l’últim any. Però en alguns moments dels últims mesos es van arribar a multiplicar per set els preus del 2019. L’any pandèmic ha servit per reivindicar la producció en proximitat, i les firmes de moda també tenen aquest repte davant seu. Els experts reconeixen que la moda, per a alguns ‘fast fashion’ i per a d’altres ‘moda contínua’, cada vegada requereix més proximitat i diversificació. Sense producció en proximitat les firmes requereixen emmagatzemar més peces i l’eficiència en el sector es basa precisament en tirades curtes, pas ràpid pel magatzem i vendes ràpides. Grans gegants del sector com Inditex (amb la seva marca Zara al capdavant) van incorporar un model de negoci revolucionari basat en l’eficiència tecnològica i l’adaptació contínua a la demanda. El que per alguns era despectivament ‘fast fashion’, pel gegant gallec és adaptació extrema a la demanda mitjançant l’ús de tecnologia (control de la venda en temps real) i que s’expressa en més proximitat de la confecció (el 54% es produeix en proximitat; Espanya, Portugal, el Marroc i Turquia). En el seu cas, la clau per capejar la crisi logística i la pandèmia ha sigut que creixin més les vendes que els inventaris, millorar els marges, però la consciència mediambiental és al full de ruta de la firma de manera destacada per al futur. En ocasions, és impossible trobar proveïdors de qualitat a Europa i és a la Xina on es troba la mà d’obra més qualificada. La multinacional Mango també és conscient d’aquest canvi en el mercat, que obliga a dibuixar estratègies de diversificació i noves vies de negoci més conformes amb les exigències del consumidor occidental. En aquesta línia, ha anunciat el llançament d’Alter Made, una nova marca entorn d’aquest nou consum conscient. És un projecte independent de la marca Mango per crear col·leccions atemporals, duradores i de qualitat. La producció principal es farà a Espanya i Portugal, els texans a Turquia i altres peces a Romania, cridada a ser la gran fàbrica europea. La nova moda sostenible amb producció de proximitat tindrà un preu de venda més alt. Alter Made es vendrà exclusivament ‘online’ a partir de novembre a Espanya, França, Alemanya i els Països Baixos. Desigual afronta, per la seva banda, l’encariment dels nolis i els costos amb una estratègia basada en polítiques de preu més exigents i la potenciació de la venda ‘online’. En el cas de Desigual, més del 50% de la producció es concentra a la Xina i bona part de la gestió d’aquest any s’ha centrat a minimitzar l’impacte del cost de transport i el retard dels enviaments. Aquest ha sigut un factor comú per a tot el sector en general en els enviaments asiàtics aquest any. Segons Alberto Ojinaga, director general de Desigual, les empreses del sector tèxtil tendeixen a dividir l’oferta de moda amb peces de temporada i de mitja temporada. En el segon cas, la tendència clara és produir en proximitat en percentatges superiors al 60% del total de l’oferta. Les grans firmes de la moda també miren de reüll les noves aplicacions que fomenten la venda de peces entre particulars. És un fenomen que pot arribar a trencar models de negoci massa centrats en l’alta rotació de productes. En qualsevol cas, la ràpida venda i les tirades curtes són elements clau per mantenir l’interès dels consumidors en la compra. Una peça exposada avui pot ser que desaparegui i no es torni a reposar. Petites firmes com Seiia, Capitán Denim o Ecoalf són exemple d’aquestes noves petites firmes que se centren en moda sostenible. En el cas de les firmes més dependents de l’Àsia, la lentitud dels nolis i el seu encariment han tingut pitjors conseqüències. Fins i tot el ‘rei del low cost’ Primark ha fet anuncis en els últims mesos de voler replantejar les seves estratègies, no tant en la reubicació de compres com d’increment de la qualitat, i apostar per un model de negoci més sostenible i menys pendent de les grans fàbriques asiàtiques i africanes. Fonts de Primark admeten que els problemes logístics internacionals «no estan tenint un impacte generalitzat en els nivells d’estoc», i que no estan treballant perquè la situació no afecti els preus. En fonts del sector calculen que només el 20% de la producció tèxtil-moda està apadrinada per una marca. La resta és producció de base i potser on se situen les situacions més complexes quant a respecte mediambiental i condicions laborals. El sector en conjunt ha fixat condicions mínimes, en un procés per al qual encara queda molt marge de millora. La hiperatomització del sector tèxtil al món és un dels obstacles per afrontar aquests canvis ineludibles. No obstant, existeix un ampli consens a apostar per la sostenibilitat com a palanca de transformació. Les grans infraestructures productives s’instal·len a l’Àsia i l’Àfrica, amb maquinàries molt costoses que requereixen finançament bancari. En el sector aquest finançament només s’aconsegueix actualment si els projectes industrials incorporen objectius de sostenibilitat clars, al marge del país de destinació. La revolució dels teixits El repte mediambiental es mostra també en la creixent tecnificació dels teixits. La indústria tèxtil de base incorpora, segons el que s’ha pogut veure a l’última megafira industrial Itma de Barcelona, tecnologies per a abaratiment d’aigua, i imperen els teixits tècnics, les filatures aeroespacials o quirúrgiques, el làser que descoloreix el denim (el texà) i els nous materials que provenen del reciclatge del que ningú vol (molt PET o plàstic d’ampolles, per exemple). I les màquines esquincen teixits o enfilen pedreries i purpurines a gust del dissenyador. A diferència de les grans firmes de moda, els gegants del sector tèxtil no són grans coneguts del gran públic. La multinacional alemanya Vandewiele tenia en la passada Itma la màquina més gran en exposició. Un mastodont capaç de teixir alfombres de cinc metres d’amplada. Un prodigi d’enginyeria dotat amb 15.000 bobines de fil i preus entre dos i cinc milions d’euros. Karl Mayer, un altre gegant alemany, disposa de maquinària semblant a rotatives de premsa però que en comptes de paper utilitzen teixits. Aquest tipus de maquinària s’instal·la en països africans i asiàtics. Altres noms del sector són els de la firma Shine Seiki, japonesa; Reggiani, italians i SpgPrints, holandesa. La impressió digital també guanya pes en un sector amb pitjor fama que productivitat, i que mostra també aplicacions innovadores i sostenibles. Dues tendències de mercat semblen imposar-se a les altres a l’hora d’esmentar-les com a inexcusables en el futur. La primera és l’ecològica i la segona, la impressió digital. En la primera cauen tots els fabricants, davant la demanda clara dels seus clients i els consumidors. En la segona es fixen la majoria com a via per ajustar costos i personalitzar el producte. «És fonamental per a la indústria tèxtil, de la confecció i de la moda a escala mundial col·laborar i compartir perspectives i millors pràctiques», va assenyalar Fritz Mayer, president de Cematex, la patronal organitzadora d’Itma. La clau és sumar la indústria 4.0 a les actuals exigències de sostenibilitat.

Les firmes de moda aproximen els centres de producció

L’encariment de nolis i la incertesa de les cadenes d’aprovisionament animen a produir les peces en proximitat

El més llegit