Quatre cantonades té el futur

Mentre el debat polític continua encallat per temes no resolts del passat, el futur s’està instal·lant sobre nosaltres generant nous i importants problemes als quals no prestem l’atenció que mereixen. Diuen els neurocientífics que el nostre cervell té un ritme d’adaptació molt inferior a la velocitat a la qual s’estan produint els actuals canvis tecnològics i, sens dubte, les nostres institucions socials estan pensades per a velocitats més pausades de transformacions. Així, tant de manera individual com col·lectiva, estem desajustats davant tantes novetats com s’estan produint de manera exponencial, cosa que explica, però no justifica, la realitat que vivim, en la qual el futur ens està atropellant com un tren sense control i a tota velocitat. Un futur emmarcat per quatre vectors coneguts, però en transformació: canvi climàtic, digitalització, globalització i democràcia, sobre els quals estem canviant de percepció en els últims temps, abandonant una primera aproximació càndida per ara, més de prop, començar a destacar-ne els perills. En certa forma, estem passant de la utopia inicial a una espècie de distopia, potser, una mica precipitada. Vegem-ho. Quan els negacionistes del canvi climàtic provocat per l’acció humana han perdut per complet la batalla davant l’opinió pública, comencem a acumular evidència que ens indica que no hi arribem, que amb les mesures actuals no serem capaços de limitar l’escalfament global a aquests 1,5 o 2 graus marcats com a objectiu i que hauríem de començar a preparar-nos davant el fracàs per mitigar-ne els grans efectes negatius. Malgrat la tornada dels EUA a l’Acord de París, la Xina continua marcant els seus propis temps de manera unilateral, no estem complint amb el Fons promès per ajudar els països menys desenvolupats en la seva reconversió energètica, comencem a patir els costos associats a les mesures incloses en la transició ecològica (ja es diu que són l’equivalent a un xoc negatiu d’oferta que haurem d’incorporar al cost del procés) i, sobretot, passat el miratge del confinament, els països no estem complint amb la reducció d’emissions de CO2, que, fins i tot, estan pujant de nou, cosa que ens allunya dels compromisos de París. L’ONU acaba d’oficialitzar-ho: les emissions estan augmentant a ritme accelerat després de l’aturada de la Covid i, a aquest ritme, som molt lluny de complir l’Acord de París. I davant aquesta realitat de les dades, de poc valen les emfàtiques declaracions dels responsables polítics. Si no estem disposats a assumir el cost de les polítiques dirigides a reduir els danys coneguts del canvi climàtic, com sequeres, destrucció de les costes (i el turisme de platja), desaparició d’illes, desglaç dels casquets polars etc., potser hauríem de començar a preparar plans de contingència, perquè si la temperatura mitjana puja més d’aquests 2 graus, el desastre sobre les nostres societats i el seu mode de vida serà molt més gran, incloent-hi fortes emigracions per raons climàtiques. L’auge del populisme a Occident i els problemes d’excessiva dependència externa en productes estratègics que ha posat en relleu la pandèmia i les actuals estrangulacions per escassetat de productes bàsics, com els xips, ens està fent veure la globalització amb ulls molt diferents de les bondats sense límit que ens van explicar els neoliberals. No veig possible, ni desitjable, una tornada al proteccionisme nacionalista, però sí una revisió de l’actual model de cadenes internacionals de valor i d’excessiva dependència en subministraments clau. L’absència d’institucions internacionals adequades a l’actual correlació de forces al món ens fa témer que aquest procés es portarà de manera desordenada i fora d’un marc multilateral. Del resultat d’aquesta revisió se’n derivaran les possibilitats competitives d’un país com Espanya, avui qüestionades. La intel·ligència artificial (IA), tercera onada de la revolució digital, està canviant la nostra vida i la transformarà tan profundament com ho va fer la revolució industrial, però amb dues diferències: la IA és molt més transversal (és a tot arreu) i, sobretot, la seva implantació global està sent moltíssim més ràpida. La IA és avui molt més que «intel·ligència». És una tecnologia de predicció per a la presa de decisions, basada en algoritmes que tenen com a matèria primera els humans i els milers i milers de dades (informació) que és capaç d’extreure’ns, ara com ara, en clara violació de la nostra privacitat i el dret a la intimitat. Dades la finalitat de les quals és conèixer-nos millor per influir sobre la nostra conducta a l’hora de comprar un producte, anar a un hotel o un altre, però, també, votar un partit o un altre. En aquest sentit, una IA més desenvolupada també serà més autònoma i menys controlable per nosaltres i més pel grup de cinc grans empreses que en són els amos. Tot un desafiament, no només a la nostra concepció del treball (robotització, uberització), de l’empresa (plataformes amb algoritmes) i de l’Estat del benestar, que obre noves vies de desigualtats, sinó un repte a l’hora de mantenir els drets humans a la xarxa. Models polítics Tot això junt representa una esmena a la totalitat dels valors amb què hem construït les nostres societats democràtiques a Occident. Darrere de la confrontació tecnològica entre la Xina i els EUA no hi ha només una guerra econòmica entre empreses molt poderoses. També hi ha un enfrontament entre dos models polítics molt diferents: el que amb totes les seves dificultats continua defensant la llibertat individual, la cohesió social i la democràcia i el que, en nom de l’eficiència, imposa una autocràcia de partit únic basada en la censura i el control d’uns éssers humans infantilitzats. No entendre que el futur i que la batalla contra el populisme regressiu també van avui d’això és confondre, de forma interessada, els ciutadans. Si el futur és important perquè és aquest lloc on passarem la resta de la nostra vida i arriba ple de tantes oportunitats, però també de tants problemes, potser és raonable exigir als polítics que dediquin una mica més de temps i esforços a dirigir un debat que condueixi a adoptar mesures que permetin controlar la situació fins on sigui possible i, sobretot, preparar-hi la nostra adaptació individual i col·lectiva. Hauríem d’aspirar a definir un projecte de país basat en com volem abordar aquell futur i els seus reptes en lloc d’engelosir-nos a polaritzar-nos agitant projectes identitaris basats en el passat. Perquè, a diferència de la cançó infantil, no podem esperar que aquestes quatre cantonadetes que delimiten el nostre futur tinguin quatre angelets que ens protegeixin. Almenys mentre continuem creient que la Il·lustració, al donar-nos el coneixement i la majoria d’edat suficient per articular la nostra vida personal i col·lectiva segons valors racionals consensuats, continua sent un dels grans avanços de la humanitat.

El més llegit