Evergrande, el Lehman Brothers xinès

La premsa relaciona ja la immobiliària Evergrande amb els episodis més traumàtics. La debacle del Lehman Brothers, un rescat com el d’AIG o l’esclat de la bombolla immobiliària que Occident fa 15 anys que anuncia a la Xina. La seva fallida amenaça els sectors immobiliari i financer nacionals i els més pessimistes parlen d’un contagi global per la caiguda de la demanda de les matèries primeres. Es dona per descomptada la intervenció del Govern central, falta saber quan i com. La companyia acumulava retards en els pagaments a subministradors i l’anunci recent que no podria satisfer els interessos bancaris la setmana vinent va desencadenar el pànic. Les imatges de clients reclamant la devolució dels seus diners a les oficines en certifiquen la caiguda i plantegen una pregunta elemental: ¿com la segona immobiliària de la Xina s’ha convertit en la primera del món en deutes en un país que sublima l’economia planificada i regularitzada? Evergrande exemplifica l’esplendor d’un sector que ha cavalcat a cavall del procés urbanitzador i el creixement de la classe mitjana. Va ser fundada el 1997 a la ciutat meridional de Shenzhen per Xu Jiayin, primera fortuna del país al seu dia, i avui compta amb més de 1.300 projectes a 280 ciutats xineses, uns 200.000 empleats i 12 milions de clients. Persegueix el «benestar del poble i la prosperitat de la nació amb esforços incansables», aclareix la seva web. Va seguir el camí d’altres companyies exitoses, i es va expandir a altres sectors, com els cotxes elèctrics, les assegurances o l’aigua embotellada. El conglomerat actual patrocina l’equip de futbol de Guangzhou, tenaç dominador del campionat en l’última dècada gràcies als fitxatges milionaris, i planeja construir l’estadi més gran del món. Model de negoci El seu model de negoci descansa a les prevendes de vivendes sobre plànol amb què finança nous projectes. Les dificultats van començar quan Pequín va aprovar el 2020 noves mesures per controlar l’endeutament massiu i es van aguditzar amb la crisi del coronavirus, que va rebaixar la pulsió compradora de la població. La bola de neu arriba ara a uns pagaments a compte d’1,5 milions de propietats, segons Bloomberg, i l’horitzó és ombrívol, perquè la seva crisi mediàtica arruïna qualsevol expectativa de vendes futures. El ritme de construcció que n’empenyia l’expansió sense brides s’ha aturat i la companyia ha perdut més del 80% de la seva cotització en borsa l’últim any. Des que van començar els seus problemes de liquiditat ha intentat desprendre’s dels negocis paral·lels que van intensificar-ne la crisi. Sense cap resultat, ha admès. Ningú licita pels seus cotxes elèctrics, que mai van funcionar, i tampoc ha col·locat la torre icònica de Hong Kong que havia comprat el 2015 per 1.600 milions de dòlars. Estoc gegant No s’intueix més solució per al cobrament dels seus deutors que la col·locació al mercat del seu estoc gegant, cosa que arrossegarà a la baixa el preu del metre quadrat. Pocs ho veuen com un avantatge perquè la vivenda en propietat és un imperatiu social i econòmic a la Xina. L’absència de cobertures socials àmplies i la volatilitat de la borsa han empès els xinesos al mercat immobiliari com a única via d’inversió amb la certesa que els seus preus mai baixen. El que s’entreveu, doncs, és la caiguda del valor dels estalvis nacionals en maó, i no hi ha cap altre govern al món tan temorós del descontentament social com el xinès. Evergrande despulla els riscos del model, assenyala Alicia García-Herrero, economista en cap per a Àsia-Pacífic de Natixis. «El regulador havia pres algunes mesures, però no anava gaire lluny, perquè el creixement econòmic depenia de la construcció constant i no podia tancar les vies de finançament», explica. Les implicacions són evidents per a un sector que suposa més del 7% del PIB i el 17% si hi afegim les indústries relacionades. La contribució de la construcció al PIB és similar al d’Espanya, assenyala l’experta, però el volum d’actius cotitzats assoleix un exorbitant 20% a la Xina. L’experta dubta que la debacle devasti el sector financer. «Els reguladors no els permeten emetre deute local, sinó ‘offshore’. Per això bona part és a Hong Kong, i els prohibia rebre el finançament dels bancs grans estatals i sistèmics. Aquests estan poc exposats, però sí que podran patir els bancs més petits a què les immobiliàries recorren a la desesperada». La solució més probable per esmicolar el conglomerat i col·locar-lo a companyies potents que assumeixin de manera solidària el desastre. La premsa nacional es refereix a Evergrande com un «massiu forat negre» que cap injecció de fons pot resoldre. La problemàtica és complexa, assumeix Stanley Rosen, professor de Ciència Política a l’Institut Estats Units-Xina de la Universitat de South Carolina. «Primer, perquè molts dels qui protesten pensen que el Govern els va animar a comprar i van creure que les seves inversions eren segures. Segon, perquè no només els afecta a ells, sinó a molts contractistes i mitjancers del sector». Rosen remarca la discordança entre la voluntat governamental d’arreglar el mercat i la necessitat que creixi. «El sector sembla el salvatge oest, amb apartaments que es venen abans de construir-se i aquests diners es fan servir en noves propietats. És semblant a una estructura Ponzi. El Govern hi ha de fer alguna cosa, però no sabem com salvarà Evergrande ni com demostrarà la seva voluntat de dominar aquest mercat especulatiu».

Evergrande, el Lehman Brothers xinès

La fallida del gegant immobiliari del país asiàtic amenaça d’expandir-se al sector financer global

El més llegit