Jordi Sevilla: Llum de gas

Quan algú transmet una amenaça que no està a les seves mans complir, o abusa de la nostra credulitat o s’ha equivocat, fruit d’una desesperació de nen enrabiat. Tancar centrals de generació elèctrica, nuclears o no, necessita el permís del Govern central, previ informe de l’Operador del Sistema Elèctric (REE) sobre les conseqüències d’aquest tancament en la seguretat de subministrament. El sector elèctric gestiona un bé bàsic i per això està molt regulat, per garantir que tothom hi té accés i que no hi ha apagades per falta de generació. Per això, es fixen les retribucions per als costos de transport i distribució d’electricitat, així com les regles amb què s’efectuen els intercanvis entre oferents i demandants al mercat a l’engròs, amb el seu preu, supervisat diàriament per dos reguladors, OMIE (preus) i REE (subministrament). Entenc que a les empreses elèctriques no els hagi agradat el decret llei aprovat aquesta setmana per mitigar l’impacte de l’escalada internacional de preus del gas natural i la seva repercussió sobre l’elevació desmesurada del preu de l’electricitat al mercat a l’engròs amb què hem obert els informatius des de fa diverses setmanes i que amenaça de prosseguir diversos mesos encara. Tampoc als seus inversors, que han sancionat el seu valor en borsa, com si la cotització respongués més a una normativa ‘favorable’ que a la bona tasca dels seus gestors. La primera resposta política que va donar el Govern central a un assumpte amb tanta sensibilitat social i ressò mediàtic va ser un desastre. Tothom vam entendre que no podia fer res més que enviar una carta al Comissari europeu. Com que l’assumpte s’estava sortint de mare, va ser la intervenció directa del president el que va canviar el rumb cap a l’actual paquet de mesures, l’efecte pràctic del qual s’haurà d’analitzar, però que, sens dubte, ha servit per esmorteir les crítiques al Govern central provinents fins i tot dels seus propis socis i aliats. La malaptesa de les elèctriques en la gestió de la seva reputació ha ajudat a salvar el Govern central, perquè tots entenem que tenen dret a recórrer les mesures davant els tribunals si creuen que els perjudica de forma injusta, però mai es pot amenaçar o fer un pols públic a un Govern democràtic. Serà interessant veure com es posiciona l’oposició al Congrés quan es convalidi el decret llei. ¿Per què és justificada una intervenció pública per abordar la difícil situació creada? És cert que es pot explicar, com es va començar fent, com una conseqüència d’un moment excepcional als mercats internacionals del gas natural i dels drets de CO2, davant la qual poc es podia fer. No obstant, més enllà del gran malestar social i polític, agitat, sens dubte, des dels mitjans i les xarxes amb la informació hora a hora de les escandaloses evolucions del preu de l’electricitat en una cosa fins aleshores desconeguda per al públic, com el mercat marginalista, hi ha una lògica econòmica subjacent: si les pujades del gas i CO2 responen a causes conjunturals, tot i que duradores (mesos), no té sentit que, en un sector absolutament regulat des de la Unió Europea i els estats membres, aquesta atípica situació es tradueixi en grans pèrdues per als consumidors (famílies i empreses) per preus molt elevats i grans beneficis extraordinaris per a les empreses generadores d’electricitat com a conseqüència de la manera peculiar de retribució que té regulada aquest ‘mercat’. Intentar repartir millor els costos i beneficis d’un moment excepcional no és «ficar la mà», com algun ha dit, sinó exercir les competències d’un regulador responsable que aspira a la màxima equitat possible al llarg de les fluctuacions del mercat que es puguin produir. Sobretot, quan el problema ja s’estava desbordant per tota l’economia en forma de fortes alces de la inflació, amb els riscos associats a aquest fet, incloent una forta revalorització de pensions i la possibilitat d’animar una espiral preus-salaris. En aquest context, el gest responsable és intentar tallar-ho, sobretot, al tractar-se d’un sector econòmic molt regulat. Resulta difícil fer una valoració global d’un paquet de mesures tan dispers que, a més, s’uneix a altres de ja adoptades o en tramitació parlamentària. Però no puc deixar d’esmentar que, contravenint el primer discurs oficial, es demostra que hi havia marge per fer coses en quatre direccions: reducció de càrregues i impostos; disminuir els beneficis extraordinaris ‘caiguts del cel’ que aquesta situació anòmala està generant a les companyies i revertir-los en favor dels consumidors; desplaçar la pujada de la tarifa pel cost d’origen més gran del gas (que ha generat un dèficit tarifari que haurem de pagar més endavant) i protegir millor els consumidors més vulnerables. Queden fora dues coses no menors: el canvi en l’estructura de la tarifa PVPC, avui vinculada al mercat a l’engròs hora a hora, però que podia establir-se en funció de la mitjana de l’últim trimestre, per exemple, com fan altres països, suavitzant l’impacte de les fluctuacions horàries de preu en el consumidor final i, sobretot, el necessari «canvi en les regles del mercat a l’engròs», previst al pacte de Govern i al programa electoral del PSOE, que segueix pendent i que és el que haurà de resoldre el problema estructural derivat de la supervivència d’unes normes de fixació de preus dissenyades quan els costos de les diferents tecnologies no eren tan elevats i amb una lògica ‘marginalista’ que salta pels aires quan l’impuls a la transició ecològica fa créixer les renovables amb costos molt més baixos. Recordem que l’elèctric no és un mercat, perquè l’entrada i la sortida no són lliures i perquè la demanda és rígida: s’ha de satisfer si o si, ja que no hi pot haver apagades per raons del preu. He defensat durant anys que garantir des de l’Estat l’accés universal a béns bàsics, com la llum, l’aigua o la sanitat, pot ser compatible amb una gestió amb criteris privats dels instruments encarregats de la seva provisió, perquè l’experiència demostra que ho solen fer de manera més eficient. Sempre que es garanteixin dues coses: una correcta regulació i supervisió pública del que seria una espècie de ‘concessions administratives’ i, en segon lloc, un adequat equilibri entre la lògica del benefici, com a prova d’una gestió eficaç i la consciència que són empreses ‘diferents’, en sectors no competitius, que presten un servei essencial per encàrrec públic, ja que no es tracta de proveir qualsevol mercaderia, sinó un dret ciutadà. Tot això ha saltat pels aires al sector elèctric en els últims anys. Ni la regulació és l’adequada a la transició ecològica que s’impulsa, ni el benefici ha estat lligat, només, a una gestió eficient, ni ha existit un equilibri entre interès privat i interès públic. Malgrat tot això, Espanya té un dels sectors elèctrics millors i més avançats del món. Alguna cosa haurem fet bé. Corregim el que calgui millorar. Però no ho llancem ‘tot’ per la borda, inclòs l’impuls a les renovables, per un sobreescalfament passatger del preu internacional del gas.

Llum de gas

¿Per què és justificada una intervenció pública per abordar la difícil situació creada al sector elèctric?

El més llegit