Els amos de la Ricarda volen vendre a Aena

«Hi ha moltes coses que no sabem». Les paraules de Marita Gomis Bertrand al rebedor de la casa inundada de llum que porta el cognom del seu pare semblen premonitòries. Es refereix a la llarga història de l’espai natural de la Ricarda, però també valen per descriure el seu nebulós futur. Aquestes 135 hectàrees d’aiguamolls, llacunes i pinedes protegides s’han convertit en el principal escull per a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Una qüestió molt personal per a la família Bertrand, a què pertany, i que durant dècades ha utilitzat aquest oasi del delta del Llobregat com el seu camp de jocs per als diumenges i l’estiu. Rere aquest cognom s’amaga una de les sagues més il·lustres de la burgesia catalana, mecenes de la cultura i titans de la desapareguda indústria tèxtil. Una saga vinguda a menys, com la pau d’una Ricarda que ara enterren els avions que la sobrevolen i la pudor de querosè. El debat sobre l’ampliació del Prat ha convertit involuntàriament els Bertrand en una de les peces fonamentals d’aquest puzle en què la política es creua amb l’emergència climàtica i el model de desenvolupament econòmic. Perquè la Ricarda no és pública, sinó part de l’herència d’aquesta extensa família d’origen francès, que la va adquirir entre finals del segle XIX i principis del XX. A les terres més enganxades al mar, s’aixequen avui les cases pairals de cinc dels set fills (un vuitè va morir) d’Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), però el gruix de la finca pertany a la societat Ebys Inmuebles SL, encarregada d’administrar-la. Tant l’estany, com la pineda i els camps de cultiu, el virtuós ecosistema que ara s’interposa en els plans d’Aena per estendre 500 metres cap a l’est la tercera pista de l’aeroport de Barcelona. Aquesta societat té mig centenar de socis, tots de la família, tot i que amb un pes desigual. Els Bertrand Barraquer, Bertrand Vergès, Bertrand Marfà i Gomis Bertrand controlen un 24% de la societat cada un. Mentre l’1% restant està en mans dels Rosal Bertrand, segons fonts de la companyia. I tots hauran de decidir entre vendre o resistir-se a l’expropiació de l’Estat si el projecte d’ampliació es reactiva algun dia. «Aquesta és una família molt gran i amb diferents sensibilitats. N’hi ha uns a favor de la venda i uns altres en contra», assegura a EL PERIÓDICO el president del consell d’administració i conseller d’Ebys Inmuebles, Manuel Bertrand Vergès, cosí de Marita Gomis. (Ebys són les inicials del besavi). La qüestió va formar part de l’ordre del dia en l’última junta anual d’accionistes de finals de juny, abans que el Govern i la Generalitat anunciessin el 2 d’agost l’acord, després trencat, per a l’ampliació, però la família diu no haver tingut fins ara cap contacte amb les parts ni haver rebut propostes. I això que tant els representants d’Aena, com dels respectius governs han visitat la finca, segons fonts de la família. «És possible que hàgim de votar, com en qualsevol societat. En aquests moments, la majoria és partidària de la venda», confessa Bertrand Vergès. Els actius de la Ricarda en possessió d’Ebys, que exclouen la Casa Gomis –bé d’interès cultural– i quatre cases més entre les dunes i l’aiguamoll, pujaven el 2019 a gairebé 3,5 milions d’euros, segons consta al Registre Mercantil. Aquest és el valor nominal de la finca, reconeix el seu president, una xifra possiblement irrisòria si es tenen en compte els interessos que amaga l’ampliació de l’aeroport i el valor mediambiental que han concedit a aquestes terres les seves diferents capes de protecció mediambiental. Vent en popa Durant molt temps la família Bertrand va pensar més a comprar que a vendre. El besavi de les cinc branques de la família amb poder actual de decisió, Manuel Bertrand i Salsas (1848-1911), venia d’una família amb interessos cotoners i tèxtils, que es van refermar quan es va casar amb Flora Serra i Casanovas, filla d’una altra estirp tèxtil. Van tenir fàbriques i tallers a Manresa i Barcelona, a les quals afegirien el negoci del sucre. «Quan Espanya va perdre Cuba i es va acabar el subministrament de sucre, el besavi va començar el cultiu de remolatxa sucrera a Menàrguens (Lleida). Va construir el pont sobre el riu Segre i una planta transformadora», recorda Marita Gomis, la historiadora oficiosa de la família. Va ser també el seu besavi qui va comprar la Ricarda als hereus de l’industrial que va començar a filar el lli i polític Ferran Puig, quan només era un vedat de caça entre aiguamolls i terres desamortitzades, segons fonts culturals del Prat de Llobregat. Inspirant-se en les granges suïsses, va aixecar una moderna vaqueria i una central telegràfica sense fils, projectada per Josep Puig i Calafach i operada per la Marconi Wireless Telegraph Company. Aquest edifici ha sobreviscut, però avui és dins el perímetre de l’aeroport, després de ser absorbit durant una de les ampliacions d’Aena. Amb el relleu al capdavant de la família, l’empori dels Bertrand va adquirir nous objectius. L’hereu del patriarca, Eusebi Bertrand i Serra, va diversificar el negoci tèxtil amb incursions en empreses de gas, asseguradores i financeres. Va ser conseller del Banc d’Espanya i el Banco Hispano Americano, mentre es feia d’home renaixentista, músic i apassionat del teatre, però també polític. Va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó i diputat a les Corts (1907-1923) pel districte gironí de Puigcerdà. També va recolzar el cop de Primo de Rivera i durant la Guerra Civil la família es va haver d’exiliar. La granja de la Ricarda seria temporalment col·lectivitzada pels anarquistes, segons la historiadora Rosa Serra Rotés. Temps difícils Ja a la segona meitat del segle XX, després que la família adquirís la progressista Colònia Güell, amb la seva església de Gaudi, per estendre el seu negoci tèxtil (1945), la Ricarda es va convertir en un centre cultural de primer ordre, concentrat en la Casa Gomis, una meravella d’estil racionalista, popularitzat per Le Corbusier. Amb voltes que ballen com les onades i el mobiliari modernista congelat en el temps de l’arquitecte que va dissenyar la casa, Antoni Bonet Castellana. Per allà van passar músics i artistes, escriptors i arquitectes, des de Joan Miró a Joan Brossa. Tot estava, no obstant, a punt de canviar amb la tempesta que va escombrar la indústria tèxtil catalana. «El 1973 hi va haver una crisi tremenda en el sector que va fer caure la majoria d’empreses. Nosaltres no vam ser una excepció», recorda Bertrand Vergès a l’altra banda del telèfon. La família va arribar a invertir 4.000 milions de pessetes per salvar Textiles Bertrand Serra SA, segons va publicar al seu dia ‘El País’, la capçalera del hòlding tèxtil que la família va dirigir fins a 1989, quan la fallida financera va fer callar finalment les seves fàbriques. No va quedar aquí el disgust perquè Eusebi Bertrand i Batlló, president de la societat anònima, va ser investigat per frau a la Seguretat Social durant aquella espècie de macrooperació que va afectar moltes de les empreses del sector. «Al final no hi va haver acusació ferma ni multa, però van ser temps difícils», reconeix Bertrand Vergès. El 2015, la família es desprendria finalment d’Inversiones Ebys SA, la societat que havia fundat l’avi Eusebi als anys 30. «Teníem una bona extensió de terreny», dues masies i el cotó i l’arròs com a cultius més rendibles. «Era una empresa sanejada. Som molts de famillia, sempre és difícil la gestió». Algunes d’aquestes coses expliquen que difícil que ha de resultar per a la família Bertrand debatre la venda de la Ricarda, que ja va perdre un tros de territori per deixar espai a la tercera pista del Prat durant el primer lustre del nou segle. «A la societat no li va afectar gaire, va ser més a altres grups familiars que tenien terreny a la part més al sud de la finca. No va ser cap expropiació, va ser una compravenda. Tenien pressa per fer-ho i ens vam posar d’acord», afirma el màxim responsable de la societat. Ara no totes les branques es mouen amb el mateix vent. «Abans de destruir tot això cal pensar-ho molt bé perquè no és recuperable», afirma Marita Gomis, representant dels corrents més ecologistes de la família. «Alguns no se n’adonen que el que fa la Ricarda és evitar que l’aeroport s’inundi. Si allargues la pista, hauràs de dessecar les maresmes i la llacuna. Les taparàs amb ciment. ¿On anirà a parar l’aigua?», pregunta retòricament. Els Gomis Bertrand han fomentat els llaços institucionals per protegir la meravella que el seu pare va ajudar a construir. Una casa que la Marita descriu ara com a «inhabitable», tot i que continua acollint estudiants d’arquitectura o rodatges per a publicitat. Per altres membres de la família, el pes de tenir una vila romana a quatre passos d’un dels 10 aeroports més grans d’Europa per passatgers, sembla tenir més pes més que fer de potencial paraigua al que decideixin els poders polítics i econòmics, amb permís dels ecologistes. «Em semblaria lògic i normal que la Ricarda passi a mans públiques, atès el seu valor mediambiental i el seu patrimoni cultural», afirma Bertrand Vergès. Aena té un 51% de capital públic, la resta són inversors. De moment, res ha canviat a la Ricarda.

Els amos de la Ricarda volen vendre a Aena

Mig centenar de socis de la família Bertrand comparteixen la propietat de l’espai protegit

El valor nominal de l’estany, la pineda, els aiguamolls i dues cases pairals s’acosta als 3,5 milions d’euros

El més llegit