Vull ser europeu, una altra vegada

Tres van ser les claus de l’èxit de la nostra transició a la democràcia. La primera, existia un projecte de país amb una mirada cap al passat (mai més una dictadura ni una confrontació civil) i una altra cap al futur (volem ser com la resta de països europeus en democràcia i benestar). Segona, aquest projecte era compartit per una immensa majoria d’espanyols de diferents creences, enfrontats en el passat i amb rivalitats de futur. Tercera, la classe política del moment es va posar al servei del compliment d’aquest projecte, cosa que es va materialitzar amb la Constitució de 1978 (aprovada en referèndum amb el 92% de vots afirmatius i una participació del 68%) i, després, al Tractat d’Adhesió a les Comunitats Europees (aprovat el 1985 per unanimitat dels 309 diputats presents al Congrés). Democràcia, ingrés a la UE i la posterior incorporació a l’euro ens han proporcionat, no sense pocs problemes, les millors dècades de la història recent d’Espanya, incloent un procés clar de convergència real cap als països més avançats d’Europa, tant en termes de renda per càpita com en nivells de benestar social. Doncs bé, aquesta aproximació gradual als nivells de renda i benestar de la mitjana dels països de l’eurozona (els únics comparables després de l’última ampliació) s’ha aturat. Fins i tot s’ha revertit en la dècada marcada per la crisi financera (2008), la de l’euro (2010) i la pandèmia (2020). En termes de convergència real, avui som menys europeus que a principis de l’actual mil·lenni. I això ha d’encendre un potent llum vermell d’atenció als decisors públics, sobretot perquè els punts on se situen les màximes divergències amb la mitjana europea són àmpliament coneguts, cosa que demostra que hem perdut, com a país, impuls reformista. Per citar només alguns dels indicadors més rellevants: el nostre índex de renda per càpita mesurat en paritat de poder de compra ha incrementat la bretxa en 10 punts percentuals respecte a l’eurozona. Relacionat amb això, Espanya segueix a la cua en productivitat per hora treballada i molt allunyada de països punters com Itàlia, França i Alemanya. Això, al seu torn, està vinculat que la nostra inversió en R+D se situa tres punts percentuals respecte al PIB per sota de la mitjana. La nostra taxa d’abandonament escolar és molt superior, com ho és la taxa d’atur, que, entre els joves, a Espanya duplica la mitjana europea. Els nostres ingressos i despeses públiques respecte al PIB es mantenen per sota des de fa dècades i, per citar un exemple rellevant avui per la pandèmia, la nostra despesa sanitària per habitant és la meitat que la d’Alemanya –país punter en aquest àmbit– i França. Hi va haver un moment, quan a mitjans dels 90 del segle passat es van començar a aplicar els criteris de convergència nominal (dèficit públic, deute públic i tipus d’inflació) definits al Tractat de Maastricht com a imprescindibles per a la transició a la moneda única i al Banc Central Europeu, en què es va discutir fins a quin punt complir els criteris nominals obligava a dur a terme polítiques macroeconòmiques d’ajust que impedien, precisament, la convergència real en variables com l’ocupació i la renda per càpita. L’evidència va demostrar que no existia aquesta suposada incompatibilitat entre buscar la convergència nominal i la real. Però l’evidència demostra, també, que la convergència real no s’aconsegueix de manera automàtica, com per contagi, simplement formant part del club. Equiparar Espanya a la mitjana europea en nivell de vida i de benestar social continua sent una aspiració, encara sense complir, 35 anys després del nostre ingrés a la UE. Aspiració que, clarament, requereix fer coses diferents a les que hem fet en els últims 20 anys, durant els quals han quedat de manifest dues coses: una, que tenim problemes estructurals i de funcionament que actuen com un potent fre de mà al desenvolupament del país, i dues, que ni els polítics ni la societat civil hem sigut capaços de desbloquejar-los en aquestes dues dècades en què clarament hem perdut l’impuls reformista amb què va arrencar la nostra democràcia. El nostre aparell productiu té un problema de quantitat –no és capaç de generar tots els llocs de treball que necessita la nostra població– i de qualitat –la seva productivitat és més baixa que la mitjana europea. En realitat podem parlar de dos grans grups d’empreses amb un comportament i un acompliment radicalment diferent: el grup dels nòmades, internacionalitzats, que competeixen de tu a tu en el mercat mundial amb les empreses de països més punters, i el grup de sedentaris, més protegits de la competència i que només arriben a rendibilitat a base de precaritzar el mercat laboral en un context de protecció, sigui directa o indirecta. Altres empreses competeixen internacionalment gràcies precisament al múscul financer i als «sobre beneficis» obtinguts gràcies a la protecció regulatòria que els brinda l’Estat en el mercat nacional. Un Estat que, com a agent econòmic i social, és més petit a Espanya que a la mitjana d’Europa, però sobretot és molt més ineficient. I això es nota en un intervencionisme moltes vegades estèril (sovint és més formal que real) i amb efectes descoratjadors sobre la iniciativa empresarial per la durada excessiva dels procediments i una elevada discrecionalitat que ja ens ha proporcionat alguns casos molt sonats de corrupció. I també s’aprecia en una capacitat redistributiva cada cop menor, situació que atempta contra la idea d’igualtat d’oportunitats i d’ascensor social meritocràtic, totes dues amb forta repercussió en la cohesió social, molt debilitada en aquests últims anys. Si creixen alhora la pobresa i la desigualtat és que l’Estat no està fent bé la seva feina. La gestió d’intangibles continua sense enlairar-se, just en el moment en què el seu valor creix amb la nova economia digital i del coneixement. Un model educatiu bastant anquilosat en continguts i procediments i una escassa valoració empresarial per la innovació i la investigació ens estan allunyant del que ja és, sens dubte, el principal vector de desenvolupament econòmic, al costat d’un capital social proactiu. Per tornar a acostar la nostra convergència real a Europa hem de treure aquests frens de mà i accelerar una mica més les reformes. Em costa creure que no hi hagi una immensa majoria de ciutadans que vulguin, també avui, ser més «com els europeus» en aquestes matèries. Si és així, la nostra diferència principal respecte al moment de la transició és que actualment no sembla que els partits polítics siguin capaços d’anteposar els interessos generals del país als seus propis interessos partidistes. Així, tornaríem a estar en aquella asserció d’Ortega que deia: Espanya és el problema i Europa, la solució. I jo em permeto afegir: reconstruir un projecte nacional des del consens sobre el que és fonamental seria el mètode d’èxit provat. Comença setembre.

Vull ser europeu, una altra vegada

Democràcia, ingrés a la UE i incorporació a l’euro, ens han proporcionat, no sense pocs problemes, les millors dècades de la història recent d’Espanya

El més llegit