La negociació de convenis continua estancada el segon any de pandèmia

La negociació col·lectiva continua estancada a Espanya després de més d’any i mig de pandèmia. Patronals i sindicats aconsegueixen tancar a comptagotes nous convenis, mentre que d’altres queden estancats en vista de les magres perspectives de poder pactar increments de salaris. I per a la tornada de l’estiu s’acumulen els deures entre les parts pel que fa a definir com han d’evolucionar els sous durant els pròxims anys; amb el salari mínim interprofessional (SMI) pel mig i un Acord Estatal de Negociació Col·lectiva (AENC) pendent d’actualitzar, entre d’altres. Aquest divendres el Ministeri de Treball ha publicat les estadístiques de convenis col·lectius referents al mes de juliol. La primera dada que deixen aquestes és que els sous pactats evolucionen a un ritme de l’1,54%; una xifra que s’ha anat moderant lleument i progressivament des del mes de març, quan anaven a l’1,58%. L’altra xifra que deixen és que convenis nous entrats en el registre oficial del Ministeri de Treball hi ha pocs, comparats amb l’habitual abans de la pandèmia. Patronals i sindicats havien firmat fins al juliol un total de 305 nous convenis; quan el juliol del 2019 aquesta xifra era de 556 convenis. I tot això té un efecte sobre la vigència de les condicions laborals que regeixen a cada sector. Ja que si no es firmen nous convenis, els existents van vencent i les empreses en fase de pròrroga de les antigues condicions o es despengen d’aquestes. Actualment hi ha 2.246 convenis amb vigència plena a tot Espanya, que donen cobertura a 5,2 milions de treballadors. Per a les mateixes dates el 2019 hi havia 2.936 convenis i 8,2 milions de treballadors. Pujades de sou desplaçades per al 2022 El ritme de negociació encara no ha recuperat els nivells, però sí que va millor que l’estiu passat. A Catalunya, per exemple, s’ha tancat recentment el conveni de la indústria de la fusta, amb un increment pactat de 150 euros per a aquest any i de l’1,3% per al 2022. O el de la indústria del cuir, amb un increment de l’1% per a aquest any i de l’1% més l’IPC (fins a un màxim del 2,5%) per al que ve. O abans també es va tancar el del tèxtil, amb un 0,5% per al 2021 i el 2% per als dos anys següents. El patró se sol repetir en diversos sectors. Allà on l’activitat no ha patit gaire les inclemències de la pandèmia i les empreses estan obertes a pactar increments, a curt termini les parts solen acordar pujades més tènues i desplacen les més ambicioses per a més endavant; de cara a la perspectiva d’un ritme de negoci més destacat en els pròxims exercicis. Altres, els d’activitats molt tocades com l’hostaleria, han decidit xutar la pilota cap endavant i deixar directament per al 2022 l’inici de les negociacions. I en sectors amb bones perspectives de futur, però amb recels entre els empresaris, la tensió amb els sindicats transmet amenaces de vaga, com és el cas de la construcció. Hiperactivitat en altres taules La falta d’activitat per negociar convenis no s’entén sense la hiperactivitat en altres taules. I és que els esforços a les taules de negociació col·lectiva durant l’any i mig des que va començar la pandèmia s’han focalitzat més en l’emergència que en el mitjà termini. És el cas de les pròrrogues dels ertos, que cada tres o quatre mesos la CEOE, CCOO i UGT s’asseuen a negociar amb el Govern per adaptar aquests mecanismes públics de protecció de l’ocupació a la situació epidemiològica i econòmica del moment. Aquesta negociació entre cúpules també té la seva derivada en les empreses, ja que les direccions i els comitès d’empresa han d’aterrar i negociar els seus ertos –quant duren, quants treballadors en quedaran afectats, com serà la reincorporació, etc. Al setembre tenen pendent negociar una altra pròrroga fins a final d’any. S’hi suma una alta activitat a les taules de diàleg social per a les qüestions legislatives, vegeu llei de teletreball, reglaments d’igualtat, ‘llei Rider’ o la més d’actualitat: reforma laboral. La tornada d’estiu es presenta com una veritable marató per a la negociació col·lectiva. A aquestes qüestions s’afegeix la negociació de la pujada pendent del salari mínim (ara en 950 euros, en 14 pagues); que tindrà com a protagonista el Govern, però en el qual els agents socials també juguen un rol consultiu. I al terreny bipartit, patronal i sindicats continuen tenint pendent la renovació de l’AENC (Acord Estatal de Negociació Col·lectiva); una mena de conveni de convenis en què s’inclou, entre d’altres, les recomanacions sobre com han d’apujar els salaris en els pròxims anys. En l’edició anterior els increments pactats van ser d’entre el 2% i el 3%. I a Catalunya aquest bloqueig de la negociació col·lectiva també existeix, amb l’AIC (Acord Interprofessional de Catalunya) també encallat. El febrer passat hi va haver un esprint en aquest punt que finalment no va quallar, segons afirmen fonts coneixedores, i actualment no hi ha una perspectiva concreta ni de quan es pot acabar de tancar aquesta qüestió, ni de quines matèries hi recollirà.

La negociació de convenis continua estancada el segon any de pandèmia

Fins al juliol patronals i sindicats han firmat 305 convenis; gairebé la meitat dels que van firmar per a les mateixes dates el 2019

Els salaris pugen de mitjana l’1,54% i els agents socials tenen pendent com han d’evolucionar en els pròxims anys després de l’estiu definir

El més llegit