L’altra cara de la recuperació: «No saps si et truquen per renovar o firmar la liquidació»

El Tomás, de 56 anys, es va tornar a posar la granota dilluns passat després de 10 mesos a l’atur. És escombriaire al districte de Sant Martí, concretament li toca pentinar la part barcelonina de la rambla Prim. Un treball que, en una altra zona però per a la mateixa empresa, ja va fer la tardor del 2020. «Ho he portat malament, pensava que ja s’havien oblidat de mi», reconeix. El Tomás és la cara precària rere una part de la recuperació de l’economia espanyola, sustentada en contractes temporals. Sis de cada 10 llocs de treball recuperats després del terratrèmol inicial del coronavirus són eventuals, segons reflecteix l’última EPA. Així com 9 de cada 10 contractes firmats aquest juliol, segons les dades actualitzades aquest dimarts. El Tomás entra i surt del mercat laboral des que va ser acomiadat de la botiga d’artesania on va treballar durant gairebé 40 anys. «Des dels 18 anys fins als 54», recorda. Era cap de magatzem, la mà dreta de l’amo d’una empresa familiar del barri de Gràcia que entre l’anterior crisi i el relleu generacional va quedar molt tocada. «Ja pensava que em jubilaria allà, però...», recorda. Al perdre la feina, el dia a dia de gairebé 40 anys, el Tomás es va veure abocat a una situació totalment nova per ell. En què les ofertes de feina ja no són al diari de diumenge, sinó en la panòplia de portals d’ocupació. I en què ell té 40 anys més. «Envies el currículum i mai et truquen. Una vegada sí que em van citar per a una entrevista al Decathlon, en què vaig coincidir amb un munt de gent jove. Em van rebre, però veia que m’estaven escoltant i que no em tornarien a trucar», explica aquest barceloní amb 40 anys d’experiència en gestió de magatzems. «No sé si es pensen que vens amb una sèrie de vicis adquirits i no et sabràs adaptar o que no voldràs treballar pel sou que t’ofereixen o és per una qüestió d’imatge... La qüestió és que no et truquen», afegeix. A partir d’una edat no et truquen, no sé si es pensen que no et sabràs adaptar o és per imatge, però no et truquen» I així van passar dos anys i mig, en què va esgotar la prestació d’atur mentre encadenava currículums orfes de resposta. El Tomás, no obstant, no recorda aquella època amb especial dolor; la memòria tendeix a deixar més espai per als bons moments. I és que durant aquests anys el Tomás va tenir el temps que no havia tingut fins ara per estar amb la seva filla i recuperar les quotidianitats que fins ara l’enxampaven al magatzem, com fer-li l’esmorzar, portar-la a l’escola o jugar amb ella a la tarda. Les penes millor acompanyat «La meva família em va ajudar molt», diu. El seu altre gran recolzament va ser l’associació T’Acompanyem, un espai amb seu al carrer Biscaia de Barcelona perquè les persones a l’atur comparteixin i vegin que l’atur no és un fracàs individual, sinó una xacra que afecta actualment 3,4 milions de persones a tot Espanya. «No ens solucionem la vida, però podem parlar», afirma. Una presència compartida, una xerrada com a teràpia comunal que ara la pandèmia ha obligat a limitar. Ja que el coronavirus no només ha generat més atur –actualment hi ha unes 400.000 persones més sense feina que el juliol del 2019–, sinó que aquest atur és més solitari. A T’Acompanyem no ens solucionem la vida, però podem parlar Va ser a través de T’Acompanyem que va aconseguir reenganxar-se al mercat laboral com a escombriaire. Va treballar 10 mesos, no el van renovar durant 10 més i ara l’han tornat a trucar. El Tomás no amaga que el fet de tenir un contracte temporal l’angoixa. «T’aixeques content, pensant que aquest serà el dia que et trucaran per tornar. Després arriba la una del migdia i ja intueixes que avui no serà el dia i la cosa es posa malament», explica. De moment té contracte fins a l’octubre i no sap si l’empresa li renovarà o no. «El mateix dia que et venç el contracte et citen per firmar la renovació o la liquidació», diu. «¿És just? No, però són les normes que els permeten i et tenen ben agafat perquè saben que necessites treballar», afegeix. Encara em falta per jubilar-me. Ho veus a prop, però l’alleujament encara és lluny La recta final de la vida laboral no és tan tranquil·la com s’esperava fins fa ben poc. Ha tornat una lluita del dia a dia, de contracte a contracte; fent bo el refrany català que diu que qui dia passa, any empeny. «Encara em falta per jubilar-me. Ho veus a prop, però l’alleujament encara és lluny», afirma. Fins aleshores, el Tomás continua remant amb ànim.

L’altra cara de la recuperació: «No saps si et truquen per renovar o firmar la liquidació»

El Tomás torna a treballar d’escombriaire, després de 10 mesos a l’atur; encadena contractes temporals després d’estar 40 anys com a encarregat de magatzem

El més llegit