El sistema tributari dels nostres nets

En la seva tercera visita a Espanya, convidat pel duc d’Alba, ministre en aquell moment, Keynes va fer una famosa conferència a la Residència d’Estudiants. Era juny de 1930 i en plena crisi econòmica mundial, l’economista britànic es va guanyar algunes crítiques en els mitjans al defensar, en contra de l’opinió generalitzada, la devaluació de la pesseta. Per a la conferència, que va tenir molt enrenou, va ordenar alguns papers previs i va posar un títol que s’ha fet famós: «Les possibilitats econòmiques dels nostres nets». Com a homenatge a aquest exercici de prospectiva, vull fer una mirada al nostre sistema fiscal actual, però des de l’òptica dels nostres nets. Això és, més enllà del 2050, però no gaire més. Fa escassos dies i abans del reajustament del Govern, el president Sánchez va aparcar la reforma fiscal promesa, com a molt d’hora, als Pressupostos del 2023, si no a la pròxima legislatura. Entenem, no obstant, que això no paralitza les tasques del Grup d’Experts nomenats a l’abril per la ministra Montero perquè elaboressin un Llibre Blanc amb una anàlisi i propostes sobre un sistema fiscal per al segle XXI. I és que el nostre sistema tributari com, en general, el conjunt de la nostra política econòmica, segueix presoner dels conceptes keynesians que es van popularitzar fa, gairebé, un segle en un altre context polític i econòmic molt diferent al d’avui. Convé, doncs, revisitar-los com, sens dubte, faria el mateix Keynes si visqués. Que la renda és igual al consum més l’estalvi, és una tautologia que ha donat molt joc als economistes. A partir d’aquesta, els sistemes fiscals que van ser «moderns» a la primera meitat del segle passat i a què Espanya es va incorporar a partir de la democràcia, establien tres punts de tributació principals: la renda (provingués del treball o del capital), el consum (on l’IVA es va imposar a Europa) i l’estalvi, propi o heretat, acumulat en forma de riquesa. És curiós que aquells que diuen que fer tributar l’estalvi és una «doble tributació» perquè les rendes estalviades ja han pagat IRPF, no estenguin aquest raonament a la tributació sobre el consum, l’impacte del qual sobre el conjunt de l’activitat econòmica és, igual o més gran que el de l’estalvi. Si, com diu la nostra Constitució, s’ha de contribuir en funció de la «capacitat de pagament», és evident que aquesta depèn no només de la renda anual, sinó també de la riquesa, aspecte sobre el qual s’està centrant la qüestió principal de la desigualtat. Aquest model tributari que ara podem anomenar «clàssic», es fonamenta en tres principis democràtics essencials que són, precisament, els que han saltat pels aires en les últimes dècades: suposa un estat nació capaç de controlar totes les bases imposables; incorpora la progressivitat com a criteri de justícia i dona per suposada l’equitat horitzontal entre contribuents en la mateixa situació personal o familiar. Vegem-ho per parts. La llibertat de moviments internacionals de capitals, unida a la globalització de les activitats econòmiques va tenir tres impactes en el sistema tributari: va ampliar l’espai dels paradisos fiscals (frau), va introduir la competència tributària entre països per atraure inversions (elusió legal) i va forçar a trencar en dos l’impost sobre la renda al diferenciar entre rendes del treball (sedentàries) i rendes del capital (nòmades) amb tipus més baixos. Forçats per l’evidència que els capitals podien sortir lliurement del país, es va introduir una desigualtat entre contribuents injusta: dues persones, que guanyen el mateix i tenen la mateixa circumstància familiar, però un ho guanya treballant i l’altre de rendes heretades, no només no paguen el mateix a la hisenda pública, sinó que contribueix més qui treballa, que el rendista, en contra de tota la nostra filosofia social en favor de l’esforç personal. Traslladat aquest raonament a les societats, ens trobem amb el conegut fenomen que les grans empreses internacionals (nòmades), practiquen una sofisticada enginyeria fiscal que els permet pagar molts menys impostos que les societats que no surten de l’àmbit nacional (sedentàries). El recent acord del G-20 sobre una tributació mínima mundial en l’impost de societats, és un primer pas per tancar una mica aquest important forat en la lògica del sistema fiscal. D’altra banda, quan, com ocorre a Espanya, hi ha molts més rics que contribuents en els trams elevats de l’IRPF, només es pot concloure que els rics no paguen IRPF perquè solen adoptar la forma jurídica de societats que té una menor tributació. Amb això, es posa en qüestió tot el principi de progressivitat del sistema. A més, si l’impost sobre el consum està ple d’excepcions, bonificacions i tipus reduïts, l’eficàcia global del sistema tributari és tan qüestionable com la seva justícia i la seva equitat. El model tributari basat en una concepció keynesiana de l’economia nacional ha sigut sotmès a tants pedaços, forats, girs i torçades que, potser, els nostres nets facin bé en fonamentar un model fiscal més ajustat a la (nova) economia de la dada, l’algoritme, la intel·ligència artificial, els intangibles i la mundialització, perquè les fonts de generació de riquesa i els mecanismes de la seva distribució estan canviant molt respecte a la vella economia industrial del segle XX. Valguin cinc dades com a exemple dels vectors que estan movent ja avui l’economia cap a un model molt diferent del del passat: una de les empreses emblemàtiques de la nova economia basada en l’ús de l’algoritme, Amazon, té un valor de capitalització superior al PIB d’Espanya. L’empresa més gran del món de lloguer de cotxes amb conductor, ni té cotxes propis, ni conductors en nòmina. La meitat de tot el valor de capitalització borsària de les 10 empreses més grans del món, són intangibles. El pes econòmic dels set països més industrialitzats del món s’ha reduït a la meitat davant l’empenta sostinguda de noves potències entre les quals sobresurt la Xina. Finalment, els algoritmes permeten que l’oferta i la demanda es creuin en molts punts, només un dels quals és el preu i no sempre el més important. En aquesta nova economia, on la desigualtat social de renda i riquesa pot ser un mal endèmic, amb totes les seves implicacions polítiques com l’auge de populismes autocràtics, el sistema fiscal bascularà, des del nòmada, cap al sedentari; des de les persones, cap a les coses, des de la renda, cap a la riquesa i des del material, cap a l’immaterial. Per als nostres nets, els impostos continuaran sent el preu a pagar per viure en una societat civilitzada. Però els fets imposables, les bases i les tarifes, es definiran de manera molt diferent de l’actual. La nova economia de la dada, de l’algoritme, del nòmada i de la intel·ligència artificial no cap en els nostres conceptes tributaris actuals. Aquesta, serà una veritable reforma fiscal. La resta, pedaços.

El sistema tributari dels nostres nets

La nova economia del nòmada no cap en els nostres conceptes tributaris actuals

El més llegit