Ismael Clemente (Merlin Properties) «L’efecte del teletreball en la productivitat és un drama»

En el pitjor moment de la crisi anterior, Ismael Clemente (Valencia de Mombuey, Badajoz, 1970) va aixecar el grup immobiliari espanyol més important, Merlin Properties, dedicat al lloguer d’oficines, centres comercials i plantes logístiques, amb 7.308 milions d’euros en actius nets i cotitzat a l’Ibex 35. El grup va aplegar liquiditat i va reduir despeses, inversió i dividend l’any passat, i malgrat això va patir en borsa, però aquest exercici ha recuperat terreny, encara que continua afrontant reptes. ¿Estan notant els efectes de la variant delta? De moment, no. Som a la part alta de la muntanya russa. En centres comercials hi ha una recuperació clara, la caiguda de vendes respecte al 2019 ronda el 20%, però venim del 30% fa dos mesos. En oficines, la destrucció o creació d’ocupació es nota als dos o tres trimestres; ara tenim una crisi d’ocupació, però som optimistes. I la logística continua bé, tot i que tard o d’hora arribarà una sobreoferta. En general, el lleó no era tan ferotge com el pintaven. Veiem els espeternecs de les diferents variants, la població ha après a conviure millor amb el virus, tot i que en part això fa que es frivolitzi, com amb els joves. Els afecten dues tendències accelerades per la pandèmia. Una és el comerç electrònic, la quota de mercat del qual va saltar del 5,4% al 9,9% el 2020. És inexorable i redueix vendes als comerços físics, sobretot a les botigues de carrer. Però els retailers (minoristes) continuen volent ser físics perquè al centre comercial venen amb marge positiu i online, tret d’Amazon, amb negatiu, perquè assumeixen les despeses d’enviament i devolució. En alguns casos, els tancaments van ser brutals i estan tornant als centres. A Espanya, hauria de créixer fins a una quota del 2025%. No gaire més perquè els reguladors acabaran actuant sobre el monopoli global que suposa Amazon i perquè, una vegada que s’acabi el joc d’adquisició de dades del client, oferir els serveis gratuïts deixarà d’interessar. L’altra és el teletreball. És un dels pitjors blufs que han vist els temps, tot i que per dir-ho se’t tiren a sobre com si fossis un negacionista. Comencen a sortir estadístiques que demostren que el que està passant amb la productivitat és un drama. Hi ha una moda del teletreball inscrita en aquesta mena de moviment mundial del políticament correcte. Hi ha directius que no s’atreveixen a dir a les seves matrius que agafaran més metres quadrats d’oficina. Calculava que es dissiparia en dos o tres anys, però és possible que sigui abans. El que em preocupa és que pot acabar destruint ocupació. Han condonat uns 66 milions en rendes als seus inquilins de centres comercials durant el confinament i les restriccions a la mobilitat. ¿Què fan ara? Es va tractar de protegir-los en el reconeixement que nosaltres tenim un balanç més fort i ha generat relacions de confiança perdurable. Ara, si algun ens diu que té problemes, intentem determinar si és per la nostra renda, que amb la taxa d’esforç dels nostres centres és poc probable, o perquè té un mal model de negoci, que llavors se’ls ha de dir que aquest no és el seu lloc. Un mal inquilí t’espatlla bastant un centre comercial, que ha de ser un embut gegant per portar trànsit als inquilins bons. ¿Com valora la reacció del sector públic a la pandèmia? Algunes mesures poden haver tingut un efecte indirecte positiu en nosaltres per beneficiar els nostres clients. Però l’efecte directe no ha pogut ser més negatiu pels centres comercials. Internament vam prendre la decisió de no qüestionar la legitimitat de les autoritats per tancar-los, que en molts casos legalment era més que dubtosa. ¿Per què els cines o els teatres no i un centre comercial sí? ¿El preocupa l’efecte de les mesures en les finances públiques? El que s’ha fet és hiperendeutar el país i deixar-li aquesta motxilla als nostres fills. Qui vingui darrere que s’espavili. Em preocupa quan el BCE comenci a retirar els estímuls, tot i que no sembla que sigui aviat. ¿Presentaran projectes per als fons europeus? Alguns per quantitats molt més modestes que les que estem veient. Però no tenim cap expectativa. Una vegada calcules quant pot anar al sector públic i quant al sector semipúblic, el regulat pel BOE i amb més capacitat de ‘lobby’ que nosaltres, si ens arriba alguna cosa serà la xocolata del lloro. Per això, és preferible seguir pel privat, fent els teus programes d’inversió de capital i millora, que probablement són aquells per a qui es van pensar els fons. L’any passat va tenir diferències amb el seu principal accionista, el Santander, sobre si retallar més o menys el dividend. ¿Aquest any continua tocant moderació? La situació de la companyia ha canviat: ha retingut caixa i ha mantingut l’endeutament pla. Però crec que sí, que encara és bon any per continuar sent una mica prudent. Ja veurem cap a final d’any quin grau de prudència convé, també en funció de com evoluciona la valoració dels actius, que potser serà menys greu del que es pensava. ¿Li resultaria més còmode tenir accionistes institucionals en lloc del Santander? L’avantatge del Santander és que és espanyol, cosa que ajuda molt a l’hora de fer qualsevol consulta en directe. Amb qualsevol dels altres, amb Blackrock o amb Norges, sempre és més complicat. L’únic especial que té Santander és que mai saps què farà amb les seves accions. El mercat ens ho pregunta constantment. En les seves juntes, les remuneracions dels executius han tingut tradicionalment vots en contra alts, fins al 40%, però aquest any va ser del 8% després que decidissin renunciar als incentius i cobrar només el fix. ¿Els inversors els estan enviant un missatge? Sí, un de claríssim: que si treballem el mateix i no cobrem ho prefereixen. Hem fet el sacrifici suprem per la Covid, però tan bon punt tornem a tenir un acompliment operatiu normal, haurem de tornar a pactar amb el consell paquets de remuneració competitius i conformes amb el que creiem que valem al mercat, que és el que fixa condicions. O si no, els paquets els els donaran a altres directius, perquè nosaltres no serem aquí. ¿A què atribueix el rebuig social dels sous dels alts executius? A la falta d’un capitalisme popular a Espanya. El sistema de protecció en vista de les inclemències del futur i la jubilació és públic, pateix problemes greus, però fa que la gent visqui el somieig que l’Estat el protegirà. Pràcticament no hi ha estalvi privat i ningú ha invertit en empreses, de manera que a la gent li és igual si els seus directius són els millors o no. Ho veuen amb una òptica merament envejosa: si a aquesta persona li paguen menys, potser em paguen més a mi. No s’adonen que l’únic que aconseguiran és que els accionistes s’emportin més dividend. En canvi, els sembla formidable que al davanter estrella del seu equip li paguin, en el cas d’algun, 47 milions nets a l’any. Si Espanya continua evolucionant cap al primer món financer, canviarà. Als Estats Units, l’accionista és el primer interessat que el cap de la seva empresa tingui un bon sou, perquè sap que si no acabarà tenint un mal professional. L’any passat, el fons Brookfield es va plantejar llançar una opa sobre Merlin. Els que portem aquesta companyia no creiem que sigui nostra i que tinguem dret a defensar-la amb dents i ungles de qualsevol opa. En cas que es produeixi alguna cosa, algú li comprarà al Santander el seu paquet i després haurà de fer una oferta. La nostra única obsessió ha de ser defensar el preu més alt possible en interès dels accionistes minoritaris. Aquells mandats que la gent anomena de defensa en realitat són de defensa de la seva butaca. No és acceptable. ¿Què li sembla la sortida de José Luis Ábalos del Govern? Ábalos entenia perfectament la importància de les infraestructures en la generació de riquesa en l’economia. Era capaç de prendre decisions d’Estat no necessàriament supeditades als interessos de partit. No conec la seva substituta, més enllà de les referències, molt bones, que m’han donat a Catalunya. Si pertany a l’ala socialdemòcrata del PSC, que és bastant nombrosa i té gent amb qui tenim un tracte excel·lent a nivell local, doncs segurament sigui bona. Alguna vegada ha mostrat la seva preocupació pel pes d’Unides Podem en el Govern. Hi han influït bastant i s’han alçat amb un botí tontíssim que ha sigut la modificació del règim fiscal de les socimi (societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària, com Merlin), que provocarà zero increment de recaptació, però que ha espantat bastant els invasors estrangers. Aquí s’han imposat al PSOE, que no ho volia tocar. Però han perdut bastanta influència, cosa que ha millorat les perspectives d’Espanya com a destinació d’inversió internacional. Era una llosa. Tenen el 14,5% de l’operació Chamartín de Madrid. ¿Han tornat a negociar comprar el 75% de BBVA, com el 2019? No hi ha tornat a haver cap tipus de negociació ni contacte. Estava tot absolutament tranquil fins que el BBVA va intentar suprimir el dret d’adquisició preferent que tenim els altres socis (San José en té el 10% restant) en cas que vulgui vendre. Va aprovar eliminar-lo a la junta i l’hem portat a arbitratge, que esperem per a finals d’aquest any o principis del que ve. ¿Creu que el BBVA prefereix vendre a un tercer per no beneficiar indirectament el Santander? La meva lectura particular, que val el que val, és que no pesa res o no hauria de pesar res, seria bastant infantil. Santander qualsevol dia vendrà. El que crec que ha pesat és la intenció de maximitzar el preu de venda. Algun banc d’inversió l’haurà dit: si hi ha dret d’adquisició preferent, et diran que primer parlis amb Merlin i després els truquis. Té sentit per a ells, però no per al projecte, Espanya ni nosaltres.

Ismael Clemente (Merlin Properties) «L’efecte del teletreball en la productivitat és un drama»

El conseller delegat de Merlin Properties assegura que «el que s’ha fet és hiperendeudar al país i deixar la motxilla als nostres fills»

El més llegit