la vana lluita contra el canvi climàtic

Els aplaudits Acords de París contra el canvi climàtic, firmats el desembre del 2015, no s’estan complint. Ho diuen els ecologistes, però també Antonio Guterres, secretari general de l’ONU i, sobretot, les dades: les emissions de CO2 no s’estan reduint al ritme necessari per complir el 2030 l’objectiu establert del 40% respecte a 1990. En l’última dècada les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle han pujat, segons l’ONU, un 1,3% de mitjana anual quan, segons l’acordat a París, haurien d’haver descendit un 1% anual. Els experts pronostiquen que, en cas de continuar aquesta tendència, en lloc de l’objectiu de limitar l’escalfament del planeta per sota de 2ºC, arribarem, abans que acabi el segle, una pujada entorn de 3,5ºC. En cas de ser així, els desastres associats al canvi climàtic seran molt superiors al previst. Tampoc s’està complint amb el compromís de mobilitzar 100.000 milions de dòlars anuals per ajudar en aquesta lluita global els països més pobres. Quan només 15 dels països més rics del planeta són responsables del 78% de les emissions globals, és comprensible que des del món en desenvolupament es digui que l’escalfament actual el van crear les emissions dels països rics al créixer i ara, quan es tracta de combatre’l, els països pobres no poden renunciar al seu propi creixement. Vaig presidir la primera Comissió Mixta Congrés-Senat sobre el Canvi Climàtic creada el 2008 i, ja llavors, en el marc del Protocol de Kyoto, firmat el 1997 però que no va entrar en vigor fins al 2005, algunes coses bàsiques sobre el problema eren assumides de forma majoritària: l’acumulació a l’atmosfera de gasos amb efecte d’hivernacle (CO2 i altres) s’havia disparat en els últims 150 anys com a conseqüència de la decisió humana de vincular el seu progrés material al consum massiu de carbó i petroli, que alliberen aquests gasos. Que això estava donant lloc a un escalfament mitjà del planeta en prou proporcions per alterar el clima, desfer el gel acumulat als pols i incrementar el nivell del mar, tot això de forma apreciable i amb efectes devastadors sobre els éssers humans i el seu mode de vida. Aquest fenomen no era reversible. Per tant, només es podia actuar de cara al futur en dues direccions paral·leles: evitar que empitjorés, mitjançant una forta reducció de noves emissions de CO2 per estabilitzar la pujada de la temperatura en uns límits els efectes dels quals fossin controlables, i dedicar esforços per pal·liar els abundants efectes negatius que estava tenint i tindria l’escalfament a què ja s’havia arribat. A aquests objectius anaven destinats els incomplerts Acords de París ja que una lluita així, que comporta canvis importants en la manera de generar energia elèctrica, en els combustibles utilitzats i, fins i tot, en el model de ciutat i mobilitat que tenim, només es pot fer de manera mundial. Molta gent pensa que els problemes plantejats per l’escalfament global seran cosa del futur. No és així. La Terra s’ha escalfat prou en l’últim segle per estar provocant ja molts desastres imputables al canvi climàtic, amb elevats costos econòmics i humans. Així, segons l’organització no governamental Internal Displacement Monitoring Center, els desastres relacionats amb el clima (tempestes més intenses i freqüents, incendis, sequeres més duradores etc.) s’han duplicat durant les dues últimes dècades: més de 30 milions de persones s’han vist desplaçades, dins de les seves fronteres nacionals, per causes relacionades amb el canvi climàtic. La majoria, menors. D’altra banda, la companyia d’assegurances britànica Aon Corporation calcula que, en l’última dècada, el total de pèrdues provocades per causes vinculades al canvi climàtic arriba als tres bilions de dòlars, triplicant les d’una dècada anterior. Cada dia que passa sense actuar en la lluita contra el canvi climàtic, els costos econòmics i humans creixen de manera exponencial. El cost de no fer res ja és molt superior al cost del canvi de model necessari per fer-ho compatible amb els objectius de París. Així ho han començat a entendre els tribunals de justícia, que en diverses sentències han condemnat alguns governs (belga, francès...) per no complir els seus compromisos per combatre el canvi climàtic ja que «els governs tenen l’obligació de protegir el clima». A partir d’aquí, hi ha juristes que estan proposant, fins i tot, regular l’«ecocidi» (infringir danys greus, extensos i duradors al medi ambient) com a delicte. Alguns experts, com el premi Nobel d’economia i premi BBVA Fronteres del Coneixement en Canvi Climàtic, Willian Nordhaus, critiquen per ineficaç el mètode de reducció per quotes nacionals quantitatives definit en acords com el de París. «No han sigut efectius», afirma amb raó, i segueix: «El Tractat de París és un fracàs [...] és una estructura fallida i, si insisteixen en aquest model de tractats, continuaran fracassant». I la seva proposta alternativa és molt senzilla: «Només si emetre CO2 costa diners, els governs, les empreses i els individus canviaran el seu comportament [...] és millor negociar un preu mínim del carboni per a tot el món». El mercat de drets d’emissió de CO2 és una via paral·lela a les quotes de reducció. El problema és que incorporar-lo, sense més ni més, al procés tradicional de fixació de preus de l’electricitat al mercat marginalista europeu és una contradicció. A Espanya, el preu del CO2 influeix entorn d’un 35% sobre el preu final, cosa que condueix a la paradoxa que impulsar la transició ecològica mitjançant el foment d’energies renovables barates i penalitzant les emissions acaba fent que el preu mitjà de l’electricitat pugi, alhora que els beneficis de les empreses elèctriques. Fa poques setmanes que a Espanya s’ha aprovat la primera llei de canvi climàtic. Molts han dit que amb deu anys de retard, i és cert. El problema és que la seva ambició és tan reduïda que també sembla més adequada a una dècada enrere. Així ho han entès organitzacions ecologistes amb la seva crítica o Més País, el més «verd» dels partits espanyols, amb la seva abstenció en el Parlament. Quan mirem les dades i tret de l’excepció del 2020 per la pandèmia, les emissions de CO2 es van situar el 2019 en 315 milions de tones de CO2 equivalent, molt per sobre de l’any base, 1990, sobre el qual les hem de reduir, segons París, en un 40% en només nou anys mentre la llei estableix, només, una reducció del 23%. El resultat de no fer res seran més perdudes econòmiques derivades de sequeres més prolongades, tempestes més intenses o més regressió de la costa. I anirà a pitjor. Demanem, doncs, al Govern que es prengui seriosament la lluita contra el canvi climàtic i que reformi la regulació del «mercat» elèctric perquè, a més, la transició ecològica es tradueixi en un descens del preu de l’electricitat per als consumidors. Al contrari del que ha fet fins ara, que és baixar impostos (reduint ingressos públics), en lloc de baixar preus (reduint sobre-beneficis de les empreses).

la vana lluita contra el canvi climàtic

La transició ecològica no s’ha de traduir en un augment del preu de l’electricitat

El més llegit