Recuperació amb plom a les ales

S’inicia la recuperació econòmica postpandèmia. Després d’un primer trimestre negatiu, tornen les xifres positives del creixement fins a dibuixar un segon semestre vigorós que deixarà l’any per sobre del 6% d’augment interanual del PIB. Amb una dada rellevant: malgrat que serà la demanda interna la que explicarà en gran part la recuperació, aquesta serà compatible amb un superàvit de balança de pagaments per compte corrent que mai hem deixat de tenir en aquests temps tan difícils, malgrat la lenta reactivació del turisme exterior. L’empenta de l’activitat econòmica està sent possible per la combinació de tres vectors: la vacunació, que avança a bon ritme; la reducció de la pandèmia, que permet anar recuperant mobilitat, i el manteniment de les polítiques expansives, monetàries i pressupostàries, cosa a què s’uniran els nous fons Next Generation, ja definitivament aprovats i finançats per Brussel·les. Dues notes negatives Aquest escenari central, assumit per tots els analistes, en què no es tenen en compte els possibles efectes positius sobre el nostre potencial de creixement derivats de les reformes estructurals imposades per Brussel·les com a complement als fons, té dues notes negatives: la nostra recuperació serà més lenta que la d’altres països de l’eurozona (fins al 2023 no arribarem als nivells de renda previs a la pandèmia) i es frenarà ben aviat (el Banc d’Espanya preveu una caiguda en la taxa de creixement del PIB fins a l’1,8%, ja el 2023) en funció de la destrucció de teixit empresarial que siguem capaços d’evitar amb les ajudes directes aprovades pel Govern central però, encara, no implantades. A més, serà una recuperació amb problemes estructurals derivats, en forma d’atur, dèficit i deute públic, que continuaran molt elevats durant més temps, com sempre ha passat en tots els cicles de la nostra economia. La taxa d’atur no baixarà del 12% de la població activa fins al 2025, segons les projeccions del Govern en la seva recent Actualització del Pla d’Estabilitat. En aquest moment, serà el doble de la taxa existent als països de la UE, anormalitat que arrosseguem com a país des de fa dècades i amb diferents legislacions laborals. Una incidència més gran de l’atur entre uns joves acostumats a viure «sense feina, sense casa pròpia i sense pensió de jubilació» hauria de situar la joventut en centre de la preocupació social. El dèficit públic mostrarà la seva tradicional resistència a la baixa, a partir del descens cíclic que experimentarà l’any que ve, i caurà tres punts des del 8,5% d’aquest any fins al 5% del pròxim, quan el creixement de l’activitat faci augmentar els ingressos públics i reduir la despesa, per exemple, en ertos. Segons el Banc d’Espanya estarà encara en el 4,3% del PIB el 2023, des d’on, segons el Govern, caurà al 3,2% un any més tard (ja en la pròxima legislatura) sense que consti en el seu programa quines seran les mesures d’ingrés o/i de despesa que ho faran possible. Finalment, el Govern preveu que el deute públic se situarà en el 112% del PIB el 2024. Aquest panorama, dibuixat a grans traços fins al 2024, evidencia els riscos i incerteses que mentrestant penjaran sobre el nostre acompliment econòmic a mitjà termini. El més evident i rellevant, una retirada dels forts incentius i ajudes públiques, ajustant-la a les necessitats dels països més rics de l’eurozona però que, vist des dels nostres més baixos ritmes de recuperació, des d’Espanya es pot sentir com a prematura. De moment, el BCE no ha començat ni a parlar-ne i la Comissió ha declarat en suspens les regles d’estabilitat pressupostària fins al 2023. Però ¿què passarà a partir d’aquí, sobretot si, com avancen molts experts, torna la inflació, en taxes persistents per sobre del 2%, que és l’objectiu estatutari? Es pot defensar que, després de la pandèmia i la generosa resposta oferta des de la política econòmica, tan allunyada de l’«austericidi» que va caracteritzar l’eurozona en la crisi financera del 2008 i la següent crisi de l’euro el 2010, serà arribat el moment de revisar a fons uns criteris d’estabilitat pensats, fa més de 30 anys, al Tractat de Maastricht. I que aquesta revisió a la vista de l’analitzat pels experts en aquests anys, podria anar per les següents dues claus de reforma: excloure del càlcul del dèficit públic, a efectes del protocol de dèficits excessius, les inversions productives fetes. Aquest era un principi «ortodox» de la Hisenda Pública a mitjans del segle passat i ara es podria recuperar amb l’argument que, si es deixa a les generacions futures la seva part de passius en forma de deute, també se’ls deixa els actius representats per les inversions productives portades a terme amb aquest deute. El BCE, d’altra banda, pot modificar els seus objectius reglamentats en dos sentits no excloents: incorporar la garantia d’un nivell d’ocupació entre les seves obligacions, com té la Reserva Federal americana, i/o definir el seu objectiu d’inflació a perseguir en l’àmbit d’una banda de fluctuació que doti la política monetària de més flexibilitat. Tot això és possible i segur que serà, superada la pandèmia, a la taula de debat de l’ECOFIN i del Consell Europeu. No obstant, un altre assumpte, no menys important, també planarà en uns quants anys: l’exigència que el BCE condoni totalment o parcialment, de manera condicionada o no, el deute públic en el seu poder, emès com a conseqüència de la Covid-19. Avui, el Banc Central s’ha convertit en un dels principals tenidors de deute públic europeu. En el cas d’Espanya, deté entorn d’un 30% del total i gairebé el 90% del deute-Covid, emès com a conseqüència de la pandèmia. Arribat el moment, entre plantejar als ciutadans europeus tot just sortits de la pandèmia que, a més, s’han d’estrènyer el cinturó per pagar els deutes en què ens va fer incórrer aquesta o, de manera alternativa, pactar una reducció en el valor dels actius del BCE equivalent al deute que es condoni, no tinc dubtes que es farà això segon. Com vam sol·licitar, de forma prematura, els qui vam firmar fa unes setmanes un manifest en aquest sentit, impulsat per Picketti. Tantes coses han canviat amb la pandèmia que, potser, aquest sentit comú d’una economia política de veritat formi part de la nova normalitat en què defensar activament la cohesió social sigui la millor manera de consolidar el sistema democràtic europeu contra les amenaces externes (autocràcies) i internes (populisme). Si no, la recuperació arribarà amb plom a les ales.

Recuperació amb plom a les ales

La recuperació de l’economia espanyola vindrà amb problemes estructurals derivats en forma d’atur, dèficit i deute públic

El més llegit