Més el soroll que les nous

Serà per allò que la mà dreta no sàpiga el que fa l'esquerra, però m’ha sorprès que el mateix Govern que presenta diverses vegades a so de bombo i platerets el Programa de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb les 212 mesures desglossades en 110 inversions i 102 reformes, articulades en quatre eixos de transformació i deu polítiques tractores que conformen, segons el President Sánchez, el pla de modernització de la nostra economia més ambiciós des de l’ingrés a la CEE el 1986, per una suma total de 140.000 milions dels Fons Europeus Next Generation i que cobreix el termini 2021-2026, aquest mateix Govern, dic, presenti, gairebé alhora, un Projecte Estratègic «Espanya 2050», amb una hipòtesi de creixement del PIB, segons la premsa, de, només, l’1,5% anual durant el període, dada inferior a l’experimentada per l’economia espanyola en els últims 25 anys, malgrat no disposar de cap pla de recuperació com l’aprovat ara. No ho sé. Com que alguna cosa no quadra, si el Pla de Recuperació no és capaç de millorar el potencial de creixement de la nostra economia. Però si la vida és el que passa mentre fas plans brillants sobre el futur, segons va dir John Lennon, el Banc d’Espanya presenta al seu tradicional Informe Anual un present carregat de problemes. Superada la sotragada econòmica de l’últim semestre, en què només l’impuls públic ha impedit que el nostre país caigués en una recessió tècnica, la recuperació és imparable de cara al segon semestre d’aquest any depenent la seva intensitat i ritme de cinc variables: la primera, l’avenç de la vacunació i la seva capacitat per anar arraconant la pandèmia que, probablement continuarà entre nosaltres de manera residual i trigarà molt més temps a reduir-se al conjunt del món, cosa que obre les portes a la possibilitat que sorgeixin noves soques que tornin a iniciar el procés pandèmic. El segon factor és la rapidesa de recuperació del turisme i com serà la temporada estiuenca. Sembla clar que aquest any serà molt millor que el passat, però, igualment, continuarà estant molt per sota del 2019 malgrat els corredors segurs que s’estan obrint a Europa. La intensitat del consum privat serà el tercer factor. Fins i tot reconeixent que els ingressos mitjans de les famílies han caigut com a conseqüència de la pandèmia i que només les transferències públiques els han sostingut una mica, és evident que aquells que no han vist reduir els seus ingressos han augmentat els seus estalvis i ara tenen un matalàs addicional per destinar al consum en funció de com es moguin les restriccions associades a la pandèmia. La fortalesa del teixit empresarial més directament afectat per les mesures sanitàries serà el quart factor. I aquí, malgrat les ajudes públiques directes i en forma de crèdits, s’anticipa un mal any. En concret, Crédito y Caución calcula un creixement rècord del 30% en el nombre de fallides empresarials a Espanya el 2021. Dada que es complementa amb el càlcul del Banc d’Espanya que un 70% del nostre teixit empresarial (petit i mitjà) tindrà problemes de liquiditat. Finalment, l’eficiència en l’ús dels fons europeus ja citats, seria el cinquè factor que incideix sobre la velocitat i la intensitat de la recuperació. També tenim algunes certeses. Passi el que passi amb el Pla de Recuperació i amb el Espanya 2050, la crisi associada a la pandèmia i el model de recuperació en marxa, deixaran algunes seqüeles importants. Començant per la necessitat d’incrementar el valor afegit, la productivitat i el potencial de creixement dels nostres sectors motors de l’activitat. Hi tornaré (el mal anomenat «canvi de model productiu») en un altre moment. Serà inevitable, també, abordar un procés llarg de consolidació fiscal que torni el dèficit i el deute públic a la disciplina comunitària. Amb dues dificultats afegides: no serà suficient l’efecte cíclic de la recuperació de l’activitat econòmica i, a més, serà imprescindible prendre mesures que incorporin el fet cert de l’envelliment de la nostra població i el seu impacte sobre pensions i sanitat. De la mateixa manera, si volem reduir l’atur estructural i incrementar el número de població ocupada, no serà suficient amb la recuperació, ni tampoc amb una reforma del mercat laboral, si no s’aborda, alhora, una estratègia a mitjà termini per incrementar la nostra oferta productiva i la mida mitjana de les empreses, juntament amb la formació permanent dels treballadors. Si alguna evidència podem constatar dels últims trenta anys de la vida espanyola és que cap d’aquests problemes és nou i que tots han sigut molt analitzats i estudiats des dels experts, l’acadèmia i, fins i tot, la política. Igualment sabem que només serà possible resoldre’ls si hi ha un gran acord polític i social al respecte capaç de vèncer les resistències que sempre acompanyen tot procés de canvi estructural i de dotar de prou horitzó temporal com per garantir que es fan els canvis i es consoliden. I no cal ser un expert per adonar-se que la capacitat de diàleg, de negociació i de pactes transversals no és el que millor defineix el moment polític, carregat de meliquisme, d’egos, d’identitats excloents i del predomini d’aquestes raons del cor que la raó no entén, de què parlava el poeta. Ho hem vist, a títol d’exemple, als dos documents amb els quals he començat avui: ni l’Espanya 2050, ni tampoc el Pla de Recuperació han sigut discutits, negociats i pactats al Parlament, per convertir-los en un projecte de país. El Govern ha presumit, fins i tot, dels centenars de reunions negociadores que ha mantingut a Brussel·les amb la Comissió Europea mentre al Congrés dels Diputats hi enviava un resum a última hora i sense cap debat. Fa l’efecte que l’impacte mediàtic ha prevalgut sobre la política d’estat. Tan és així, que el líder de l’oposició ha fet unes declaracions que ens haurien de cobrir d’angoixa a tots: ha dit que no se sent vinculat amb el contingut del pla i que, si arriba al Govern, se sentirà lliure per canviar-lo. Això no va passar ni amb l’ingrés a la CEE, ni amb l’euro, autèntics projectes de país. Tampoc pretenc ser original amb la meva reflexió de tancament, però és evident que en vista de la magnitud de la tasca que tenim i les necessitats i oportunitats que ens obre ser part de la Unió Europea, la nostra classe política i la seva excessiva partitocràcia (els interessos del partit, per davant de l’interès general), ja s’ha convertit en el nostre problema principal. Així ho recullen les enquestes, mentre ens movem pel temps de les revoltes ciutadanes que certifiquen una democràcia cansada. El dit, és més el soroll que les nous.

Més el soroll que les nous

«No fa falta ser un expert per adonar-se que la capacitat de diàleg, de negociació i de pactes transversals no és el que millor defineix el moment polític, carregat de meliquisme, d’egos, d’identitats excloents»

El més llegit