Rumors, dubtes, incerteses

Quan el Govern de la nació diu, entre els dos mil folis remesos divendres passat a Brussel·les amb el Pla de Recuperació, les reformes estructurals exigides i la revisió del Pla d’Estabilitat, que la reforma fiscal encarregada a un grup d’experts, i en què s’avancen importants canvis tributaris i una indubtable (i necessària) pujada de la pressió fiscal per escurçar els 7 punts que ens separen de la mitjana europea, estarà aprovada en el primer trimestre del 2023, el dubte que sorgeix de forma immediata és si el Govern actual seguirà al comandament de l’Estat en aquesta data. Perquè els rumors que hi haurà un avanç electoral el 2022 són molt forts i creïbles. Pocs dubten que el que ha passat en les eleccions madrilenyes del 4-M marcarà un abans i un després en el panorama polític del país. Tant per la contundent victòria del PP (que fa oblidar els seus mals resultats a Catalunya), com pel tipus de campanya (‘trumpista’) feta i, també, per la sortida d’Iglesias de la política, tot i que sembla que no de l’espai públic, on, segons rumors, pretén instal·lar-se amb un bon contracte privat. De sobte, tot ha entrat en estat de provisionalitat i el que fa uns dies semblava segur ara es posa en quarantena, en vista dels dubtes que susciten els rumors que entrem en una transició que forçarà el Govern a introduir canvis en les seves polítiques i, fins i tot, en la seva pròpia composició i aliances. Mentrestant, la recuperació econòmica es posposa als avenços en el procés de vacunació i a les noves restriccions de mobilitat que adoptin les diferents autonomies, ja sense estat d’alarma, i en funció de l’evolució de la pandèmia als seus territoris. La confusió a què això pot donar lloc és un risc que el Govern ha ignorat i que podem pagar car amb un repunt significatiu dels contagis. Hem evitat, pels pèls, caure en una nova recessió tècnica en el canvi d’any a l’acumular-se un creixement negatiu en el primer trimestre, amb una taxa de zero en l’últim del anys. Aquesta evidència és la que ha portat el Govern a revisar dos assumptes fonamentals del Pla d’Estabilitat: el creixement previst per a aquest any, a la baixa i el dèficit públic, a l’alça, tot això en uns quadros macroeconòmics que ens situen el 2024 amb un magre 2,1% de creixement quan encara es preveu un atur de gairebé el 13%. Motors de la recuperació La pregunta ara és: suposant una favorable evolució del procés de vacunació i acceptant que es compleixen els objectius establerts pel Govern d’un 70% de la població immunitzada (amb les dues dosis, quan sigui necessari) a finals del mes d’agost (recordem que la UE ha establert aquest percentatge, però a mitjans de juliol), ¿quins seran els motors de la recuperació? Sembla evident que tindrem una mica més de turisme que la caiguda que es va produir l’estiu passat. Sobretot, si s’articulen «corredors sanitaris» europeus amb passaport de vacunació o/i de certificació de no tenir el virus, en la línia del que s’està experimentant ja. Segurament, la construcció es mourà una mica més, amb el guiatge dels anunciats plans de rehabilitació i de construcció de vivendes per a lloguer, tot i que continuarem amb el forat de la compra, fins i tot per a joves ha estat fora de les polítiques públiques malgrat les evidències que insisteixen que no ajudar la compra castiga els joves amb menys rendes familiars. De la mateixa manera, així que es vagin superant les restriccions als moviments, el consum privat tornarà a les taxes prèvies a la pandèmia, aprofitant l’excés d’estalvi acumulat per aquelles famílies els ingressos de les quals no s’han vist disminuïts per la pandèmia. El sector públic ha sigut qui ha sostingut l’activitat i l’ocupació en els últims mesos. El consum públic ha pujat quan el privat cau, l’ocupació pública creix, alhora que la privada, sobretot la de les pimes, es redueix com a conseqüència de la pandèmia i les transferències de l’Estat són l’únic que manté les rendes de moltes famílies. Però aquí s’ha tocat sostre. Tot i que l’Estat prorrogui les seves ajudes i les seves polítiques, no és previsible que pugui incrementar-les i, menys, en un escenari de reducció del dèficit com l’apuntat en el Pla d’Estabilitat. La principal contribució pública a la reactivació econòmica es canalitzarà a través de la inversió finançada per la UE dins dels Fons Next Generation. Amb tres matisos: s’estan produint més retards en la seva aprovació definitiva per la UE de l’inicialment previst; encara subsisteixen molts dubtes sobre la implementació d’aquests a través de les noves fórmules publicoprivades o dels tradicionals contractes públics, sobretot en vista de projectes que afectin diverses administracions i, en tercer lloc, la incertesa sobre si els 27.000 milions previstos aquest any, així com el que correspongui en anys successius, seran addicionals a la inversió pública que porta a terme històricament el conjunt de les administracions o, com es diu, la substituirà, totalment o en part, amb la qual cosa l’impacte macro d'aquesta inversió serà molt menor de l’anunciat. Tot això sense esmentar un possible avanç electoral que, com a mínim, garantiria una paralització en els procediments administratius. La previsió del Govern sobre la reducció del dèficit públic avança una caiguda des del 8,4% d’aquest any fins a un 3,2% el 2024. És molt difícil que l’esmentada reducció es produeixi, només o principalment, com a conseqüència d’un cicle econòmic més favorable. Serà imprescindible adoptar noves mesures sobre els ingressos (a l’alça) i sobre les despeses (retallades). Moltes d’aquestes mesures estan previstes al document de reformes estructurals que Brussel·les exigeix a canvi de les ajudes en forma de fons Next Generation. Per exemple, la revisió de 15 beneficis fiscals (que no es detallen), el publicitat «peatge» a les carreteres, la introducció de nous impostos verds i digitals o el soroll organitzat entorn de la deducció conjunta en IRPF que ha passat, en dies, de ser-hi, a ser un suggerència, o «un detall tècnic» o, finalment, una «errata», com ha dit la vicepresidenta econòmica. Tot això planteja l’evidència que serà impossible tirar endavant aquestes reformes estructurals, fins i tot aquelles assenyades que s’han anat acumulant als calaixos dels diferents ministeris des de fa vint anys sense amplis acords polítics entorn d’un Pla de Recuperació de país, negociat amb l’oposició. Aquesta seria l’única garantia que processos de reforma que poden durar més d’una legislatura, es puguin implementar, si són bons per al país. Res d’això s’ha fet. Ni tan sols s’ha intentat. Amb la meitat de reunions parlamentàries de les que el Govern reconeix que ha tingut amb la comissió, hauria sigut suficient per conèixer les postures de tots els partits. Si afegim a aquest còctel el canvi que representarà el 4-M i la incertesa sobre la durada i els recolzaments d’aquesta legislatura el panorama està carregat d’incerteses. Excepte, esperem, en el procés de vacunació.

Rumors, dubtes, incerteses

La reformes estructurals plantejades conviuen amb la incertesa sobre la durada i els recolzaments d’aquesta legislatura

El més llegit