Política ‘low cost’, dades i multicapitalisme

Tant la vella com l’autoproclamada nova política estan ancorades en eslògans que responen a enfocaments del segle passat que han quedat buits de significat, més enllà d’una apel·lació identitària residual. Al fer-ho, redueixen en excés l’espai disponible en el mercat de l’atenció pública als nous problemes i enfocaments del segle XXI. Amb això, posen en qüestió la seva pròpia utilitat per als ciutadans, cosa que es tradueix en més nivells d’abstenció i, sobretot, en un nombre creixent de persones que donen l’esquena, avorrides, al debat polític, tret que es transformi en pur espectacle televisiu que competeix per l’audiència amb altres realities. Prenguem com a exemple l’assumpte de la fiscalitat, on s’insisteix, sense matisos, en el tòpic que l’«esquerra» apuja impostos, mentre que la «dreta» els abaixa. I es fa, com tantes coses en aquests temps, contra tota evidència: per exemple, el govern Rajoy va aprovar la pujada més gran d’impostos que va tenir lloc a Espanya en dècades, mentre que el govern Zapatero, abans de la crisi del 2008, va abaixar impostos i va aconseguir els tres únics superàvits pressupostaris de la nostra democràcia. Però, a més, s’utilitzen arguments que ja eren falsos fa trenta anys quan es van enunciar (com que abaixar impostos fa que pugi la recaptació, confonent casualitat amb causalitat) i es fatrilerisme amb les xifres sobre les rebaixes promeses. Per exemple, abaixar l’IRPF a Espanya no afecta els tres milions d’actius amb uns ingressos tan baixos que no han de presentar declaració o que fer una rebaixa lineal beneficia molt més els cent mil contribuents que paguen 68.000 euros al mes (dades del 2019) que els vuit milions amb una contribució inferior als mil euros al mes. Oblida, també, realitats objectives, com que la nostra pressió fiscal és molt inferior a la mitjana europea i que la diferència no se situa en els tipus, ni en els trams, sinó en els generosos beneficis fiscals que els diferents governs han anat concedint a determinats col·lectius o activitats, generant una desigualtat horitzontal entre contribuents. A més, és una confrontació vella que oblida el paper dels impostos com el pagament per viure en una societat civilitzada i cohesionada que ha de pagar amb aquests les despeses com la sanitat, les pensions, l’educació o les carreteres que tots prometen millorar en una altra part dels programes electorals. I així, arrosseguem la mateixa història des del segle passat. Problemes del s. XXI Mentrestant, continuem sense resoldre els problemes associats als fenòmens del segle XXI. Per exemple, la nova pobresa derivada d’un model caduc de globalització o els que planteja mantenir cadenes mundials de valor sense que existeixin els corresponents controls sobre les mateixes amb el resultat, com hem vist durant la pandèmia, que hi pot haver problemes greus de subministrament de béns essencials, mentre els instruments de la política democràtica es troben limitats per les impotents fronteres nacionals. A tall de contraexemple, la lluita contra el canvi climàtic planteja dificultats d’aplicació, però els objectius aprovats per la Cimera de París han sigut adoptats de manera transversal per la majoria de països i de forces polítiques, situant-lo «més enllà de l’esquerra i la dreta» tot i que, com tantes altres coses, continuï tenint el seu grupet folklòric de negacionistes. La revolució digital en marxa planteja importants incerteses sobre les quals sentim poc debat i propostes per part dels partits polítics. Per citar-ne només quatre: la gestió de dades, les seves i les meves, sobre la qual es basa el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial i que ofereix, com explica Paloma Llaneza al seu llibre ‘Datanomics’, seriosos dubtes sobre la vulneració de drets civils tan arrelats com els drets de propietat i a la privacitat, fins a donar lloc a parlar d’un capitalisme de la vigilància; el coneixement transparent dels algoritmes als quals entreguem un nombre creixent de decisions que ens afecten i que estan carregats de biaixos i prejudicis; l’inqüestionable impacte sobre el món del treball en el doble sentit de quantitat de treball (més de 13.000 noves retallades anunciades als nostres bancs) i tipus de relació laboral (uberització); i, finalment, els canvis estructurals que la digitalització està ja provocant sobre l’ensenyament i sobre la sanitat. Les bases sobre les que es fonamentava la nostra societat del benestar del segle XX estan sent sotmeses a un profund ‘sacseig’ digital, al costat de l’evident atròfia de l’ascensor social i la pèrdua de la cohesió social com un valor superior en una societat democràtica. I, no obstant, la fallida i reconstrucció del pacte social en una economia digital és absent dels debats partidistes televisius i, fins i tot, dels parlamentaris. El mateix concepte d’empresa i el paper de les mateixes al món global del segle XXI està sent sotmès a profundes revisions, algunes molt disruptives, fins a arribar a definir un nou model de capitalisme que alguns anomenen capitalisme inclusiu, o capitalisme d’stakeholders i d’altres arriben a parlar de capitalisme progressista, sense que el tema gairebé hagi interessat, fins ara, als partits polítics que opten per mirar cap a un altre costat situat, sempre, en el passat. Entre nosaltres, l’exministre popular Juan Costa acaba de publicar un interessant llibre titulat ‘Multicapitalismo’ basat en l’existència de quatre formes diferents de capital, cada un amb els seus respectius grups d’interès les aspiracions dels quals s’han d’harmonitzar en una estratègia empresarial complexa: financer, intangible, social i ecològic. El reconeixement que les empreses tenen una responsabilitat que va més enllà de l’interès dels seus amos o accionistes i que, en conseqüència, no han de buscar únicament maximitzar els seus beneficis a curt termini, sinó involucrar-se de manera activa i mesurable en la lluita contra el canvi climàtic o reduir les desigualtats socials o ser actius en polítiques d’integració, obliga a revisar les relacions entre el públic i el privat, entre estat i empresa en el marc d’un nou paradigma que reconeix una suma positiva que trenca amb els vells clixés sobre els quals es continua funcionant en la nostra política, basats en una suposada i antiga relació de suma zero. I de la mateixa manera situa en un context diferent les relacions entre empreses amb propòsit i els seus treballadors, no exempt de conflicte, però incorporant també una corresponsabilitat més gran, sobretot, en el seguiment de les noves activitats socials de les empreses. La pandèmia està accelerant la història. Correm el risc de ser atropellats per un futur que ve a gran velocitat. I mentrestant, el nostre debat partidista continua ancorat en postureig, titulars enllaunats i caricatures de falses solucions a vells problemes. Semblaria que ens estan oferint una política low cost, que no està a l’altura dels nous reptes. No sé. Serà que cada vegada em faig més jove d’esperit.

Política ‘low cost’, dades i multicapitalisme

El debat partidista continua ancorat en postureig, titulars enllaunats i caricatures de falses solucions a vells problemes.

El més llegit