Semiconductors: ¿són el nou or negre?

A finals del 2020 es va començar a detectar una escassetat mundial de semiconductors, uns diminuts xips de silici que actuen com al ‘cervell’ de la multitud de dispositius electrònics que ens envolten avui dia. Telèfons, ordinadors, cotxes, electrodomèstics... Cada vegada més productes els incorporen i en més quantitat, però la seva producció és limitada, molt cara, i, en la seva versió més sofisticada, està pràcticament monopolitzada per una empresa. A mesura que les economies es van anar reactivant després de l’aturada inicial pel coronavirus, la demanda de semiconductors va créixer ràpidament i va superar fins i tot els nivells prepandèmia. Però mesos després l’escassetat continua i no sembla que això s’hagi d’acabar aviat. La dependència actual és tan gran que gairebé tots els fabricants d’automòbils han hagut de parar les seves fàbriques davant l’absència d’aquests components, entre els quals Ford Almussafes. També tecnològiques com Microsoft o Sony s’han vist afectades. Un problema global El problema és global i, a més, transcendeix a l’economia de mercat. El punt calent rau en el fet que bona part de la fabricació d’aquests components de silici està concentrada a Taiwan, un Estat de facto que la Xina reclama com a propi i pel qual manté una històrica disputa amb els Estats Units que aquesta crisi només fa que accentuar. Potents indústries afectades que generen centenars de milers de llocs de feina, escassetat d’un bé cada vegada més essencial i incapacitat de producció pròpia a Occident: una combinació d’elements que conforma un còctel perillós i que només afegeix més tensió precisament en un territori, el mar del sud de la Xina, que els experts coincideixen a assenyalar com l’escenari més probable del pròxim gran conflicte armat. «El mar de la Xina s’ha convertit en el nou golf Pèrsic i les tensions geopolítiques es continuen intensificant», assegura Vicente Pallardó, professor de la Universitat de València i director de l’Institut d’Economia Internacional, que vaticina que Pequín envairà l’illa «abans que acabi aquesta dècada». «Xi Jinping (president xinès) vol passar a la història situant-se en el nivell de Mao i està convençut que la seva aportació ha de ser la reunificació. De fet, està potenciant la seva força militar i especialment la naval. Que això derivarà en un conflicte és una realitat més que una especulació», afegeix Pallardó. El director de l’Observatori de Política Xinesa, Xulio Ríos, no s’allunya gaire d’aquesta tesi. «No crec que sigui imminent, però a la Xina hi ha un gran consens sobre la reunificació i no es pot contemplar una renúncia», apunta. «El conflicte entre Pequín i Washington per Taiwan és el que més probabilitat té de fer esclatar una guerra i aquestes implicacions econòmiques, unides al sentiment cada vegada més contrari a la reunificació que hi ha en la societat taiwanesa, només fan que intensificar el problema i reduir les possibilitats que la solució s’aconsegueixi per la via pacífica». La indústria de semiconductors de Taiwan és la més puntera del món. En aquesta illa tot just una mica més gran que el País Valencià es fabrica el 60% de la producció mundial de xips. La joia de la corona és el Taiwan Semiconductor Manufacturing Company (TSMC), la gran dominadora del sector, que el 2019 va registrar un benefici net superior als 10.000 milions d’euros, que el 2020 el va augmentar fins als 15.000 milions i que en aquest 2021 continua polvoritzant les seves pròpies marques. El ‘boom’ tecnològic ha permès a aquesta companyia augmentar aquesta posició de domini a través de la investigació i, com més punter és el semiconductor, més gran és la presència de TSMC. De fet, la seva quota de mercat es dispara fins al 90% amb els xips d’última generació (5 micres) i ja ha invertit 40.000 milions per desenvolupar els de 3 micres. Aquesta batalla per reduir-ne la mida és fonamental en un context en què cada vegada es demana més quantitat d’aquests components a cada dispositiu, per la qual cosa com més petits, més se’n poden implementar en un mateix producte. L’estabilitat global a la corda fluixa ¿És perillosa aquesta concentració? Pallardó té clar que sí, especialment en un territori sobre el qual plana la llarga ombra de Pequín. «Si la Xina envaeix Taiwan l’economia europea col·lapsaria», adverteix. «Es podria evitar el conflicte armat, però s’intercanviarien sancions econòmiques extremes i la Xina podria escanyar l’activitat econòmica a Occident privant-li semiconductors i metalls rars». I no només això, ja que a més d’utilitzar-se per a aquesta «tecnologia civil», els semiconductors també es fan servir en la indústria militar, segons explica l’economista. «Míssils d’última generació, sistemes de defensa sofisticats o el control de les telecomunicacions» requereixen aquest tipus de components, afegeix. Davant aquest panorama, Occident ha començat a moure’s a la recerca d’una relocalització d’aquesta indústria estratègica, tot i que a dues velocitats. Ríos i Pallardó coincideixen que els Estats Units han pres, de nou, la davantera a una Europa més anquilosada. «Washington ha reforçat el seu acostament industrial i geoestratègic amb Taiwan i ha aconseguit que TSMC inverteixi en una fàbrica d’Arizona», destaca el sinòleg gallec, que, tot i que no descarta que Brussel·les pogués buscar un pla similar que «interessaria» l’illa asiàtica, creu que els seus vincles comercials amb la Xina, el seu principal soci, poden llastar les opcions europees per por d’obrir un conflicte amb Pequín. Pallardó comparteix aquesta idea, però expressa el seu rebuig de la política exterior comunitària: «La UE tem acostar-se a Taiwan per la reacció de Xi, però ha arribat el moment de considerar la Xina com el que és, l’amenaça més gran per a la pau mundial, i deixar de supeditar la política exterior comuna als interessos econòmics d’Alemanya». De moment, la Unió Europea ha optat per augmentar els esforços per a desenvolupar aquí la seva pròpia indústria de semiconductors i 17 Estats, entre els quals Espanya, s’han adherit a una iniciativa europea per treballar «conjuntament» en un projecte. Pallardó apunta que, per a això, caldria una enorme col·laboració entre empreses privades, instituts tecnològics i centres científics, però és un procés a llarg termini i molt costós: es calcula que la inversió per a aquest tipus de fàbriques es dispara fins als 20.000 milions i que per assolir la rendibilitat caldrien molts anys. El conflicte sembla llarg i l’escassetat, segons els experts, encara es pot estendre almenys durant els pròxims sis mesos.

Semiconductors: ¿són el nou or negre?

N’hi ha pocs, són un bé estratègic i es produeixen en un territori –Taiwan– que enfronta la Xina i els EUA

El més llegit