El futur de les pensions: «¿Com li pots demanar a un jove que cobra 800 euros que sostingui el sistema?»

Jubilar-se, del llatí ‘iubilare’: «Fer crits d’alegria». Aquesta seria la definició més amable d’un anhelat retir. De l’inici d’una nova etapa vital per gaudir del temps. D’aquell temps prestat per les generacions successores, que treballen ara per sostenir el temps pel qual abans en van treballar d’altres. «Descans», així ho veu Eva María Narváez, autònoma que regenta un restaurant albarceloní barri de la Verneda als seus 48 anys. «Merescut», afegeix ràpidament a darrere, de manera gairebé instintiva, indissociable. «Recompensa», coincideix, a la seva manera, Gabriel Picó, que als seus 57 anys li queda una mica més a prop el retir. «Vull conèixer gent, fer coses pel plaer de fer-les, viatjar... això espero de la jubilació», ja va maquinant aquest enginyer i professor. Aquesta és la cara amable, l’esperança, la joiosa perspectiva. «Incertesa», contesta Miguel Ángel Molina, que als seus 55 anys és biòleg a l’hospital Dexeus. El dubte s’instal·la al rostre d’aquests tres lectors d’EL PERIÓDICO que conversen entre ells sobre el futur de les pensions a Espanya. Aquesta boira que, especialment després de l’arribada del coronavirus ho entela tot, no els deixa visualitzar què serà per a ells el moment de retirar-se. Tampoc saben dir quan, ni com. La jubilació i les pensions tornen a estar en el focus del debat mediàtic, quan el Govern prepara una nova reforma per mirar de mantenir la viabilitat del sistema públic, mentre el mercat laboral –els actuals sostenidors– cada vegada està més envellit. Serà la segona gran reforma en menys de 10 anys. «És impossible saber com arribarem a la jubilació», reflexiona el Gabriel. «No m’ho vull plantejar. Ara mateix jo hauria de treballar fins als 67 anys per poder-me jubilar. Però pot ser que d’aquí uns anys canviï. Em resulta molt difícil planificar. Quan tingui 63 o 64 anys començaré a veure com està tot i m’ho començaré a plantejar», afegeix el Miguel Ángel. Les successives reformes en el sistema de pensions no ajuden que aquests tres treballadors es plantegin de manera minuciosa la idea de la jubilació. Quan encara no ha entrat en vigor la principal carta de la reforma del PP –el factor de sostenibilitat, que aplica a partir del 2023–, el Govern de coalició prepara la seva pròpia per esmenar-la. Els colors són diferents, les fórmules també, però coincideixen en el punt que la gent ha de treballar més. La casa per la teulada «Jubilar-se més tard ha de ser sempre voluntari. No sabem com hi arribarà cada un. Jo treballo en l’hostaleria, no sé com estaré amb 65 anys. Ja no et dic el que ha treballat en l’obra carregant sacs de ciment», afirma l’Eva María. «Sí hi ha feines més refugi, com els professors, que et permeten allargar la vida laboral d’una manera reconfortant. Però no tots», afegeix el Gabriel. «Tampoc ens n’hem d’anar a l’altre extrem, jo no em vull jubilar ja. Tinc moltes coses per aportar que una persona jove de 30 anys, per molt que faci moltes coses bé, no pot aportar. Les empreses s’equivoquen jubilant forçosament», reivindica el Miguel Ángel. El Govern assenyala cap als sèniors, però el Gabriel, el Miguel Ángel i l’Eva María miren cap avall, miren cap als seus fills. «Ens estan plantejant retardar l’edat de jubilació, que en certes circumstàncies podria estar bé, però això no és atacar el problema. La feina s’ha precaritzat molt. Els sous són baixíssims, costa trobar una feina indefinida... sobretot entre els joves. ¿Com li demanaràs a una persona que cobra 800 euros al mes amb un contracte temporal que sostingui el sistema de pensions? I no perquè ell no ho vulgui, sinó perquè el sistema no el deixa. És hipòcrita», apunta aquest biòleg de 55 anys. Entre aquests tres ‘baby boomers’ hi ha un consens ferm sobre que el debat de les pensions no es pot abordar sense pensar, primer, en els joves. Al llançar una corda a aquests mil·lenistes i a aquesta generació Z (més endavant vindran els alfa i després ¿els ‘coviders’?) per treure’ls del pou de precarietat en la qual semblen condemnats molts d’ells. Aquests fills que ja porten dues crisis històriques a la seva esquena i que, si les pensions s’han de continuar regint per un mecanisme de solidaritat intergeneracional, han de tenir accés a aquesta promesa d’un demà millor. «Els meus pares em deien ‘estudia molt, treballa molt i acabaràs trobant una feina i guanyant-te bé la vida’. Ara jo no els puc dir el mateix als meus fills. Els puc dir que l’esforç és important, que el coneixement és important, però que l’èxit no el tenen garantit. És una cosa descoratjadora», reflexiona el Gabriel. «Centrar el debat en el fet que ens jubilem més tard és començar la casa per la teulada», insisteix el Miguel Ángel. A l’abast de tothom Jubilar-se no ha de ser la sala d’espera de l’últim capítol de la vida d’una persona. Així ho veuen aquests tres barcelonins, que volen arribar encara amb rodet a aquella etapa i fien al retir alguns dels seus plans vitals. Viatjar, trobades pendents, noves aficions, noves amistats, noves experiències. Escriure, disfrutar dels fills, dels nets. Disfrutar. Tenen ganes d’arribar amb ganes de continuar fent coses i, al seu torn, amb prou forces per poder-les fer. «Hem d’aconseguir trobar l’equilibri entre fer viable el sistema de pensions i poder continuar disfrutant del nostre temps», afirma aquest enginyer químic de 57 anys. I això ho veuen incompatible a l’allargar desproporcionadament la vida laboral. «La pandèmia ens ha fet veure les coses d’una altra manera. ¿Realment val la pena treballar 12 hores per arribar a aconseguir un determinat poder adquisitiu? ¿O val la pena poder estar amb els meus fills o fer coses que m’agradin més enllà de la feina?», afirma l’Eva María. Aquestes coses que el comú dels mortals ha hagut de deixar de fer durant la pandèmia; que abans eren quotidianes i ara semblen extraordinàries. Acabar amb la precarietat dels joves per sostenir les pensions del demà; treballar més sí, però sempre de manera voluntària; cuidar les persones perquè arribin al retir amb prou qualitat de vida per disfrutar d’aquells anys de plata. Aquests són alguns dels consensos que van florint a mesura que aquests tres lectors reflexionen sobre el futur de les pensions. Un altre és que aquestes, sí o sí, han de seguir sent 100% públiques. «El sistema de pensions ha de seguir sent públic, de totes, totes. Tothom hauria de tenir una pensió digna, com a mínim del salari mínim interprofessional. ¿Com pot ser que hi hagi gent amb pensions de 400 euros? Que hagin de demanar diners als seus fills per arribar a final de mes... No pot ser», diu aquesta hotelera de 48 anys. Més redistribució «Cada vegada som més productius, el PIB no deixa de créixer i cada any generem més riquesa. Però aquesta està mal repartida. No podem continuar sostenint només amb les rendes del treball les pensions. El capital, les transaccions financeres, les grans multinacionals... també han de contribuir a fer viable el sistema de pensions», afirma el Gabriel. «Jo he treballat als Estats Units i he vist el que és no tenir un sistema públic de salut o de pensions. Anaves al supermercat i veies treballadors amb 80 anys, que no s’aguantaven, omplint-te la bossa per sobreviure. No podem permetre que això passi aquí. El sistema de pensions ha de ser de tots i per a tothom», explica el Miguel Ángel.

El futur de les pensions: «¿Com li pots demanar a un jove que cobra 800 euros que sostingui el sistema?»

Tres lectors d’EL PERIÓDICO reflexionen sobre el futur del sistema públic de pensions, a les portes d’una nova reforma

«Centrar el debat en el fet que ens jubilem més tard és començar la casa per la teulada», opina Miguel Ángel Molina, biòleg de 55 anys

«Hem de poder arribar a la jubilació amb la possibilitat de disfrutar del nostre temps», reivindica Gabriel Picó, enginyer i professor de 57 anys

«El sistema ha de continuar sent públic i no hi ha d’haver ningú que cobri menys del salari mínim», reclama Eva María Narváez, hotelera de 48 anys

El més llegit