De vegades, sembla que el temps es comprimeix. Llavors, passat, present i futur entrexoquen amb força provocant ruptures brusques i efectes col·laterals no previstos. La pandèmia ens està empenyent amb tanta força contra el futur que correm el risc de fer-nos mal per falta d’adaptació. Així, per exemple, continuem sense tancar la reforma de la reforma laboral del segle XX quan se’ns colen pels carrers els ciclistes precaris corresponents a aquesta realitat del segle XXI: un nou mercat laboral corresponent al capitalisme de les plataformes amb algoritmes, en què res és el que sembla si ho mirem amb els ulls del passat: ni les empreses tenen capital físic (capitalisme sense capital: l’empresa més gran del món de lloguer de cotxes amb conductor, ni té cotxes en els seus actius ni conductors en nòmina), ni els treballadors són, exactament, assalariats o autònoms com els d’abans.