Vuit raons per a un optimisme intel·ligent

El cantant i actor alcoià Ovidi Montllor va titular una de les seves cançons ‘Perquè vull’, ressaltant la llibertat del nostre desig a l’hora de construir una visió del món diferent de la foscor regnant en aquella època (1972), ja que com diu, amb cert sabor estoic, «Tot comença en un mateix». Seguint el seu exemple, apuntaré avui, perquè vull, les raons que veig per ser optimistes respecte a la nostra evolució econòmica, fins i tot amb tot el que està passant. La pandèmia és una de les pitjors catàstrofes amb què hem bregat en dècades. Però ens ha fet descobrir l’existència d’un tot superior a la suma de les seves parts, la importància del que un fa, perquè repercuteix sobre la salut de l’altre fins i tot sense voler-ho. Hem vist que la societat no són individus aïllats en permanent baralla els uns contra els altres sinó un col·lectiu on hi ha rivalitat, però també cooperació, formant una comunitat d’interessos que s’enforteix gràcies a uns serveis públics forts i de qualitat. La norma pública és imprescindible, però només és eficaç si hi unim la nostra obligació personal de complir-la, com hem fet de forma majoritària. Hi ha les cues de la fam, però, també, la solidaritat d’institucions i voluntaris, gràcies als quals centenars de milers de persones tenen, almenys, un àpat al dia. La rapidesa amb què han sorgit vacunes contra el virus és també un motiu d’optimisme. Si es vol, es pot, molt més del que sembla. Si som capaços d’enviar una nau a Mart i rebre imatges del planeta vermell al mòbil, és reconfortant que hàgim sigut capaços, també, de disposar en poc temps i gràcies a la recerca bàsica prèvia, de les vacunes que posaran fi a la pandèmia. La ciència, una vegada més, és la que ens traurà d’aquesta situació. També hem vist durant la pandèmia que l’Estat, lluny de ser el problema d’on venen tots els mals, com va dir Reagan i defensen alguns encara avui, forma part de la solució de determinats problemes socials impossibles de resoldre només des del mercat i el sector privat. A més de la seva actuació legislativa (decrets d’alarma i imposició de restriccions als moviments per raons sanitàries), de l’Estat han vingut les ajudes per a empreses i famílies, primer per substituir rendes (ertos, cessament d’activitat, crèdits avalats) i després per mantenir teixit econòmic (ajudes directes, crèdits participatius, recapitalitzacions). La nostra economia, com la de tots els països del món, ha tingut una caiguda històrica que hauria sigut molt més greu i més dolorosa sense la xarxa de seguretat proporcionada per l’Estat. Moltes empreses privades també han desplegat importants accions de recolzament social, però sota el paraigua més ampli de l’acció pública. La resposta europea a la crisi econòmica derivada de la pandèmia també és un motiu clar per a l’optimisme. Sense el recolzament proporcionat per la liquiditat del BCE, hauria sigut impossible finançar les ajudes, fins i tot aprofitant els baixos tipus d’interès. Des del costat pressupostari, la UE també ha tingut una resposta molt positiva centrada a suspendre temporalment l’aplicació de les regles d’equilibri i, sobretot, a aprovar els fons Next Generation, que dedicaran gairebé un bilió d’euros fins al 2027, per facilitar la reconversió verda i digital de l’economia europea, una xifra de diners molt superiors al que va representar, per a Europa, el Pla Marshall en la postguerra mundial. Aquest serà l’any de la recuperació econòmica. Més tardana i menys intensa del previst inicialment, però tots els analistes i institucions anticipen un creixement del PIB per a aquest any, superior al 5%. Així que avanci la vacunació (encara molt a poc a poc) i si som capaços d’evitar una quarta onada, la malaltia anirà remetent fins a acotar-se a marges no pandèmics en el segon semestre de l’any. Si funcionen els passaports sanitaris, que facilitaran un inici de tornada del turisme a l’estiu, i la supressió de les restriccions a la mobilitat permet mobilitzar l’estalvi acumulat per les famílies que no han perdut rendes, podem assistir, en l’última part d’aquest any, a una forta pujada del PIB. Trobo raons per a l’optimisme en la rapidesa amb què empreses, organitzacions i governs (central i autonòmics, amb algunes clamoroses excepcions entre aquests últims) han posat fil a l’agulla amb els projectes susceptibles de rebre finançament comunitari. En molt pocs mesos, tenim la legislació per assegurar-ne una tramitació ràpida, sense perjudici de mantenir els principis de transparència i de concurrència. A més, centenars d’empreses han posat els seus equips a treballar en el disseny de projectes per presentar, amb l’ajuda que han posat a la seva disposició des de la CEOE, les cambres de comerç, o totes les grans consultores. Cada proposta adjudicada haurà passat per tantes mans i tants ulls que voler transmetre ombres de sospita respecte al procediment representa un insult a la intel·ligència i al treball dels centenars de persones que, des del sector públic i privat, hauran contribuït a un procés que ni està exempt de control de legalitat, ni de control parlamentari, ni del posterior i definitiu vistiplau de Brussel·les. Accelerar les reformes llargament pendents en la nostra economia com a contrapartida, o no, a les ajudes europees també és motiu d’optimisme. Tot i que s’han de presentar abans que finalitzi l’abril, sabem que la vicepresidenta Calviño ja maneja un document amb 30 fitxes on consten 170 mesures de reforma, incloent-hi pensions i mercat laboral. Ho sabem perquè a mitjans de gener els ho va explicar verbalment als interlocutors socials a la Moncloa i pocs dies després, amb una mica més de detall, als membres de l’Eurogrup i de la Comissió, que, pel que va filtrar a la premsa el ministeri, en van quedar molt satisfets. Espero que, abans de remetre-les oficialment a Brussel·les, els ciutadans tinguem l’oportunitat de conèixer-les, si és possible mitjançant un extens debat parlamentari en què es puguin recollir, també, les aportacions que sens dubte faran la resta de grups parlamentaris sobre un assumpte de tanta importància per a Espanya. Per finalitzar, contemplo amb gran optimisme la primera oportunitat que com a país tenim per sortir d’una greu crisi econòmica millorant el nostre valor afegit, gràcies a la reconversió verda i digital, en lloc de fer-ho com hem fet històricament, que és rebaixant costos mitjançant la devaluació de la moneda, quan en teníem, o retallant salaris i precaritzant el mercat laboral, com en la crisi anterior. Vuit raons per justificar una posició optimista poden semblar poques o moltes, segons es vulgui veure l’ampolla mig plena o mig buida. Podia incloure-hi la victòria de Biden i algunes més. Avui, els hi he volgut explicar «perquè vull», perquè tinc ganes de ser optimista, amb l’ànim que els siguin d’alguna utilitat en les seves reflexions personals. Ja n’hi ha massa que només troben motius per proclamar i repetir tota l’estona desconfiança i un negre pessimisme. Recordin, tan important com el que ens passa és com ens ho prenem i com hi reaccionem.

Vuit raons per a un optimisme intel·ligent

La pandèmia és una de les pitjors catàstrofes amb què hem bregat en dècades

Ens ha fet descobrir l’existència d’un tot superior a la suma de les seves parts

El més llegit