14-M: més oportunitats que cicatrius un any després

La grip denominada espanyola de 1918 va deixar una reguera de morts, milions de morts, però ¿va tenir un llegat més enllà de la destrucció de vides? Matilde Mas, vocal del Consell Assessor del Govern per a Assumptes Econòmics, en destaca dues conseqüències. Va ser especialment letal amb els joves, un col·lectiu ja massacrat per les baixes a la Primera Guerra Mundial, i els dos factors «van deixar molts llocs de treball vacants que van obrir la porta a les dones i van facilitar la seva entrada al mercat laboral». La grip, a més, «va estimular l’avanç de la salut pública». «La combinació de pandèmia més la guerra i les seves seqüeles va sembrar la llavor de l’Estat del benestar», que es va consolidar als anys 50 del segle XX, diu la també directora de Projectes Internacionals de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Si aquest va ser el llegat d’aquella pandèmia, ¿què ens reserva la Covid-19? ¿Quins canvis provocarà? ¿Quines marors de fons ha generat? ¿Una mansa onada que mor a la vora del mar? ¿Un tsunami que no vam aconseguir entreveure? El catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo opina que aquesta crisi el que està fent és accelerar processos que ja estaven sorgint a la superfície i estenent-se anteriorment, tot i que «veurem si es mantindran o retrocediran parcialment. S’haurà de comprovar si ens hem passat de frenada». L’economista es refereix de manera singular al teletreball, una realitat imposada pels confinaments domiciliaris, «que perdurarà però potser no als nivells que tenim ara, com estem veient en moltes empreses que han tornat en bona part a l’activitat presencial». Dins del mateix mercat laboral, la Covid també està accelerant la sortida de treballadors en aquells sectors on més penetra la digitalització, que al seu torn és una altra tendència ja imparable. La seva expansió obligarà els empresaris a deixar de ser renuents davant seu i començar a actuar per no quedar-se enrere, i els empleats, a reciclar-se per la via de la formació per no quedar exclosos del mercat. No s’ha d’oblidar que una altra de les grans accelerades d’aquesta crisi és la del comerç electrònic, que augura un canvi dràstic en el sector i en les nostres vides. García Montalvo avança que aquesta crisi també ha accentuat el procés de «mirar cap endins» que van significar el Brexit i Trump. Això no implica, segons la seva opinió, que la globalització desaparegui, però sí que es produirà «una certa aturada» com a conseqüència de la ruptura de les cadenes de valor i el desproveïment de certs productes» que han experimentat tants països, com es va posar de manifest amb el material sanitari en les primeres setmanes de la pandèmia. Així que, d’una banda, les empreses, a l’hora de fer les seves inversions, han de valorar, a més de costos com els laborals, riscos com el citat, singularment a l’hora de deslocalitzar la seva producció. Globalització Per Mas, «la globalització ha sigut la primera víctima de la pandèmia. Les cadenes globals estan dissenyades per optimitzar l’eficiència. Però són vulnerables. Tot i que la Covid sigui el xoc més important dels últims anys, ara per ara és només l’última d’una sèrie de disrupcions a què s’han enfrontat les empreses. En línies generals, les més afectades són les més internacionalitzades, i les que concentren els seus fluxos comercials, exportacions/importacions, en uns quants països. Aquí s’inclouen algunes de les indústries amb més valor afegit, com les comunicacions; els equips elèctrics, electrònics i òptics; els semiconductors i els seus components. En cap d’aquestes Espanya es pot considerar una potència. No obstant, paral·lelament, moltes cadenes de valor intensives en treball són molt vulnerables a les pandèmies, onades de calor o inundacions. L’especialització d’Espanya en algunes d’aquestes, com el tèxtil, hauria de ser aprofitada en la conjuntura actual i sembla que ho està sent. Al contrari, alimentació i begudes hi estan menys exposades perquè estan menys integrades i més orientades regionalment». Segons la seva opinió, «la relocalització pot ser especialment atractiva per a les empreses més exposades als xocs com a resultat de la utilització de determinades pràctiques. Per exemple, la producció just-in-time, la dependència d’un únic proveïdor, o d’‘inputs’ fabricats a mida amb pocs substituts. La concentració geogràfica dels proveïdors també pot ser un factor de vulnerabilitat. De tota manera, relocalitzar la producció no és més que una de les possibles alternatives als xocs». En relació amb aquesta qüestió, el director de l’Observatori d’Economia Internacional de la Universitat de València, Vicente Pallardó, dona per feta la repatriació de certs sectors estratègics, com els de ciències de la vida, sanitaris, farmacèutics, metalls rars o microxips, que en aquests mesos tant s’han trobat a faltar, no només a Espanya, sinó a la Unió Europea, tal com es veu ara amb les vacunes. «No m’interessa on es facin les joguines o un tèxtil, però aquests productes, sí», afirma Pallardó, que també destaca que aquesta crisi, gràcies a les mesures de recolzament públic, «no ha deixat la gent enrere, com va passar amb la Gran Recessió». Considera que una de les benediccions d’aquesta pandèmia es troba en la recuperació de la inversió, «que a Occident anava a la baixa des de fa temps, tot i que sobretot des de la Gran Recessió. Cada vegada invertim menys i, sense inversió, no hi ha futur. En part és per l’endeutament del sector públic o les males decisions, com aquests aeroports (el de Castelló) buits o les línies de l’AVE a enlloc. I en el sector privat, a causa del curtterminisme dels mercats, que han provocat que les empreses estiguin més pendents de repartir dividends, cosa que descapitalitza les mercantils, que a invertir a llarg termini. Per fi, ha sonat l’alarma ara, amb els fons europeus dirigits a recuperar la inversió en digitalització o economia verda». Matilde Mas afegeix que «després d’una etapa de desregulació que vam travessar durant els 80 i 90 sembla que el paper de l’Estat torna amb força per mirar d’estabilitzar les economies i per afrontar les crisis sanitàries globals i les amenaces potencials sobre el medi ambient. No obstant, en la solució dels nous reptes es continuarà comptat amb la iniciativa del sector privat, en què resideix una gran capacitat per desenvolupar coneixement, tecnologia i innovació capaç de donar una resposta als problemes». Un calvari Més a baix de la macroeconomia, els empresaris consultats, pertanyents a la indústria, no observen, precisament, una revolució a la cantonada en la gestió de les seves mercantils. Pilar Ballús és gerent de Dimesa, una empresa del tèxtil de Sant Boi de Llobregat amb 34 anys d’història i 1,5 milions d’euros en vendes dedicada a produir i distribuir roba per a hotels, entre d’altres. Ha viscut un calvari. L’estat d’alarma va agafar la firma amb les comandes preparades per a Setmana Santa. Totes es van cancel·lar amb el tancament d’establiments. Va recórrer a un erto per a la seva dotzena d’empleats i als crèdits ICO per mirar de sobreviure en uns mesos en què «ningú invertia» malgrat la reobertura progressiva d’hotels i restaurants. Ara posa les seves esperances en el maig, a veure si els clients s’hi animen de cara a l’estiu. ¿Què creu que ha canviat per sempre a la seva empresa? «La tasca dels comercials tendeix a desaparèixer per l’expansió de la digitalització», diu. En relació amb el sector serveis, el responsable d’Anàlisi Macroeconòmica de BBVA Research, Rafael Doménech, augura que, «almenys per un temps, la societat serà més sensible a la seguretat sanitària, cosa que pot ser una oportunitat per al turisme espanyol contra altres destinacions». A més, «hem après a treballar de manera més eficient i remota, cosa que afectarà negativament els viatges per motiu de feina», pel triomf de les videoconferències i l’estalvi de temps que comporten, «però pot ser una oportunitat perquè treballadors d’altres països treballin des d’Espanya». Rafael Juan és el president de la valenciana Vicky Foods, una firma productora de pa i brioixeria industrial que és un dels principals proveïdors de Mercadona i factura 350 milions. La seva experiència va ser just la contrària a la de Dimesa. Després de l’estat d’alarma, la demanda es va duplicar i els seus principals problemes van ser la recerca de matèries primeres i garantir la seguretat d’una plantilla de 2.500 treballadors, que va haver d’ampliar, molt sensible a la possibilitat del contagi: «Vam portar de tot des de la Xina, fins i tot dels hospitals ens trucaven demanant material sanitari. Uns 500 treballadors van començar a confeccionar mascaretes i en van arribar a produir 200.000, que també vam repartir a les administracions». Exportació La producció era constant els set dies de la setmana, també per nodrir mercats com França, el Regne Unit o Portugal, «on la nostra competència no donava servei» amb la mateixa capacitat. Després de dos mesos d’extrema intensitat, la demanda es va anar normalitzant. Com Ballús, creu que aquesta pandèmia suposarà l’impuls definitiu per als comercials a través d’internet. També que el teletreball ha vingut per quedar-se, de la mateixa manera que el Juan creu que s’ha consolidat un nou paradigma als envasos a favor dels degradables i el consum més elevat de productes saludables i també el menjar a domicili: «Ja es parla de pisos sense cuines perquè als joves no els agrada cuinar». Veurem què ens ofereix el futur.

14-M: més oportunitats que cicatrius un any després

El teletreball o la digitalització són dues empremtes d’una pandèmia que sobretot ha accelerat els canvis en l’economia

L’impuls de la inversió pública i privada pot ser un dels triomfs de la crisi

El més llegit