Els sostres del demà es trenquen avui

Un professor s’adreça a una de les seves alumnes per etzibar-li que no es preocupi si no pot resoldre el problema matemàtic que ha plantejat, que «és normal perquè ets dona». L’escena ens pot remuntar a aquesta Espanya en blanc i negre del tardofranquisme o a un acudit de mal gust d’aquells anys 80 i 90 en què s’humiliava el diferent pel simple fet de ser-ho. No obstant, la seqüència va tenir lloc fa menys d’una dècada, cap a l’any 2012, en una universitat espanyola. La receptora d’aquelles paraules carregades de masclisme era Cristina Aleixendri, una de les poques dones de la seva classe d’enginyeria aeronàutica. Tenia 20 anys. Avui en té 29 i en fa cinc que va fundar l’empresa emergent Bound4Blue, que factura 3 milions d’euros a l’any i aspira a revolucionar el sector de la navegació gràcies a un projecte per reduir dràsticament les emissions contaminants dels grans barcos que recorren els oceans del planeta. També és a la llista ‘Forbes’ de joves més influents menors de 30 anys. Ella rememora aquella seqüència com una simple anècdota a la qual no va donar cap importància i que, per sort, no va interferir en la seva carrera. «Mai m’he sentit limitada per ser dona», diu. Però destaca que verbalitzar-la li ha fet adonar-se que aquell professor no era una excepció i que la seva història ha servit a moltes altres estudiants que també han patit aquest tipus de masclisme per relativitzar-lo i entendre que el problema no era d’elles, sinó d’ells. Aquesta situació exemplifica dues realitats que estan tenint lloc en paral·lel: mentre la puixança del moviment feminista està forçant certs progressos per a la dona al món laboral, aquests s’estan produint a un ritme massa lent i topant amb forces reaccionàries que continuen entossudides a posar portes a un camp que cada vegada es fa més gran. La bretxa salarial reflecteix aquesta dualitat: segons les dades de l’INE del 2018, la diferència de salaris entre sexes és la menor dels últims onze anys però, de seguir la tendència actual, la dona no rebrà el mateix salari que un home per exercir la mateixa feina fins al 2064, d’aquí a 43 anys. Més d’una vida laboral. Però hi ha altres fronts de batalla oberts, com aconseguir incorporar la dona a carreres tradicionalment masculinitzades, aconseguir la paritat en llocs de comandament tant de l’empresa privada com de l’administració i avançar en la democratització de la conciliació i de les cures. I en tots els casos la situació es repeteix. Millora, però no prou. ¿Com accelerar aquest recorregut? Elles tenen clar el primer pas: educant en igualtat. Així, atacant l’arrel del problema, serà l’única manera d’aspirar a un món laboral que no discrimini pel sexe, perquè els sostres i bretxes del demà es comencen a enderrocar avui. Així ho entenen la mateixa Cristina Aleixendri, Teresa Busto i Cristina Pardo, tres dones pioneres en els seus camps que relaten a Actius com és ser dona treballadora en un món encara d’homes i sobretot, com hauria de ser perquè les que ara comencen a escollir el seu camí professional el puguin desenvolupar sense limitacions de gènere. Representen tres generacions diferents i les seves trajectòries són variades, però les seves experiències laborals i les seves receptes gairebé no difereixen. Elles situen en la base d’aquest canvi la formació lliure d’estereotips i la visibilització de dones com elles, que transmetin a les noves generacions que ningú neix limitat pel seu sexe. Amb aquest objectiu, Busto, que és vicepresidenta d’Airbus i directora de la factoria que té la companyia a Illescas (Toledo), va crear el 2018 ‘Ellas vuelan alto’, una associació nacional nascuda per donar veu a les dones que treballen en aquest sector tan masculinitzat i per batallar per la igualtat de gènere. «Si no et veuen, no existeixes» és una de les seves màximes i en ella reposa una de les principals línies d’actuació del seu projecte, la visibilització de la dona. Per això considera que l’etapa primerenca del desenvolupament és «fonamental» per educar en igualtat, i aquí juguen un paper crític les escoles i els entorns familiars. «Els nens continuen tenint models molt clars de comportament tant a classe com a casa. Hi ha estereotips de gènere als llibres, a les joguines... és necessari repensar els models educatius revisant l’educació de gènere dels professors i treballar amb les famílies», assenyala. Cristina Pardo és oficial de manteniment a l’empresa pública de ferrocarrils del País Valencià (FGV), és una de les poques dones en el seu entorn laboral i també ha detectat que els nens continuen creixent envoltats de prejudicis sobre el rol de la dona. Ho exemplifica amb una història que va viure en primera persona durant la visita d’una escola als tallers on treballa: «Els nens estaven sorpresos de veure una dona mecànica. A aquestes edats no hauria de cridar-los l’atenció, però el pitjor va ser que el primer a destacar-ho va ser el mateix professor. S’ha de normalitzar». Aquesta naturalització permetrà que les nenes puguin créixer amb referents en altres camps, una cosa que no li va passar a Aleixendri, que recorda que va ser una professora qui la va ajudar a escollir lliurement atenent les seves habilitats. «La regulació dels governs és bàsica però també la implicació de la societat. L’educació primerenca és clau», afirma. Teresa Busto indica un altre punt important en aquest sentit: les dones estan en una minoria més acusada a les carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), que són les que considera amb més projecció al futur. Totes tres també tenen clar el pas següent. S’han obrir els estudis, però també el recorregut dins de l’empresa. Només una de cada quatre persones en llocs de direcció d’empreses de l’Ibex 35 són dones. «Falten processos per situar les dones en llocs de direcció», defensa Busto. Les dades a la factoria que dirigeix parlen per si soles: el 50% dels llocs de lideratge a la seva empresa i el seu entorn estan en mans de dones. Pardo, no obstant, exemplifica el que encara passa en molts casos. No dubta a rebutjar qualsevol opció d’ascens. «No m’ho plantejo per la meva família. A l’únic que aspiro és a tenir temps lliure per a la cura de la casa i del meu fill. A un home no l’atura la família», afirma resignada. Aleixendri resumeix el problema com un «cercle viciós». «La paritat no és fàcil quan de 15 currículums només un és d’una dona», lamenta. I apunta a una eina per poder trencar-ho: «Amb accés al finançament». Segons destaca, dels fons de capital risc adjudicats a la UE el 2018, «només el 2% va anar a dones perquè els qui ho decideixen són homes». Això frena l’arribada a llocs de comandament pel mateix motiu, segons Bustos: «Decideixen homes, que tendeixen a buscar semblants. Se soluciona creant cultura d’equips mixtos i posant objectius». ¿I quant trigarà? «Dependrà de com de dràstiques siguin les mesures. Si no poses objectius, no es compleixen», diu la directiva d’Airbus.

Els sostres del demà es trenquen avui

Tres pioneres analitzen els reptes laborals de la dona i situen l’educació en la base del canvi

El més llegit