Espanya com a problema, ¿una altra vegada?

En una dècada i dues crisis, Espanya ha perdut la convergència real amb els països de l’eurozona que tan laboriosament havia aconseguit en els 25 anys anteriors d’integració europea. La nostra renda per càpita torna a ser un 30% més petita que la mitjana dels nostres socis, que, per cert, també van patir una crisi financera i, ara, la Covid. La pandèmia ha aguditzat problemes que l’economia espanyola arrossega des de fa dècades i que actuen com un potent fre de mà al nostre potencial de desenvolupament. Mentre no siguem capaços de reconèixer-los i d’elaborar estratègies per superar-los, seguiran sent vàlids els discursos crítics de l’Espanya com a problema o, com a mínim, el dels mals de la pàtria, tan afins al pessimisme norantavuitista del segle XIX. La qüestió és que resoldre’ls no és fàcil perquè requereix, almenys, el mateix ímpetu reformista impulsat per similar consens social i polític que l’existent durant el procés d’integració a la Unió Europea (UE), sens dubte el gran període de canvis estructurals en un país l’últim consens nacional del qual es va assolir al principi dels 90 del segle passat, amb el recolzament a la idea de l’euro. La meva tesi és que els nostres mals diferencials, que no han impedit un tremend avanç en renda per càpita i en nivell de benestar social respecte a l’època de la dictadura, són sistèmics. És a dir, formen un tot on s’interrelacionen i reforcen els elements que el componen. I que s’enquisten perquè l’abús de la política com a confrontació impedeix els acords necessaris per corregir-los. Per començar per les persones, el nostre aparell productiu no és capaç de donar feina a tots els que desitgen i poden treballar, com demostra el fet que en els últims 40 anys sempre, sempre, sempre, fins i tot en les èpoques de gran bonança vinculada a la bombolla immobiliària, la nostra taxa d’atur ha estat per sobre de la mitjana comunitària. Avui treballen a Espanya set milions de persones més que el 1976, a l’inici de la transició política, per a una població també molt superior, cosa que desmentiria el mite de l’etern retrocés (anem sempre a pitjor). El que assenyalo és que el nostre acompliment econòmic, fins i tot sent bo, ha sigut pitjor que el dels països del nostre entorn. A més, el nostre teixit productiu manté un elevat pes relatiu d’empreses poc eficients, de baixa productivitat i que només són rendibles sobre la base de precaritzar les condicions laborals dels seus treballadors. És cert que tenim una capa de grans empreses multinacionals, competitives, innovadores i que donen feina al 41% dels nostres ocupats però, en realitat, són una important illa de modernitat al mig d’aquest 98% d’empreses de menys de 50 treballadors on predomina la temporalitat, contractes a fals temps parcial i salaris baixos, entre altres raons perquè no tenen una adequada representació sindical que forci una negociació equilibrada. Sis milions de treballadors no tenen, per qüestions legals vinculades a la mida empresarial, òrgans adequats de representació col·lectiva als seus centres. Una part, per tant, dels nostres problemes laborals diferencials, incloent-hi una taxa superior d’atur, l’excessiva temporalitat o els baixos salaris vinculats amb pitjors productivitats, provenen del costat de l’oferta. Segons COTEC, aquest oceà de pimes i microempreses no inverteixen en R+D, tampoc formen els seus treballadors alhora que tenen unes estructures de capital febles, amb escàs pulmó financer molt dependent, a més, dels bancs i amb una gestió empresarial poc professionalitzada. Així, tenim un teixit productiu dual, amb unes empreses nòmades equiparables a les de qualsevol altre país avançat i d’altres sedentàries que creixen a l’ombra de la protecció estatal en forma de polítiques més conformes amb un context de desenvolupament relatiu més baix. Aquesta estructura econòmica bipolar ajuda a entendre les tensions a què estan sotmeses les famílies. D’una banda, peça essencial de la xarxa privada de protecció dels aturats sense dret a subsidi i, de l’altra, tensades per uns ingressos mitjans baixos i molt desiguals, en part per una més baixa incorporació de la dona al mercat laboral, que donen com a resultat que el 35% no puguin afrontar despeses imprevistes, el 34% no puguin sortir de vacances ni una setmana i que, en general, la taxa mitjana d’estalvi sigui la meitat que l’existent a la mitjana de l’eurozona, que disfruten d’una renda mitjana superior i de menys despeses al disfrutar de més protecció pública. A partir d’aquí, s’entén millor la nostra elevada taxa de població en risc de pobresa o d’exclusió social que assolia els 12,3 milions de persones, el 26% de la població, ja abans de la pandèmia, amb una forta tendència a la cronificació. Sobretot, en dos col·lectius: dones i nens. De moment, sembla que el prometedor ingrés mínim vital no està sent capaç d’aturar aquest problema diferencial i això està donant com a resultat una esgarrifosa alça en el nombre de persones que recorren, durant la pandèmia, a les anomenades «cues de la fam», on diferents ONG els proporcionen aliments. En coherència amb aquesta estructura empresarial poc dinàmica i amb aquestes famílies sobrecarregades, el nostre aparell estatal és limitat en les seves prestacions i molt ineficient. Els ingressos públics respecte al PIB se situen set punts percentuals per sota de la mitjana de la UE-15 mentre que la despesa ho fa cinc punts per sota. És a dir, per cada punt de PIB recaptem menys ingressos públics per dues raons: els tipus efectius en els dos grans impostos, IRPF i IVA, són més baixos, atesa l’elevada xifra de deduccions i exempcions, acompanyat del fet que el frau fiscal es dona en més proporció relativa al nostre país. El problema de la despesa, per la seva banda, no és només qüestió d’una més baixa despesa social relativa, sinó d’una (gairebé) inexistent avaluació de la seva eficiència. En conseqüència, arrosseguem un dèficit pressupostari estructural de l’entorn d’un 2% del PIB. Aquest estat feble explica per què s’erosiona la competitivitat de les empreses sotmetent-les a costos superiors al canalitzar via tarifa elèctrica i cotitzacions socials el finançament de despeses que en altres països es carreguen sobre els Pressupostos. Problemes que s’eternitzen, discursos reciclats, solucions que es repeteixen com a fórmules que no s’apliquen mai, excés de «s’ha de» i escassetat de «com fer-ho», dibuixen un panorama que Ross Douthat ha denominat ‘La sociedad decadente’ en un llibre recent que va molt més enllà d’Espanya. Aquí hi pot haver l’origen del procés de deteriorament de les institucions i de l’acció política que explica l’auge del populisme. Quan la raó ha deixat de solucionar problemes, quan perdem capacitat de pactar les reformes necessàries, llavors l’assalt a la raó guanya terreny com a estratègia legitimada. En les últimes quatre dècades de democràcia ho hem fet, com a país, bastant bé. Però d’altres ho han fet millor. I si volem desencallar els problemes sistèmics que ens frenen, entorn la perspectiva de la revolució verda i digital, hem de canviar l’estratègia, posant-los al frontispici del debat públic i buscant unir grans acords entorn d’aquelles solucions conegudes, ja que només així serem capaços de superar la inèrcia i vèncer l’oposició que tot canvi social provoca. Aquesta vegada, els problemes d’Espanya es poden solucionar a Espanya, si estem disposats a arraconar les acusacions i lamentacions per posar l’espatlla a la recerca de solucions. ¿S’hi apunten?

Espanya com a problema, ¿una altra vegada?

La renda per càpita espanyola torna a ser un 30% menor que la mitjana dels països de la UE que, per cert, també van patir una crisi financera i, ara, la Covid

El més llegit