Torna l’Estat salvavides

El president Biden inaugura la seva presidència presentant a les cambres un Pla d’Estímul contra la pandèmia que suma 1,9 bilions de dòlars. Les Perspectives Financeres de la Unió Europea, d’altra banda, aproven un paquet d’inversions extraordinàries com a resposta a la pandèmia que suma 750.000 milions d’euros. En paral·lel, els bancs centrals mantenen una barra lliure de finançament que té dos destinataris: finançar les injeccions de liquiditat a empreses i finançar part de l’expansió pressupostària dels estats, en condicions molt favorables. Estem parlant d’una injecció de recursos a l’economia privada procedents dels estats que més que duplica, en termes relatius, el que va ser el Pla Marshall després de la II Guerra Mundial. La pandèmia ha rellançat el paper crucial de l’estat en l’ordenació de les coses socials, en un vessant quàdruple: reguladora, aprovant i imposant les mesures restrictives de la mobilitat arribant a afectar drets individuals bàsics (per això, en tots els casos s’ha recorregut a legislacions excepcionals); preventiva, organitzant i finançant els processos de vacunació massiva; restauradora, com a agent econòmic actuant per als ciutadans com a salvavides d’últim recurs de cara a la pèrdua de renda i riquesa associada a les mesures sanitàries que obliga la pandèmia i, finalment, reactivadora del procés de recuperació del creixement econòmic. I ho ha fet amb un ampli consens polític i social, més enllà dels temors sobre el seu impacte en el deute públic o, fins i tot, en el ressorgir de la inflació. ¿On queden els temps en què el president Reagan repetia el mantra que com menys estat, millor, ja que l’estat era l’origen de tots els problemes? ¿On ha quedat la retòrica ‘antiestablishment’ del president Trump? ¿Ja no queden liberals que defensin que el sector privat i el mercat són sempre la millor solució per a tots els problemes socials i econòmics, mentre que l’intervencionisme estatal només genera abusos, ineficiències i corrupció, en una relació de suma zero en la qual tots dos intenten expulsar l’altre perquè no hi ha lloc per a tots dos? He de reconèixer que, com a socialdemòcrata, mai he compartit la idea que només sigui possible una relació excloent entre el públic i el privat. De fet, l’evidència històrica demostra que els períodes més fructífers del desenvolupament humà s’han donat quan aquesta relació ha estat presidida per la màxima: «Tant mercat com sigui possible i tant estat com sigui necessari», sabent que és una relació dinàmica carregada de complementarietats. Per exemple, el tremend impuls a la globalització experimentat en les últimes dècades ha sigut protagonitzat per les empreses, però no hauria sigut possible sense tres decisions dels estats: garantir unes regles del joc mínimes que donessin garanties a les inversions internacionals; acordar la lliure circulació de capitals per tot el món, amb molt escassa supervisió per part dels reguladors i aprovar l’ingrés de la Xina a l’OMC acceptant, mitjançant una interpretació laxa, que les noves zones d’activitat posades en marxa pel govern xinès formaven una «economia de mercat». Hi ha un ampli consens respecte que la crisi financera, desencadenada el 2008 després de la fallida de Lehman Brothers pels problemes generats per les hipoteques porqueria i pel creixement descontrolat dels anomenats productes derivats, va ser a causa d’un excés de desregulació, és a dir, a un excés de mercat sense el degut contrapès supervisor de l’estat (els bancs centrals). Tot i així, tot i que el problema va venir provocat per la lògica maximitzadora del benefici a què responia el sector privat, també el recurs a l’estat com a salvavides al rescat de les entitats financeres massa grans per deixar-les caure, va ser la resposta que es va adoptar a tots els països del G-20 una vegada va esclatar la bombolla i va traduir els seus efectes en crisi i atur. Aquesta realitat, que es repeteix massa vegades al llarg de la història (l’altra gran referència en aquest sentit és la crisi dels anys 30 del segle passat) ha fet que alguns defineixin l’estat com l’escombriaire del sector privat, que només intervé per recollir els desastres causats pels recurrents excessos d’un sector privat la lògica del qual de maximitzar el benefici el porta, de forma inexorable, a caure en crisis periòdiques. En vista d’aquesta idea, recentment ha sorgit una visió contraposada de l’estat com a motor de les principals innovacions i avenços dels quals, no obstant, s’ha beneficiat l’empresa privada. Seria aquest estat emprenedor, capaç d’assumir els costos inicials d’avenços tecnològics i d’investigació bàsica massa elevats o incerts perquè els assumeixi un sector privat molt disposat, això sí, a apropiar-se’ls després i a utilitzar-los en els seus propis desenvolupaments. Seria el cas d’internet o de les noves vacunes contra la Covid, que comparteixen aquesta característica comuna d’haver sigut posats en marxa pel sector públic. Segons aquesta visió, seria el sector privat qui, amb massa freqüència, parasitaria l’estat. Es podria dir, doncs, que la relació entre estat i mercat ha anat fluctuant com un pèndol al llarg de la història, cosa que demostraria una cosa aparentment elemental quan ens traiem les ulleres ideològiques de veure les coses: tots dos es complementen, i tots dos són necessaris, ja que fan coses diferents. La seva adequada interrelació ens situaria en una suma positiva mentre que, en altres circumstàncies (la corrupció com la més evident), pot resultar una suma negativa per a la societat. Revisitar aquest debat en la segona dècada del segle XXI s’ha de fer a partir d’algunes conclusions sobre les experiències passades. Començant per reconèixer que la societat, en contra del que creia una liberal com Thatcher, existeix, com un tot que és més que la simple suma dels individus que la formen. La pandèmia és un exemple d’aquestes situacions freqüents en les quals allò que em passa a mi (contagiar-me, o no) no depèn només dels meus actes i esforços individuals, sinó també del que facin els altres. Les externalitats existeixen i juntament amb l’acció col·lectiva són les dues raons principals que justifiquen la necessitat de l’estat que, en tot cas, hem d’exigir que actuï sempre de manera eficaç, amb transparència i analitzant l’eficàcia de les seves polítiques. El canvi climàtic, d’altra banda, ha posat en relleu la necessitat d’unes empreses privades preocupades per alguna cosa més que maximitzar el benefici dels seus propietaris per dotar-se d’un propòsit que inclogui les seves responsabilitats amb el conjunt dels seus ‘stakeholders’ (treballadors, clients, proveïdors, societat i accionistes). Refundar el capitalisme després de la pandèmia, com es planteja des de diferents plataformes, exigeix superar les «nacionalitzacions» o les «privatitzacions» com a respostes dogmàtiques per a tots els problemes, a tall de bàlsam de ferabràs. Necessitem un estat que asseguri drets, disposat a ajudar de manera eficient qui ho necessita, i un sector privat que actuï respectant aquests drets i capaç d’aprofitar aquesta ajuda en benefici de tots i no només propi. Perquè si no volem conformar-nos només amb flotar, hem d’aprendre, també, a nedar.

El més llegit