Carlos Buesa: «Espanya hauria de fabricar fàrmacs que ara es desenvolupen fora»

Carlos Buesa (Saragossa, 1961) és un pioner. El 2000 va fundar juntament amb la seva parella, Tamara Maes, Oryzon Genomics, avui una de les companyies líders en epigenètica (estudi de modificacions en l’expressió de gens que no obeeix a una alteració de la seqüència de l’ADN i que és heretable) amb fàrmacs contra el càncer i malalties del sistema nerviós en fase 2. És una biotecnològica que, segons diu, ha nascut dues vegades. Una com a ‘spin-off’ universitari, i a partir del 2009 com a companyia que, des del 2017, cotitza al mercat continu i té la mirada posada ja en el Nasdaq de Nova York. Expliqui als profans com es pot mantenir una empresa que, mirant els seus comptes, no té beneficis des del primer dia. L’Oryzon inicial no és l’actual. Fins al 2008 o el 2009 era una empresa de plataforma tecnològica que feia genòmica, donava serveis a les empreses farmacèutiques... Vam tenir ingressos, alguns anys vam fer break even... Llavors vam fer una reflexió estratègica. Després de valorar els riscos, les opcions, ens va semblar més atractiu fer una espècie de transmutació, un segon naixement, que és on comença l’Oryzon d’avui. Ens vam transformar d’una companyia que només tenia biòlegs en una altra que tenia biòlegs, químics i farmacòlegs per desenvolupar fàrmacs. Però en aquesta segona etapa, tampoc tenen beneficis No són 21 anys però la qüestió seria igual: porteu 10 anys i no teniu beneficis... Però també és veritat que hem tingut ingressos potents amb algun acord de llicència. És un model de negoci que s’ha d’entendre, amb ingressos no recurrents però que poden ser importants. En qualsevol cas, la creació de valor no ve per més facturació anual o d’ebitda, sinó per uns intangibles, que són aquests fàrmacs sustentats per unes patents i assajos clínics que fan que un dia arribi una pandèmia i Pfizer tanqui un acord amb BioNTech o que Moderna passi de valer 500 milions quan va sortir a borsa fa quatre anys a 50.000 milions. Gràcies a l’epigenètica han entrat també en les malalties psiquiàtriques... Una part d’aquestes malalties correspon a mutacions genètiques, és a dir, a una fallada genètica, i vam començar a veure que, en alguns casos, podem trobar la tecla molecular per resoldre-la. I això és el que hem fet amb un acord amb la Universitat de Colúmbia. Vam començar a estudiar una part molt petita dels pacients que tenen esquizofrènia en la comunitat ‘amish’, que té més endogàmia, al comtat de Lancaster, Pennsilvània, per veure quina diferència hi ha entre els germans que tenen aquesta mutació i els que no. Amb el que vam aprendre llançarem per primera vegada un estudi clínic amb el nostre fàrmac per veure si passa com amb ratolins, que, en aquest cas, cura. De quan va optar per la biotecnologia fa 21 anys a avui les coses hauran canviat, suposo... Hi ha dues maneres de respondre la pregunta. Una és l’optimista, que consisteix a dir que la situació avui està incomparablement millor. Tenim iniciatives realment molt prometedores, diversos fons de capital especialitzats, s’han realitzat diverses rondes de finançament de sèrie A, d’inici, que comencen a tenir l’envergadura necessària. I s’ha format un pool de talent humà directiu, perquè de científic sempre n’hi ha hagut, que entén els racons financers i industrials d’aquest model de negoci. ¿I la menys optimista? Doncs que en aquests 20 anys els països als quals ens volíem aproximar han avançat molt més que nosaltres. I en això han tingut una part important per veure les polítiques públiques. Som en un país en el qual durant els últims 12 anys s’ha produït una aturada que acaba tenint un impacte que es nota. Quan veus el recolzament públic a les empreses a Massachusetts (EUA) o Alemanya i ho compares amb el que tenim aquí és realment calamitós. Les polítiques de recolzament a les empreses s’han limitat a préstecs amb uns criteris per als avals que imposa el CDTI que són absolutament castradors i, per tant, en el dia d’avui, exercici rere exercici, el pressupost no s’executa. Això ha portat al fet que avui el gap que teníem amb països amb els quals hauríem de poder convergir com Bèlgica, França, Holanda o Dinamarca, que seria un objectiu legítim i realista, s’ha eixamplat. ¿I la pandèmia no servirà per a res? No crec en el fatalisme històric. Hem vist alguns països donar-se la volta com un mitjó, com Corea del Sud. L’oportunitat històrica que brinden els fons Next Generation EU és un moment de reflexió col·lectiva interessant. D’una banda, crec que s’ha d’entendre el Govern central i donar-li suport perquè una part important ha d’anar a sectors que creen molta ocupació, s’han vist molt perjudicats per aquesta pandèmia i necessitem que es tornin a posar en marxa. Però, quan comencem a discutir el que ha de ser l’economia sostenible, correm el risc de tornar a caure en els eslògans i visions una mica reduccionistes. ¿Quins? És evident que l’economia ha de tenir un punt de sostenibilitat més gran, però seria un error estratègic tremend que quan s’ha de fer una reflexió industrial i sobre la cadena de valor i quina part del treball d’alt valor afegit podem fer, se supedités a criteris estrictament energètics de sostenibilitat, de digitalització, que, sent necessaris, si són els únics o prioritaris tornarem a perdre una oportunitat històrica. ¿En quin sentit? No conec altres sectors, però en el biofarmacèutic, si es mira la cadena de valor, tenim una capacitat instal·lada de fabricació d’alt nivell. Rovi o Reig Jofré han aconseguit contractes importants per ser fabricants de les vacunes que tanta falta fan. D’altra banda, tenim un nivell universitari i hospitalari molt bo. Però després hi ha tota la part de la captura d’una part importantíssima de la creació de valor d’un fàrmac, que és el seu desenvolupament, on hi ha hagut un desistiment col·lectiu a Espanya. Ara, després de crear-se en aquests 20 anys noves biofarmacèutiques, com Oryzon i d’altres, seria hora de fer una reflexió per veure què s’ha de fer col·lectivament perquè aquests fàrmacs que avui es desenvolupen a Boston o a Basilea, a Dinamarca, Gant o Amsterdam es facin aquí. ¿Està satisfet després de cinc anys a la borsa? Han sigut molt positius. A més d’un exercici extraordinari de transparència i compliance, ens ha permès finançar-nos en mercats internacionals amb inversors forans. Som en l’actualitat una de les companyies més líquides d’Europa en el sector biofarmacèutic per la nostra mida. L’any passat van canviar de mans més de 90 milions d’accions i aquest any només al gener ja en portem 15 milions. Aquest nivell de liquiditat dona molta confiança a l’inversor. L’evolució l’any passat va ser molt bona amb una alça del 25% de valor en un any molt complicat per a l’economia. Llavors, ¿estan ja llestos per al Nasdaq de Nova York? Ens estem acostant al punt en el qual la factibilitat comença a ser molt real. Podríem entrar-hi demà però no crec que això aportés gaire valor als accionistes perquè no donaria a la companyia la musculatura per a aquest salt qualitatiu que aspira a fer. Avui tenim una capitalització d’uns 200 milions i es pot començar a plantejar una sortida al Nasdaq en termes raonables. Amb la maduresa dels assajos clínics, amb una fase 2b que estem començant ara en trastorn límit de la personalitat, amb uns assajos de càncer sobre els quals donarem notícies al llarg de l’estiu... crec que tenim el còctel necessari per estar en aquesta situació. ¿Què li sembla la gestió de la pandèmia? La gestió que la Unió Europea està fent de les vacunes està sent exemplar. El març de l’any passat, en els pitjors dies de la pandèmia, vam veure que els holandesos no els donaven als francesos respiratoris, els italians deien que ningú els ajudava, etc. D’aquesta situació a l’actual ha passat un món. Si en l’àmbit espanyol haguéssim de lluitar per tenir vacunes, la situació seria abismalmente diferent. S’ha demostrat que cal plantejar-se tenir sempre unes mínimes capacitats estratègiques a costa fins i tot de pagar un sobrepreu. El que la pandèmia revela és que quan un bé esdevé escàs a escala mundial no importa quant estiguis disposat a pagar perquè sempre hi ha algú disposat a pagar més que tu. Diuen que s’ha donat massa poder a les farmacèutiques. És una pena que aquesta discussió taqui l’aspecte principal: l’enorme miracle científic i tecnològic que la indústria farmacèutica amb el recolzament dels governs ha aconseguit. El desembre del 2019, la Xina va publicar la seqüència d’aquest virus; al març es va convertir en pandèmia mundial; a l’estiu l’OMS creuava els dits per tenir alguna vacuna, i al novembre i el desembre no en tenim una sinó quatre i arribarem a set vacunes en temps rècord, i alhora s’ha muntat una infraestructura per fabricar-les. Van ser dels primers a canviar de seu social pel procés. ¿Preveuen tornar? Els motius es van explicar al seu dia: un entorn de seguretat jurídica, que llavors, a Catalunya, estava completament en dubte. De moment no ens plantegem un canvi. Si en el futur varia de manera que l’empresa senti un confort institucional diferent, ens ho pensaríem, però de moment no hi ha res a sobre de la taula.

Carlos Buesa: «Espanya hauria de fabricar fàrmacs que ara es desenvolupen fora»

Entrevista a Carlos Buesa, director general a Oryzon Genomics.

«El ‘gap’ que teníem amb països amb els quals hauríem de convergir, com Bèlgica, França, Holanda o Dinamarca, s’ha eixamplat»

El més llegit