Emprendre a l’Espanya buidada

El 80% de la població espanyola viu en el 30% del territori, que és on es concentra l’activitat econòmica. Així, no és estrany que els municipis més petits tinguin cada vegada menys població. Però són molts els que volen continuar vivint als seus pobles, i fins i tot la pandèmia del coronavirus ha fet que es vegi la tornada al camp com una oportunitat de llibertat i de distància social. «La pandèmia ha reactivat l’interès pel món rural, ha augmentat l’empadronament als pobles i hi ha molt moviment immobiliari», afirma Secundino Caso, president de la Xarxa Espanyola de Desenvolupament Rural (REDR). «Estem esperançats, però ara toca remar tots junts i tornar a situar el món rural al centre neuràlgic de la vida política», afegeix. Més enllà del boom rural per la pandèmia, ja n’hi havia molts que preferien el poble a la ciutat i emprenien per poder omplir de vida els carrers de les seves localitats. Alguns ho feien per relleu generacional, d’altres per ganes de quedar-se al seu poble i els de més enllà s’havien cansat de les grans urbs. Marta Urieta, ramadera, mai havia pensat a seguir els passos dels seus pares i germans a la granja familiar de porcí a Lécera, un poble de 600 habitants a 60 quilòmetres de Saragossa. De fet, va estudiar Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la capital i la seva intenció era quedar-se allà, ja que «en el món rural no hi ha tantes possibilitats». Quan estava preparant el seu currículum per enviar-lo a tots els llocs possibles, els seus germans, que estaven ampliant l’explotació, li van proposar encarregar-se de les tasques administratives. «Jo vaig acceptar, no em va suposar cap problema, era dedicar-me al que havia estudiat i per a benefici propi. Desenvolupo tasques administratives i treballo en l’explotació ramadera com una més», diu. A Nerea del Río, pastora de 600 ovelles a Robladillo de Ucieza (a 50 quilòmetres de Palència), Madrid se li va fer molt gran. Del Río tenia un contracte indefinit en un comerç minorista, però amb el salari mínim professional i de cara al públic. «No tenia gaires expectatives de treballar del que havia estudiat [va estudiar Belles arts a Salamanca i Màrqueting a Madrid] i em vaig adonar que estava fent moltes hores», comenta. En vista d’aquesta situació, el seu pare la va empènyer a tornar a un poble de 27 habitants. «El meu avi era més reticent que tornés, perquè és molt comuna la frase d’‘estudia i ves-te’n’. No entenia que volgués tornar», apunta la Nerea, però afegeix que ara està molt orgullós d’ella i de com ho ha tirat tot endavant. Rocío Risco és un altre exemple d’emprenedora en el món rural. Però ella ho va tenir clar des del principi i ni va sortir de Fuenlabrada de los Montes (Badajoz). «Vaig acabar segon de batxillerat i no vaig continuar estudiant perquè volia continuar amb l’elaboració de la mel que portaven els meus pares», assegura. La Rocío va agafar l’empresa familiar juntament amb el seu marit, que va viure a Madrid fins als 19 anys, i mai s’han plantejat tornar. «Al principi va ser dur, però teníem el recolzament dels meus pares i els seus coneixements», assenyala l’apicultora. El món rural, ¿un paradís? Cap es penedeix de la decisió que van prendre. És més, durant la pandèmia van reforçar la seva opinió que quedar-se al món rural va ser encertada. «Jo la pandèmia no l’he patit. El 15 de maig del 2020 estava fent el mateix que l’any anterior», explica Nerea del Río. Tot i que sí que ho ha notat en les vendes, ja que molta de la seva producció va destinada a restaurants. Marta Urieta assegura que tampoc es va veure afectada: «Al poble tenim més qualitat de vida que a la ciutat. La pandèmia s’ha fet més suportable». D’altra banda, Rocío Risco tenia por que les vendes es ressentissin pel tancament de fronteres, però no va ser així. No obstant, la vida al poble tampoc és un camí de roses. «La feina va ser genial, però el problema és l’entorn», assenyala la pastora Nerea del Río i recorda com el segon diumenge de ser al poble no hi havia cap lloc per comprar el pa o el difícil que va ser trobar pis quan es va traslladar. «Són incomoditats lligades al món rural», puntualitza pujada a una roca per tenir cobertura. El president de REDR parafraseja una dita típica al seu poble: «Ha vingut algú al poble, a veure si passa el primer hivern i arriba a l’estiu». Amb aquesta frase, Secundino Caso explica que no tothom aguanta al medi rural. La distància, la climatologia o la falta de serveis «condicionen el teu dia a dia». Per això, considera molt important «acollir el que ve al poble, perquè els ritmes són diferents. Molts venen amb idees de ciutat i fracassen», apunta. Els recolzaments i els ajuts necessaris Nerea del Río deixa clar que sense ajuts i sense recolzaments emprendre en el món rural és complicat. Ella va obtenir una subvenció d’incorporació a l’empresa agrària «si no, és impossible emprendre en el món rural». A més, forma part de Ramaderes en Xarxa, un grup nacional de dones ramaderes que es donen recolzament. «Sense elles moltes vegades seria molt difícil, perquè el recolzament que em donen va des que estan emmalaltint els bens i necessito una solució fins a moments de solitud», explica Del Río. Tot aquell que vulgui emprendre al món rural pot informar-se sobre les ajudes que ofereixen tant governs regionals com diputacions provincials o el Govern estatal. D’aquesta manera, existeixen les ajudes per atur per convertir-se en autònoms; ajudes a joves agricultors; subvencions per a dones emprenedores; finançament per ampliar l’empresa... Secundino Caso explica que en aquest cas els grups d’acció local fan una tasca essencial, ja que la persona que vulgui emprendre al món rural pot accedir a ells, on li informaran com es pot finançar i els ajuts a què optar. El problema per a Caso és que moltes vegades les ajudes no són flexibles. «Ara és l’usuari qui s’adapta a l’ajuda, però hem de donar una ajuda adaptant-nos a les seves necessitats», puntualitza. L’esperança és l’últim que es perd i el món rural ho sap. El coronavirus ha tornat a posar els pobles en el focus. La despoblació és un problema greu a Espanya, de manera que confien que l’atracció de gent pugui tornar els serveis i l’atenció que asseguren que els falta. «Volem que la gent vingui, que s’integri a la vida dels pobles i que s’hi quedi», diu Caso.

Emprendre a l’Espanya buidada

El 80% de la població espanyola viu al 30% del territori

«Les ajudes i el recolzament són necessaris per emprendre en el medi rural»

El més llegit