la sanitat postpandèmia

Qui substitueixi el candidat Illa en el Ministeri de Sanitat, hauria de començar el mandat encarregant aquesta avaluació independent i externa de la gestió de la pandèmia que un nombrós grup de científics ha sol·licitat al Govern. Des de la Moncloa no el deixaran. I serà un error. Perquè és la millor manera de despolititzar l’anàlisi de la sòbria gestió sanitària del ministre Illa, oscil·lant avui entre l’estrambot i el ditirambe, per situar-la on mereix: en l’àmbit de l’anàlisi experta i de l’aprenentatge útil d’una experiència tan excepcional, esperem, com la que estem vivint. La pandèmia està afectant de manera multidireccional la vida i la mort, l’economia i el benestar, la llibertat i la responsabilitat, els individus i els col·lectius. També els governs i també els sistemes sanitaris. Sobre aquests últims vull parlar avui, començant per assenyalar dos fets que assumiré com a evidents: hem constatat el gran avantatge de disposar d’un sistema sanitari general que només vincula el dret a ser atès amb la ciutadania i no amb el nivell de renda o la situació laboral. I, en segon lloc, l’estrès a què la pandèmia ha sotmès el nostre sistema sanitari ens ha permès veure aquestes fortaleses que han sigut aplaudides per tothom, però, també, com li saltaven les costures després d’anys d’abandonament, no només pressupostari. Molts informes, des de fa molt temps, venen assenyalant, sense massa èxit, els riscos de l’acumulació de problemes no resolts en el nostre sistema sanitari. La realitat augmentada que ha significat la pandèmia no modifica l’opinió, sinó que fa més urgent la solució. Així, continua existint un ampli consens sobre la necessitat d’abordar el següent programa de xoc, amb urgència, perquè moltes línies de reforma se solapen amb les coses que encara ens queda per fer perquè la lluita contra la pandèmia sigui més eficaç. Incrementar el volum de recursos financers posats a disposició del sistema seria un començament imprescindible. Tant si el mesurem com a percentatge del PIB o en termes de finançament per càpita, Espanya dedica a sanitat menys diners que la mitjana de països de l’eurozona. I aquestes xifres han retrocedit en els anys de les retallades, com s’ha evidenciat aquests mesos de pandèmia. A banda de gastar més, també s’ha de gastar diferent. La nostra estructura de despesa sanitària encara es concentra, de manera excessiva, en hospitals, llits d’aguts i metges especialistes, quan totes les anàlisis vinculades a l’envelliment de la població i la mateixa realitat de la Covid apunten la necessitat d’incrementar el pes relatiu de l’atenció primària, la salut preventiva, el tractament de crònics fora de l’hospital (a domicili o residències medicalitzades), la incorporació de noves tecnologies, així com altres professions sanitàries com infermeria, fisioteràpia, farmàcia i psicologia, a més de metges de família i pediatres. Pocs discutiran, per exemple, la necessitat de potenciar una xarxa d’alerta precoç en vista de nous virus que puguin saltar dels animals als humans després d’haver tingut ja, en els últims trenta anys, deu evidències, amb diferents nivells de contagi, inclosa l’actual pandèmia. Aparells, tecnologia i proves diagnòstiques són fonamentals en la sanitat actual. Com digitalitzar els expedients i treballar amb grans bases de dades anònimes o estendre l’atenció domiciliària aprofitant les tecnologies de la informació, o les videoconsultes de supervisió que hem descobert aquests mesos. Però també és imprescindible dignificar els professionals sanitaris sotmesos a una triple pressió: són pocs, estan mal pagats i el seu nivell de precarietat és excessiu (més del 50% dels temporals porta en aquesta situació més de sis anys i un 30% només té contractes de menys de tres mesos). Contractar més personal, modificar el seu caràcter estatutari i introduir incentius eficients, sembla una cosa molt convenient juntament amb més una estabilitat i una carrera professional més clara, que no abusi de la vocació de servei dels professionals i del seu sentit de responsabilitat. Més recursos, per fer coses diferents, també exigeix una revisió del deficient sistema de governança del nostre sistema sanitari multinivell i del qual la pandèmia està donant noves proves. Des de la gestió de les àrees de salut, fins a les gerències dels hospitals, la reducció de la burocràcia i, sobretot, la revisió de l’arquitectura institucional representada pel Consell Interterritorial de Salut on s’asseguin, per decidir, el Ministeri i les comunitats autònomes. Cal més cooperació, més responsabilitat «federal» que permeti al Ministeri assumir un clar lideratge que serà tant més necessari, al més aviat possible i amb més profunditat com es produeixi aquesta reforma estructural que ens porti del que tenim, fins al que necessitem. Un gir imprescindible per al nostre sistema sanitari i que exigeixen els ciutadans. Mereix assenyalar-se, en aquest context, el convenient d’actualitzar les relacions entre sistema públic i sistema privat (més de deu milions de ciutadans tenen una pòlissa privada de salut), evitant el parasitisme, però, també, el desaprofitament dels bons centres privats que tenim i que formen part, també, del Sistema Nacional de Salut. La pandèmia ens ha ensenyat, una vegada més, que prevenir és millor que curar. Que coses tan senzilles com rentar-se les mans, utilitzar mascareta, eludir aglomeracions i mantenir distancia de seguretat, són molt efectives per combatre malalties infeccioses. Un dels efectes secundaris de la Covid és la reducció espectacular que s’està produint en casos de grip, reduint-ne la mortalitat. La prevenció com a millor tractament també funciona amb altres malalties no contagioses però que, any rere any, són les principals causes de mort. Una cosa tan senzilla com no fumar, reduir la ingesta de colesterol, evitar el sobrepès i fer exercici de manera regular, millora de manera substancial la salut de la població. És cert que, durant la pandèmia, la nostra conducta individual afecta directament els qui podem contagiar i això no passa amb malalties no contagioses. Però això no elimina la nostra responsabilitat individual en aquestes últimes, per evitar comportaments lesius per a la nostra salut però que acaben incrementant, també, la pressió assistència sobre el sistema sanitari. Les vacunes que s’estan començant a posar a tot el món desenvolupat i en què hem dipositat totes les nostres esperances per posar fi a la pandèmia, tenen dues peculiaritats: són les primeres basades en l’ARN del virus i s’han aconseguit en un temps rècord. Res d’això hauria sigut possible sense els més de trenta anys de recerca bàsica duta a terme per un reduït nombre de científics entre els quals, sabem ara, destaca Katalin Karikó, una bioquímica hongaresa emigrada als EUA i que s’ha fet mereixedora, sens dubte, del premi Nobel, després de ser considerada com «la mare de la vacuna». Això, ens recorda l’últim punt de l’agenda de reforma sanitària: l’impuls sostingut a la investigació. Té molta feina qui substitueixi Salvador Illa al Ministeri, un bon ministre de Sanitat durant la pandèmia que, com un altre il·lustre antecessor seu, Ernest Lluch, és català i tampoc és metge.

El més llegit