Jordi Sevilla: 2020, el revers fosc

El cantant valencià Raimon diu en una de les seves cançons: «Quan creus que ja s’acaba / torna a començar». Es referia a la impotència generada per aquella «llarga nit» que va ser la dictadura franquista, però ara podríem utilitzar aquesta metàfora per a la pandèmia que, quan creus que la vacuna ja acabarà amb ella, ve una tercera onada o una mutació del virus i amenaça de tornar a començar, sembrant una incertesa que es projecta sobre les nostres vides i sobre les nostres economies. El 2020 ha sigut, sens dubte, l’any de la Covid. En plena revolució de la intel·ligència artificial i de les màquines que parlen amb altres màquines per prendre decisions segons programes que aprenen sols, un virus ha sigut el més disruptiu. Un virus que ha causat una pandèmia que ja s’acosta als tres milions de morts a tot el món. Un virus al qual hem combatut a l’estil antic, distància, mascaretes i rentar-se les mans, almenys fins que hem mostrat la nostra capacitat com a espècie al construir, en temps rècord, una vacuna. La pandèmia ens ha ofert, almenys, cinc aprenentatges: la fundada sospita que el virus ha «saltat» d’algun animal als humans ens fa reflexionar sobre com de destructiva és la nostra relació amb una natura que es rebel·la no només mitjançant l’escalfament global. Hem vist, igualment, que les diferències en renda i riquesa també s’han notat en l’expansió i efectes de la pandèmia. També hem vist el que molts negaven: la societat existeix i hi ha efectes externs interrelacionats que fan que el tot sigui més (i diferent) que la suma de les seves parts. La pandèmia ens ha permès veure, també, els perills que comporta el populisme, sobretot quan ve unit a moviments negacionistes i irracionals. Finalment, és evident que, al final, serà la ciència, amb tot el que comporta de racionalitat, qui ens ajudi, com sempre, contra el virus. En tot cas, hem fet front tot l’any a un gran dilema moral entre salut i economia que la cancellera Angela Merkel va plantejar així: ¿quants morts estem disposats a acceptar a canvi de «salvar» l’economia? Les mesures sanitàries adoptades per fer front a la pandèmia s’han traduït en la crisi econòmica i social més greu des de fa set dècades. Al món i a Espanya. Una crisi atípica, ja que el confinament i les restriccions de moviment han provocat una retracció brusca, profunda, duradora i simultània, tant de l’oferta com de la demanda. Ningú estava preparat per a una cosa així, ni les solucions de manual per estimular l’oferta (baixada d’impostos) o alimentar la demanda afegida (pujades salarials) són adequades en vista d’aquesta nova realitat en què els negocis tanquen o obren parcialment segons les restriccions sanitàries imposades per ordre governamental. Era necessari abordar polítiques públiques per facilitar liquiditat i de substitució de rendes dirigides tant a treballadors com a empresaris. Així, tots els països van adoptar mesures similars: ajudes directes a treballadors (ertos) i autònoms, alhora que préstecs avalats per l’Estat, ajornament d’impostos i un reforçament de les polítiques contra la pobresa, que va créixer amb força (les cues de la fam). Així que la crisi es prolongava, també van aparèixer les ajudes directes a empreses i sectors (turisme, hostaleria, automoció...). En suma, una forta injecció de diners públics, que han sigut possibles pels canvis produïts en els criteris sobre els dèficits i deute públic (la UE ha suspès les regles pressupostàries) així com en la política monetària en vista de l’absència d’inflació. Entre el BCE (més d’un bilió d’euros fins al juny del 21 per a compres de deute públic i privat) i el Marc Financer de la UE (1,7 bilions fins al 2027, incloent els fons de Next Generation UE), el missatge de Brussel·les, reforçat des de l’FMI, ha estat més a prop del «barra lliure» que de l’austeritat imposada pels creditors de la crisi anterior. Per això no estem tenint problemes amb les primes de risc (¿se’n recorden?), malgrat l’altíssim augment experimentat pel deute públic a tots els països. No és difícil inferir que si la crisi ha sigut conseqüència de mesures sanitàries que limiten la mobilitat de les persones, aquells països, com Espanya, l’economia dels quals és molt més dependent d’aquests sectors (turisme, hostaleria, transport, etc.) hagin tingut amb més profunditat la caiguda dels seus PIB. Si a més el nostre recolzament públic ha sigut menor en termes relatius, necessitarem més temps per superar la sotragada, suposant que la vacuna funcioni. Així, fins al 2023 serà difícil que recuperem els nivells de renda, riquesa i ocupació anteriors a la pandèmia, tot i que vegem anys de fortes taxes relatives de creixement. La pandèmia ha evidenciat la necessitat dels estats i d’allò públic per defensar, precisament, l’interès col·lectiu; el bé comú. Estats la utilitat dels quals depèn molt més de la seva legitimitat reconeguda i de l’equitat i eficiència de les seves actuacions que de la seva mida, com es creia abans. L’estat, representat pels seus tres poders (legislatiu, executiu i judicial) i, en el nostre cas, estructurat de forma multinivell en comunitats autònomes, no només és l’agent normatiu que pren decisions d’obligat compliment, com un confinament, sinó que és l’encarregat d’estabilitzar el cicle econòmic i de proveir béns públics necessaris per garantir la cohesió social que permeti una convivència democràtica entre diferents. Debilitar l’estat, afavorint ingressos públics insuficients, retallant despeses necessàries o despreocupant-se d’analitzar l’eficiència de la seva actuació, és perjudicial per a la protecció del col·lectiu, d’allò de tots. I, de manera especial, dels més desfavorits, com hem vist en aquests mesos. En vista dels riscos col·lectius (ara la pandèmia o, ja mateix, el canvi climàtic) més ens val tenir un estat democràtic sòlid i eficaç. Edward. O. Wilson, biòleg i naturalista mundialment reconegut, sintetitza al seu últim llibre, ‘Génesis’, com en l’origen de les societats humanes (i animals) es troba l’altruisme i la cooperació, contra els que han defensat que el progrés social només està associat a l’egoisme individualista i a la competència ferotge. Durant la pandèmia, alguna cosa d’això hem viscut, representat per l’aplaudiment de les vuit de la tarda. Va durar poc. Els agents de la polarització i de l’enfrontament sistemàtic, aquells per als quals acordar alguna cosa amb el teu adversari, convertit en enemic, és trair el seu ideal fanàtic, estan guanyant la batalla. Recuperar aquesta idea que tota societat, anomenem-la país, nació o pàtria, existeix perquè hi ha una cosa comuna que ens uneix, per sobre de les coses que ens separen, serà clau per abordar el món post-Covid que comença, esperem, durant el 2021 i que ve carregat de profunds desafiaments com el desordre mundial deixat per Trump, o un salt digital més ràpid del previst. Però això ja ho tractarem l’any que ve.

2020, el revers fosc

Sens dubte el 2020 ha sigut l’any de la Covid i ens deixa cinc aprenentatges

El més llegit