Jordi Sevilla: Sense brúixola, però amb mapa

Ningú té la brúixola que indica el camí de tornada als nivells de renda i ocupació previs a la pandèmia. Ningú. I desconfiï de qui digui tenir-la. Segons l’OCDE, Espanya haurà d’esperar al 2023 perquè això passi, suposant que no hi hagi ensopegades, ni imprevistos. Però, no se sap amb certesa. El que ens està passant se situa tan lluny del saber econòmic convencional que les receptes precuinades no serveixen, la majoria dels manuals poden llençar-se a les escombraries i tots els països i organismes multilaterals del món estan fent camí al caminar. I em refereixo a una pandèmia disruptiva que limita, per raons sanitàries, la mobilitat i el consum de les persones, però també a l’acceleració associada de la digitalització de l’economia i de les relacions socials que ens ha fet recórrer en cinc mesos el camí de cinc anys. Després de la pandèmia, esperem que ja el 2021, sortirem a un territori nou, en gran part inexplorat, per al qual ja podem dibuixar alguns trets que s’assemblen a un esbós de mapa amb una fisonomia que dependrà molt de les decisions que adoptem ara i, en especial, de quina sigui la resposta a les preguntes següents. ¿En el primer trimestre de l’any que ve hi haurà una tercera onada de la pandèmia, tan virulenta com la segona, que ja causa a Europa més morts que la primera? Dependrà del que passi amb l’aplicació de les mesures sanitàries compatibles amb el «salvar el Nadal» que s’ha convertit en mantra repetit des de tots els espectres polítics. És bastant evident que la intensitat de la segona onada ha estat molt relacionada amb una desescalada prematura i massa ràpida després del confinament a què ens va portar la primera onada. ¿Passarà el mateix ara? ¿Per «salvar el Nadal» posarem en risc la recuperació o, com a mínim, la retardarem uns mesos, incrementant, a més, el saldo de morts? ¿Quant trigarà a acabar amb la pandèmia la vacuna? Suposant que qualsevol de les vacunes existents sigui plenament efectiva i les campanyes de vacunació massiva es compleixin sense problemes, és difícil que abans de l’estiu hàgim arribat a una situació tal d’immunitat que permeti declarar a Espanya com a territori lliure de la pandèmia. Això planteja un dubte fonamental: ¿Quants dels 60 milions de turistes que han deixat de visitar-nos durant el 2020 s’animaran a venir al llarg del 2021? Fins i tot si compartim les crítiques respecte a l’excessiva dependència que té la nostra economia del turisme i de les activitats connexes (hostaleria, oci, transport), que no és el meu cas, haurem de reconèixer que qualsevol alternativa a aquest model se n’anirà bastant més enllà de l’any que ve quan, encara, el nombre de turistes que ens visitin serà una variable clau per al nostre acompliment econòmic. ¿Quantes empreses hauran aguantat la pandèmia? En aquests moments, més enllà dels que ja han tancat de manera definitiva, tenim 350.000 autònoms que sobreviuen gràcies als ajuts extraordinaris i més d’un milió de treballadors en ertos o cessament d’activitat. El Banc d’Espanya calcula que fins un 20% de les empreses cauran en insolvència el 2021, i la meitat acabaran tancant si no hi ha canvis. Tothom, inclòs l’FMI, insisteix en la necessitat d’anar més enllà de les ajudes d’urgència posades en marxa en el principi de la pandèmia si volem evitar un fort increment de fallides i acomiadaments de cara a la llarga durada d’aquesta situació excepcional. Tothom, menys el Govern, de moment. En concret, se sol·licita arbitrar noves ajudes directes a empreses dels sectors més afectats per la limitació de mobilitat, com han fet altres països europeus com Alemanya. Si es posen en marxa aquestes noves ajudes, salvarem una part gran del nostre teixit productiu, però, a canvi, tindrem un dèficit públic més gran del ja elevat 8% del PIB previst en els Pressupostos. ¿Amb quina rapidesa tornarem els ciutadans a impulsar el creixement econòmic amb la nostra despesa? El consum de les famílies espanyoles representa entorn del 60% del PIB, raó per la qual que l’estalvi hagi assolit unes taxes històriques superiors al 22% de la seva renda disponible només s’entén per la pandèmia i això, al seu torn, explica una caiguda del PIB, no menys històrica, de l’11,8%. Sense greus alteracions previstes en els ingressos, els ciutadans aniran traslladant estalvi a consum a mesura que les restriccions sanitàries es vagin suavitzant en paral·lel amb l’avenç de la vacuna, segons quins siguin els seus temors sobre la superació definitiva de la pandèmia i en funció del nombre d’empreses que hagin fet fallida i d’ertos que acabin en eros. ¿Què passarà amb els Fons Europeus de Recuperació? És gairebé impossible que el 2021 aconseguim executar els 27.000 milions d’euros previstos pel Govern en els Pressupostos, provinents dels Fons Europeus per a la Recuperació. Per molt que el nou Decret Llei pròxim a aprovar-se, acceleri els tràmits burocràtics i la tramitació dels projectes, entre unes coses i d’altres podem aspirar a comprometre aquesta quantitat, però difícilment és esperable que se’n puguin gastar ni la meitat al llarg de l’any que ve. I això, ja seria un èxit. Espanya ha sigut el país de l’OCDE on la pandèmia més ha colpejat l’economia, per ser un país molt dependent de sectors que viuen de la mobilitat personal (serveis) i un dels països on les mesures públiques de recolzament han sigut menors en relació amb el PIB, com a conseqüència d’un Estat debilitat per les polítiques d’austeritat i per polítiques fiscals insuficients. Si, a més, tot apunta que serà un dels països que més temps trigui a recuperar-se, no és aventurat concloure que les desigualtats socials, encara sense tancar les bretxes obertes per les anteriors crisis del 2008 (financera) i 2010/11 (de l’euro), es tornaran a eixamplar, malgrat el bonic eslògan governamental de no deixar ningú enrere. Es comença a encunyar l’expressió dels «sense feina» per a aquests joves que han enganxat les dues crisis i encara no coneixen l’experiència laboral, ni com a precaris. En paral·lel, apareix el temor cap a una automatització digital accelerada que deixi a la cuneta molts treballadors adults sense la preparació adequada. Els «escuts socials» (paraula que remet a un marc mental molt allunyat de la socialdemocràcia) del Govern estan plens d’esquerdes o tan carregats de requisits burocràtics que molt pocs poden aixecar-los per protegir-se. Davant tantes preguntes sense resposta, l’aprovació dels Pressupostos té més valor polític que econòmic: augura una legislatura llarga que posarà fi al període d’inestabilitat parlamentària que va arrencar el 2014. El que no posarà fi és a la política frontista que tant accentua la polarització del país en moments en què la unitat transversal hauria de ser molt més que un significant buit. Al final, els que més han interioritzat el final del bipartidisme han sigut els dos partits majoritaris de l’hemicicle, que estan atrapats en el famós quadro de Goya ‘Duelo a garrotazos’ per no perdre vots a la seva dreta o a la seva esquerra, respectivament. La política, doncs, la marquen avui els extrems de l’arc parlamentari i això, també afecta a l’acompliment econòmic en forma d’incertesa afegida.

El més llegit