«¿Quin és el mínim que hauríem de tenir per sentir-nos futbolistes?»

Vesteixen de curt, darrere una pilota, han d’estar en forma per recórrer-se durant 90 minuts el terreny de joc i entrenen diversos dies a la setmana per aconseguir-ho. Poques diferències hi ha quant a acompliment laboral entre un futbolista professional i una futbolista professional, tot i que a nivell de condicions econòmiques els separa un món. ¿Quin és el mínim que hauríem de tenir per sentir-nos futbolistes? Aquí és on arrenquem, per la ‘Igualtat de drets’, recorda a l’altre costat del telèfon Ainhoa Tirapu, vicepresidenta del Comitè de Futbol Femení del sindicat AFE, exportera de l’Athletic de Bilbao i una de les artífexs del primer conveni professional del futbol femení. Aquest agost, en plena pandèmia i després de mesos de negociacions (mitjançant vaga), el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar el primer conveni de futbol professional femení. En aquest, entre moltes altres coses, s’establia el salari mínim que havia de percebre una futbolista de primera divisió: 16.000 euros a l’any; deu vegades menys que el fixat (en un altre conveni) per a un futbolista professional del masculina, que és de 160.000 euros a l’any. Al marge de les quanties multimilionàries que mouen els clubs de primera divisió masculina, que els permeten sostenir les quanties salarials que cobren els Messi, Hazard o Joao Félix de cada equip; els salaris mínims entre homes i dones parteixen de realitats molt diferents. A igual treball no es remunera mínimament a igual valor. No obstant, la primera passa d’un llarg camí cap a la paritat en el futbol no el va guiar tant el salari, sinó tot el que l’embolica. «Per a nosaltres no eren tan importants els diners, que també, sinó la jornada. Quan estàs hipotecant la teva vida laboral hi ha coses que cal lligar, com la cotització. 5 anys jugant a futbol no poden comptar com un perquè estic donada d’alta 10 hores a la setmana. Anàvem més als drets», explica Tirapu. Del fred del Canadà als focus del Congrés Tirapu recorda que l’embrió d’aquest conveni va néixer en el Mundial del Canadà, el 2015. El primer mundial a què es classificava la selecció espanyola. «Vaig haver de gastar les meves vacances i demanar un permís no retribuït de 15 dies. Jo en aquell moment tenia mitja jornada, amb un altre treball i havia de compaginar-ho. A l’estranger la realitat era una altra i moltes jugadores marxaven fora per tenir aquesta professionalitat», explica. El febrer del 2020 es firmava en el Congrés aquest primer conveni col·lectiu. La professionalització de les seves condicions va ser el primer objectiu que es van marcar les futbolistes. I és que la negociació del primer conveni tenia la vista posada més en el dia després, ja quan una futbolista penja les botes i ha de plantejar el seu dia a dia lluny de la gespa. «Si tinguéssim un salari mínim com el que tenen els futbolistes de primera potser no hauríem de pensar tant en el futur, sinó a invertir bé els diners. Però aquesta no és la nostra realitat. Posar l’objectiu en allò que tenen els nois era utòpic i això ens hauria fet perdre. Perquè haguéssim estat deu anys barallant-nos sense aconseguir un mínim», apunta. «Jo ni vaig pensar que arribaria a viure del futbol i ho vaig fer durant els tres últims anys de la meva carrera. Les generacions que venen ara ja arriben amb un contracte professional des del B. Aquest és el camí», afirma.

«¿Quin és el mínim que hauríem de tenir per sentir-nos futbolistes?»

Ainhoa Tirapu va ser una de les artífexs del primer conveni col·lectiu de la primera divisió del futbol femení

El més llegit