La rebel·lió de l'Espanya callada

¿Té sentit que l’Institut Espanyol d’Oceanografia tingui la seu central a més de 350 quilòmetres de distància d’una onada de mar? La resposta sembla òbvia. Els qui han seguit la trajectòria del president valencià, Ximo Puig, saben que és una dada que sol fer servir per remarcar les contradiccions d’un Estat gairebé federal que, en el mateix període que desenvolupava un ampli procés de descentralització política, aprofundia en la concentració de poder, institucions i economia a la capital. La contundència de les dades indica que gairebé el 60% de les licitacions de contractes de l’Estat són des de Madrid i s’adjudiquen a empreses madrilenyes, que el 29% dels empleats de l’Estat són a Madrid i que aquest territori deixa d’ingressar 4.100 milions d’euros cada any en rebaixes fiscals. Són xifres extretes d’un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) a partir de les quals el president de el País Valencià va assenyalar aquesta setmana la capital com «un enorme aspirador que absorbeix recursos, població i xarxes d’influència». És l’‘efecte capitalitat’. Un «generador de desigualtats» que ha dut a terme «un procés invisible». Les dades també diuen que és la comunitat que més ha crescut en els últims 30 anys, tot i que també una on les desigualtats socials són més pronunciades. «L’informe assenyala l’absoluta concentració del poder polític, que ve d’abans, i ara també econòmic», explica Puig. «No pot ser aquesta manera de fer funcionar el país. En lloc de convergir, anem al revés. Això dificulta un projecte comú», declara a EL PERIÓDICO. Centrifugar poder «No podem continuar com si fos normal, com si no passés res. Perquè la situació no ho és». «Hi ha d’haver una centrifugació del poder», proposa el dirigent socialista. Puig planteja una redistribució del poder i de la riquesa. «Tots els mecanismes federalitzadors s’han d’activar. El primer, el Senat. I després hi ha d’haver gestos clars de descentralització del poder», argumenta. I una aliança de l’Espanya que menys es veu i se sent. L’eix de l’Espanya real, plural i diversa, amb múltiples identitats, va dir dilluns passat durant el debat de l’estat de l’autonomia. El seu anhel polític (la realitat sembla bastant més llunyana) és que el País Valencià lideri aquesta revolució conciliadora d’una Espanya que 40 anys després ha vist superat l’Estat de les Autonomies per les desigualtats territorials. Una Espanya que rebutja pulsions centralistes, sí, però també «independentismes» i «unilateralismes totalitzadors». És una idea en què fa anys que Puig insisteix. Una tercera via que, com totes, sempre és una opció de moderació entre dos extrems, entre el procés català i el procés invisible. «No necessitem acumular banderes, la bandera és la igualtat», clama. Els qui han seguit la trajectòria de Ximo Puig saben que el discurs de l’Espanya plural és un dels pilars de la seva agenda política. Ho ha dit a València, Barcelona i Madrid. No va tenir tanta repercussió com ara, però el maig del 2016, en un fòrum a Barcelona, oferia una aliança amb Catalunya per sortir de «la perifèria invisible» i impulsar un projecte d’Espanya «des de la pluralitat» que «les elits centralistes no han digerit». Això era abans del procés independentista i l’1 d’octubre. Després, els llaços institucionals amb Catalunya es van trencar. No obstant, Puig (el seu missatge) ha continuat trobant bona recepció en les entitats econòmiques catalanes. Foment del Treball va convidar el president valencià el novembre passat a la gala dels seus premis (va defensar el diàleg i el federalisme per a la modernització d’Espanya) i poc dies després va rebre a València el president del Cercle d’Economia de Catalunya. No sembla casual. ‘Efecte capitalitat’ No obstant, totes aquestes afirmacions (ni tan sols quan va qualificar Madrid de «paradís fiscal» en un hotel a uns metres del Congrés dels Diputats) no han tingut la ressonància de les d’aquesta setmana. El context ha canviat: Madrid està en el focus avui per una gestió de la pandèmia molt qüestionada. L’‘efecte capitalitat’ (il·luminat des de la perifèria) té com a conseqüència que la comunitat d’Isabel Díaz Ayuso deixi d’ingressar milions en impostos mentre reclama ajuda al Govern per sostenir uns serveis fonamentals. Fets així han quedat més en evidència en aquesta conjuntura d’emergència sanitària. Puig ha rebut trucades aquests dies de diversos presidents autonòmics. La resposta obtinguda a la seva posició és també reflex d’un cansament d’aquesta perifèria invisible i silenciosa. Ni és contra Madrid ni contra l’Estat, reitera ell. «Espanya no és el problema, però el model d’Espanya sí», afirma el president valencià, que defensa que el Govern de Pedro Sánchez té «una mirada molt més oberta i plural que els anteriors», però «hi ha un conjunt d’elits centralistes que generen un imaginari molt reduït del que és Espanya». El debat està sobre la taula. ¿La rebel·lió fructificarà o serà un episodi més de la pandèmia i res canviarà? Borges deia que ‘sempre’ és una paraula que no està permesa als homes.

La rebel·lió de l'Espanya callada

L'ofensiva de Ximo Puig contra Madrid com a creador de desigualtats aconsegueix mes ressonància en pandèmia

El socialista reclama una redistribució de la riquesa allunyada de plantejaments secessionistes

El més llegit