CaixaBank, primera parada en un 'viatge' de fusions

Des del 1999, amb la fusió del Santander i l’antic Central Hispano i del BBV amb Argentaria, que no es vivia un moment tan propici per a la concentració bancària a Espanya. Ara ho és fins i tot més perquè els tipus d’interès es mantindran en mínims molt temps, cosa que obliga les entitats a guanyar eficiència i rendibilitat. L’absorció de Bankia per CaixaBank, aprovada aquesta setmana pels seus consells, ha sigut el tret de sortida d’un nou cicle. «Aquesta operació anticipa el que pot passar al sector financer a Europa. El temps dirà si és el primer capítol d’un procés de consolidació europeu». Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank i de la fusió resultant amb Bankia deixava clar divendres que el primer pas s’ha com a resposta al missatge de concentració que el Banc Central Europeu (BCE) ha anat transmetent des d’abans de la pandèmia de la Covid-19 i que ha intensificat com a conseqüència de la crisi sanitària. El Govern central també ho recolza. Nadia Calviño, vicepresidenta econòmica i, en última instància, responsable del primer accionista de Bankia a través del FROB, ha sigut molt clara. La consolidació bancària a Europa «és probablement inevitable» perquè els bancs mantinguin la seva solvència i afrontin amb solidesa els reptes del futur, com la digitalització, va dir aquesta mateixa setmana en una entrevista a AmChamSpain. En la mateixa línia s’han pronunciat el vicepresident del BCE, Luis de Guindos, que fa dos dies tornava a recordar en una intervenció a Foment del Treball, que la consolidació és un instrument que pot ser «útil» per reduir costos i augmentar la rendibilitat i la valoració dels mercats. Escepticisme transfronterer Aquesta idea ha calat als bancs centrals. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, es va manifestar en el mateix sentit divendres i també ho assumeix el sistema bancari. Però amb matisos. A les autoritats europees els agradarien els bancs transfronterers, però el sector financer espanyol ho veu difícil. «Si combinar la cultura de dues organitzacions diferents dins del país ja és difícil, fer-ho amb una entitat d’un altre estat sembla molt complicat, incloent coses tan bàsiques com a quin país estableixes la seu», comenta un directiu de la banca. Al final, l’important per a un banc «és trobar el projecte adequat», va precisar el president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, al comentar l’acord amb CaixaBank. Els inversors han pres nota. Les cotitzacions dels bancs van sortir de la depressió en què es troben durant uns dies després de l’anunci del projecte CaixaBank. Després de la crisi financera es va produir un altre procés que ha culminat amb la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis. Ara es tracta de fer un gran salt, encara més gran. Es dona per fet que CaixaBank-Bankia, que aglutina 18 antigues caixes, no és més que la primera parada en un ‘viatge’ de moltes ‘estacions’. «El 1999 es van produir concentracions i no hi havia tanta necessitat de fer-ho com avui en dia, que tenimla rendibilitat dels bancs està per terra», afirma Santiago Mínguez, professor de finances d’ESADE. En aquest sentit, només Bankinter es lliura d’aquesta pressa al ser el banc amb més rendibilitat, afirma Mínguez. «És més una companyia d’assegurances –-Línia Directa—que un banc comercial», comenten fonts financeres, «I no tindrà problemes per continuar pel seu compte», afegeixen. En el punt de mira CaixaBank ha obert el camí del somni daurat de les autoritats monetàries europees: la permanència de només tres o quatre grans bancs a Espanya. I això posa ara en el punt de mira a un grup de bancs mitjans que no tardaran a veure aflorar les seves debilitats quan l’anestèsia de les ajudes públiques –-crèdits ICO, moratòries hipotecàries, etc—perdi efecte. «Totes les mirades se centren en el Banc Sabadell, que s’ha vist composat i sense nòvia de la nit al dia i ara ho té molt complicat per liderar una operació», expliquen fonts del sector. Però darrere ve un grup de bancs que no tenen capacitat per continuar sols: Kutxabank, Abanca, Ibercaja, així com Liberbank i Unicaja (aquests dos últims cotitzats en borsa), que es veuen obligats a entendre’s entre ells o amb altres bancs més grans. El Sabadell, una entitat amb actius per uns 200.000 milions d’euros i un valor en borsa de 1.864 milions, té poques opcions. O va de bracet del BBVA, valorat en 15.589 milions i actius per més de 400.000 milions, cosa que es traduiria en una absorció com la de CaixaBank a Bankia; o suma amb algun o alguns bancs mitjans. El problema és que aquests tenen un volum d’actius d’entorn de 50.000 milions cada un. Un d’aquests sumat amb el Sabadell seguiria lluny del ‘club’ dels més de 600.000 milions de la nova CaixaBank, líder del sector a Espanya, i els 400.000 de BBVA i el Santander. Per a l’entitat que presideix Josep Oliu resulta gairebé impossible liderar un procés d’integració amb els altres bancs mitjans, ja que en necessitaria com a mínim tres per doblar la seva mida. Un casament amb el BBVA, a banda de no ser entre iguals, permetria al banc que presideix Carlos Torres guanyar la quota de mercat que perd amb la integració de CaixaBank i Bankia, però generaria grans costos al tenir un solapament de la xarxa molt ampli. «Tampoc s’ha de descartar el Santander com a soci del Sabadell», apunten al sector, com tampoc que el banc que presideix Ana Botín, absorbeixi alguna de les entitats mitjanes com va fer amb el Popular. La realitat és que tots fan càlculs. El resultat final pot portar sorpreses, com ha passat amb CaixaBank. El que és innegable és que és precís reduir costos. I el mercat ho sap. «Les cotitzacions de la banca estan per terra perquè hi ha un potencial de valor implícit que no es pot alliberar sense la seva integració», apunta Mínguez.

CaixaBank, primera parada en un 'viatge' de fusions

Govern, reguladors i inversors empenyen noves concentracions al sector

Banc Sabadell i la banca mitjana se situen en el focus de cara a les pròximes operacions

El més llegit