La fusió que Isidre Fainé anhela des de fa més de dues dècades

La partida va començar el 1999, al gener, dies després que onze països de la Unió Europea –Espanya entre ells-, creessin l’euro. Naixia la moneda única i el banquer càntabre Emilio Botín sacsejava les entranyes del sistema financer a l’anunciar per sorpresa la fusió de l’entitat que presidia, el Santander, amb el Central Hispano. Era la primera gran integració de l’Europa de l’euro, que va crear el banc més gran d’Espanya i el desè d’Europa amb uns actius superiors a 240.000 milions d’euros. Menys de dues setmanes després, el 28 de gener d’aquell mateix any, Isidre Fainé es convertia en el director general de La Caixa, en substitució de Josep Vilarasau, que alhora succeïa en la presidència de la caixa Juan Antonio Samaranch. Un altre relleu significatiu es va produir més endavant, quan Josep Oliu va assumir la presidència del Banc Sabadell i va rellevar Joan Corominas. Passava el desembre de 1999, l’últim mes d’un any en què també es va produir la segona fusió de gran calat de l’era de l’euro, la del BBV i l’Argentaria, que va donar lloc al BBVA, el segon banc d’Espanya per actius i el dissetè d’Europa. Avui, dues dècades després, com llavors, una altra operació torna a agitar el sistema financer, la integració de Caixabank i Bankia, que, si tira endavant, suposarà la creació del primer banc per actius a Espanya amb més de 620.000 milions, i el tercer, per darrere del Santander i el BBVA, si també s’inclouen els negocis a l’estranger. La fusió s’assembla a la protagonitzada pel Santander i el Central Hispano i també pot precipitar moviments posteriors amb el Banc Sabadell en el centre de les mirades. El banc català podria anunciar la segona gran fusió aquest mateix any, com ja van fer el BBV i l’Argentaria el 1999 al seguir l’estela de Botín i unir-se en BBVA pocs mesos després de la creació del Santander Central Hispano (SCH). Els protagonistes Darrere de la unió de CaixaBank i Bankia, impulsada per Isidre Fainé (president de la Fundació Bancària La Caixa, l’accionista més important de CaixaBank), també hi ha José Ignacio Goirigolzarri (president de Bankia) i Gonzalo Gortázar (conseller delegat de CaixaBank). En el cas del SCH els grans noms eren Emilio Botín (Santander) i José María Amusátegui (BCH), acompanyats dels seus números dos Ángel Corcóstegui (BCH) i Matías Rodríguez Inciarte (Santander). Tots quatre van tutelar l’entitat resultant, que va tenir dos copresidents, Botín i Amusátegui, fins que el càntabre es va quedar en solitari en la presidència amb Corcóstegui com a número dos. Tot i que la creació del SCH es va presentar com una fusió entre iguals, el Santander va absorbir el Central Hispano, igual que passa ara amb Bankia, que a la pràctica seria comprada per Caixabank malgrat anunciar-se com una integració. Botín va pagar l’absorció amb un intercanvi d’accions, sense diners en metàl·lic, i per cada cinc títols del BCH en va donar tres del Santander. Els accionistes d’aquest van controlar més del 69% del banc resultant, contra el 36% dels del BCH. Avui CaixaBank també segueix aquesta estratègia i s’afegeix a l’onada de fusions sense pagament en efectiu. Actua així perquè per abonar en metàl·lic la compra de Bankia hauria de demanar els diners als mercats, a través d’una ampliació de capital, en un moment en què molt pocs inverteixen en bancs per la seva baixa rendibilitat i amb un moviment que diluiria la participació dels accionistes actuals de CaixaBank. Opta, en canvi, per un intercanvi accionarial que encara s’ha de perfilar. Algunes estimacions apunten que es pugui entregar un títol de Caixabank per cada dos o tres del banc controlat per l’estat. L’equació de canvi exacta sorgirà d’aplicar una prima sobre la cotització de Bankia prèvia a l’anunci de la fusió que pagarà CaixaBank i servirà per determinar quina participació té cada entitat en el grup. Motivacions El Santander i el Central Hispano justificaven la creació de SCH perquè en un context de baixos tipus d’interès necessitaven guanyar mida per reduir els costos (via sortides d’empleats i tancament d’oficines) i elevar els seus beneficis. L’era dels grans marges com a nutrients dels ingressos era història. Fainé sap que Botín i Amusátegui deien la veritat i que les dificultats que els dos grans tenien el 1999 ara són els problemes estructurals de la banca espanyola que ell mira d’alleujar amb la fusió de CaixaBank i Bankia.

La fusió que Isidre Fainé anhela des de fa més de dues dècades

La unió amb Bankia s'assembla a la creació del Santander Central Hispano el 1999

Caixabank s'afegeix a l'onada d'integracions sense diners en efectiu i amb un intercanvi d'accions

El més llegit