CaixaBank i Bankia, història d'una ambició

Rodrigo Rato estava disposat a comprar o llogar una vivenda a Barcelona el 2011. Així ho recorda en privat un dels col·laboradors més estrets que en aquell moment tenia el llavors president de Bankia. El sector bancari espanyol estava immers en la recerca dels diners que li permetrien complir els exigents requisits de solvència de les autoritats europees. Si no aconseguien aquests fons en solitari, haurien de buscar fusions amb altres entitats. En aquest context, Bankia va mantenir converses amb La Caixa, que estava pilotada per Isidre Fainé, per a una possible integració. Al substitut de Ricard Fornesa en la presidència de la caixa espanyola més gran sempre li havia interessat algun tipus d’aliança amb Caja Madrid, la segona caixa d’estalvis més antiga d’Espanya, que es va constituir el 1838 assumint el mont de pietat que un capellà aragonès, Francisco Piquer, havia creat el 1702. Només la caixa de Jerez havia estat fundada abans pel comte de Villacreces. La Caixa, l’única de les deu caixes d’estalvis catalanes que hi havia abans de la crisi del 2008 i que llavors es mantenia com a independent, arribava a la integració amb una salut molt millor que la de Bankia, fruit de la unió de Caja Madrid, Bancaja i set caixes regionals més. Fainé tenia ganes de més i ell mateix va explicar els contactes preliminars per a la integració a la llavors ministra d’Economia, la socialista Elena Salgado, durant els últims mesos del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Repartiment de poder El repartiment de poder era irrebatible. Fainé seria el president del banc resultant i Rato ocuparia el càrrec de vicepresident i màxim responsable del grup industrial. La seu social seria a Barcelona i l’operativa entre les dues ciutats. L’operació agradava a Rato, que per aquest motiu no descartava aconseguir aquesta vivenda a la capital catalana. No només perquè així Bankia complia els requisits de solvència, sinó perquè es posava al capdavant del conglomerat industrial més important d’Espanya, fruit d’un procés de compra de participacions en empreses que va durar des del període d’entreguerres fins a finals de la dècada de 1990. La Caixa havia imitat el model alemany de banca mixta, que unia la captació de l’estalvi i la concessió de crèdits a particulars a la participació directa en el negoci industrial. Al principi de la crisi del 2008, les entitats financeres comptaven amb una cartera industrial valorada en 150.000 milions d’euros. La Caixa era a Repsol i Telefónica i Caja Madrid, a Iberia i Indra, entre d’altres. Converses fallides Les converses entre Fainé i Rato van durar, almenys, quatre setmanes, fins als últims dies del 2011. En aquell moment, el PSOE ja havia perdut les eleccions i el PP governava amb majoria absoluta, amb Luis de Guindos com a ministre d’Economia. El projecte de fusió es va comunicar al Govern de Mariano Rajoy i a la Generalitat d’Artur Mas. Tant Rajoy com Guindos van aplaudir una integració que, a més d’alleujar els problemes de Bankia, podia reforçar els vincles entre Catalunya i Espanya en un moment en què les aspiracions sobiranistes de Mas inquietaven el PP. Però no va ser així. Rato, envalentit perquè creia que tenia el recolzament dels seus antics companys de partit, va refredar les converses i va preferir seguir en solitari. Fainé, d’altra banda, també va recular en la seva ambició després que afloressin dubtes de com seria el repartiment de poder entre els dos grups més enllà de la primera fase inicial. A més, van transcendir diversos informes que incidien en els aspectes més impopulars de la fusió, com l’ajust laboral i d’oficines. Tot apunta que Rato havia de desconèixer llavors que el Govern preparava una dura i immediata reforma financera que debilitaria més Bankia. Cinc mesos després de donar per morta la fusió fallida, Bankia seria nacionalitzada, amb el beneplàcit de Fainé i dels altres dos grans banquers, Emilio Botín (Santander) i Francisco González (BBVA). Solvència consolidada La Caixa i el seu banc hereu CaixaBank, que durant la crisi van comprar Caixa Girona, Banca Cívica i Banc de València, van seguir el seu camí, consolidant-se i mantenint la solvència, malgrat el deteriorament de l’economia i l’enduriment dels requisits de les autoritats europees. Fainé, ja retirat de la primera línia de CaixaBank i al capdavant del seu primer accionista (Fundació La Caixa), va continuar anhelant la integració que ara ha tornat a impulsar, recolzant-se en aquest cas en l’Estat, l’accionista majoritari de Bankia, i en la ministra d’Economia, Nadia Calviño. Ho pot fer perquè a la cúpula de l’altra entitat hi ha José Ignacio Goirigolzarri, l’últim banquer de la generació que, des de la dècada de 1989 fins al 2019, va pilotar els grups financers més grans del país. La sintonia entre tots dos i el respecte que es professen són màxims, segons els seus entorns, que afegeixen que se senten còmodes amb la presència de l’Estat a la seva capital, sense ser majoritaris, tot i que prefereixen una entitat independent. Rato, des de la distància, observarà com Fainé i la nova CaixaBank, de confirmar-se la fusió, guanyaran pes en el mapa bancari espanyol, format per menys entitats, però més grans. CaixaBank, el BBVA i el Santander dominaran el mercat a l’espera de noves fusions, en un escenari que es repeteix en altres països europeus.

CaixaBank i Bankia, història d'una ambició

Banquers, ministres i reguladors ja van intentar abans unir les caixes líders de Catalunya i Madrid

La sintonia de Fainé i Goirigolzarri ha sigut clau per a la configuració del primer banc d'Espanya

El més llegit