La vicepresidència del Banc Central Europeu (BCE) que ocuparà Luis de Guindos representa el retorn d’Espanya a la primera línia europea després d’anys d’irrellevància. Però, ¿què significa realment per a Espanya tenir un representant en un lloc tan rellevant de la institució europea que decideix la política monetària de tots els països de l’euro i supervisa els bancs?
Els experts en destaquen diversos aspectes: prestigi internacional per al país, més coneixement del context polític i econòmic en el qual es prenen les decisions de política monetària i una certa carta per poder influir a favor d’Espanya en determinats nivells. «Fins ara, només hi havia professionals espanyols a nivell tècnic, l’arribada de Guindos al Banc Central Europeu representa un telèfon vermell d’Espanya amb Frankfurt», expliquen fonts pròximes al Banc Central.
Els membres del consell de govern del BCE, encara que siguin proposats pels països, un cop al càrrec es deuen a Europa. Però a ningú se li escapa que suposen una via implícita d’influència per al país que els proposa. En primer lloc, perquè els governs enfilen a aquests càrrecs persones de les quals ja coneixen la seva trajectòria.
DEFENSA DEL SUD / Amb Guindos, el Govern espanyol del PP s’assegura al BCE una persona que sap com pensa, encara que sigui independent i prengui les decisions al marge de les pressions. Com a ministre d’Economia, càrrec del qual encara no ha dimitit i que li ha comportat crítiques al si del BCE, ha recolzat una política econòmica liberal a favor de l’austeritat, però també en defensa del sud d’Europa. En aquest sentit, la seva sensibilitat perquè procedeix d’un país del sud que a més a més ha sigut rescatat per Europa, comporta un background intel·lectual del qual no es pot desprendre. «Prendrà decisions partint de com està formatejat», detallen fonts europees.
I precisament aquest tipus de funcionament és el que fa que els països entaulin batalles per situar les seves peces al BCE. «Quan els alemanys volen posar un alemany a presidir el BCE, no ho fan simplement per penjar-se una medalla, sinó per poder conduir una política econòmica determinada. Això no vol dir que quan ocupin el càrrec no actuïn amb autonomia, però s’escullen els perfils», admet un alt càrrec europeu.
L’última vegada que Espanya va tenir un representant al BCE va ser José Manuel González Páramo. El PP mateix va acabar reprotxant-li el seu absolut distanciament d’Espanya i diverses fonts pròximes al Govern apunten que això li va impedir posteriorment ser proposat com a governador del Banc d’Espanya al seu retorn. «El BCE és la institució més genuïnament federal de la Unió Europea (UE) i de la zona euro i la seva direcció pren mesures amb molta més independència dels governs del que la gent es pugui pensar», expliquen fonts europees.
Però això no vol dir que no existeixi un diàleg. En el cas dels comissaris, que també són càrrecs europeus, són els primers de conèixer els problemes dels seus propis països. «Cada vegada que Espanya té un conflicte amb connotacions internacionals, la primera trucada sempre és per al gabinet del comissari espanyol de Clima i Energia Miguel Arias Cañete», afirmen les mateixes fonts. Però, al final, el poder real i efectiu que tindrà Guindos al Banc Central Europeu estarà molt condicionat pel repartiment de les carteres al consell de govern, que el decideix el president.
DIVISIONS «MARIES» / El BCE funciona a l’estil del Bundesbank alemany: les direccions del banc depenen dels membres del consell i aquestes els reporten. Si es mantenen com estan, Guindos portarà les àrees més fluixes, en paraules d’una persona coneixedora del BCE, «les divisions més maries». El consell és format per sis persones: el president, l’italià Mario Draghi; el vicepresident, ara el portuguès Vítor Constâncio, que serà rellevat per Guindos, i la resta de consellers: Benoît Cœuré (França), Sabine Lautenschläger (Alemanya), Yves Mersch (Luxemburg) i Peter Praet (Alemanya-Bèlgica).
El membre més poderós és, per descomptat, Draghi, però les àrees de poder més importants ara es troben en mans de Praet i Cœuré, belga-alemany i francès, respectivament. Praet porta tota l’àrea de política monetària i el control de totes les anàlisis de política econòmica europea, és a dir, el cor mateix del BCE, que són els treballs previs per decidir què es fa amb els tipus d’interès. Cœuré és el responsable de les relacions del Banc Central Europeu amb totes les organitzacions internacionals, inclòs l’FMI, la representació a Washington i el contacte amb la Reserva Federal dels Estats Units, la qual cosa el converteix en un conseller de la màxima confiança de Draghi. A més a més, d’ell depèn la direcció de sistemes de pagament i les operacions de mercat, és a dir, els sistemes d’estímul de la zona euro.
El tercer membre més important és l’alemanya Lautenschläger, que per representació del BCE és vicepresidenta del Mecanisme Únic de Supervisió Bancària. A continuació venen Mersch, que dirigeix la part de bitllets i serveis legals, i finalment hi ha Constâncio, que s’ocupa de dues àrees sense influència en la presa de decisions clau del banc: relacions acadèmiques amb universitats per al prestigi del Banc Central Europeu i política macroprudencial, a més a més de comparèixer al costat de Draghi a les rodes de premsa que se celebren mensualment.
Aquest repartiment, que va decidir Draghi l’any 2016, dibuixa un esquema en el qual el vicepresident no és ni de lluny el membre amb més poder del consell, més aviat al contrari. I deixa en mans de Praet una de les parts clau del BCE. El càrrec de Praet s’ha de renovar l’any que ve i amb tota seguretat anirà a parar a qui va ser rival de Guindos en la carrera al BCE, el governador del Banc d’Irlanda, Philip Lane. La batalla de Guindos els pròxims dos anys, fins que es renovi Draghi l’any 2020, serà incidir en el repartiment futur de carteres per aconseguir més quota de poder. La contesa no és fàcil perquè el poder sempre se l’acaben repartint França i Alemanya.