Els rigors de l'agenda ja li resultaven excessius, va al·legar l'emperador japonès Akihito l'agost passat. Havia fet 82 anys i exigia el dret plebeu de la jubilació. La seva abdicació va subratllar el debat econòmic i social: ¿quan és raonable retirar-se del mercat laboral al país més envellit del món?
Moltes de les grans companyies forcen la jubilació als 60 anys per estalviar despeses (els salaris premien l'antiguitat) i ofereixen un lustre addicional en condicions econòmiques inferiors. Però la necessitat d'arrodonir la pensió empeny a estirar la vida laboral i un passeig per qualsevol ciutat descobreix avis treballant en supermercats, vigilant edificis o al volant de taxis. Més de la meitat de taxistes a Tòquio superen els 60 anys.
Els experts demanen acomodar la llei a la realitat. La Societat Gerontològica del Japó va proposar reservar la categoria d''ancians' als més grans de 75 anys i definir els compresos entre els 65 i els 75 com a 'preancians'. Per sobre dels 90 serien 'superancians'. La influent organització defensa que s'ha d'augmentar la flexibilitat laboral perquè els 'preancians' segueixin treballant si la salut els respecta. Pel seu president, el doctor Yasuyoshi Ouchi, el llindar legal de la jubilació “està terriblement antiquat”.
Va ser establert dècades enrere amb l'esperança de vida en 68 anys i avui ja s'acosta als 84. Ha pujat quatre anys en l'últim quart de segle i els avenços mèdics asseguren la tendència alcista. Ja fa temps que els bolquers més venuts al Japó són per a persones grans.
Un problema de demografia
El revers d'aquests venerables avis que vencen la lògica biològica és una problemàtica social i econòmica sense remei a la vista. La demografia japonesa és gairebé inassumible. La proporció actual de més grans de 65 anys és del 27% i suposa que 2,3 treballadors tenen al seu càrrec un pensionista. El 2065, quan arribi al 38%, per cada pensionista només hi haurà 1,3 treballadors. Els naixements van baixar d'un milió per primera vegada des que hi ha registres i la població nacional es reduirà dels 122 milions als 88 en mig segle. El drama el va resumir anys enrere amb escassa sensibilitat el llavors ministre d'Economia, Taro Aso, quan va demanar a les persones grans “que es morin aviat” i “deixin d'utilitzar els diners del Govern per als seus tractaments mèdics”.
La idiosincràsia nacional dificulta el reemplaçament dels 27 milions de treballadors que es perdran en les pròximes dècades. El Japó no fa cas dels consells de flexibilitzar la política d'immigració perquè tem que l'allau d'estrangers dilueixin la seva singular cultura mil·lenària i el masclisme arruïna els esforços governamentals d'arrencar la dona de la llar. Així que tot es fia als ancians.
El país té una taxa de desocupació del 3,3% (un punt menys que Alemanya, líder en ocupació a la zona euro) i les empreses lamenten els seus problemes per trobar treballadors. El 60% d'elles ja ha elevat l'edat de jubilació o ho faran pròximament, segons una enquesta recent de Reuters. La multinacional Honda ja l'ha fixat en 65 anys. La mesura és beneficiosa per als empresaris, que disfruten dels seus coneixements, i per als treballadors, que eludeixen els contractes temporals en condicions pitjors. Els cabells blancs també abunden en els càrrecs directius. El Banc Shinsei està presidit per Masamoto Yashiro, de 87 anys, mentre Tsuneo Watanabe dirigeix als 90 anys el 'Yomiuri Shimbun', el diari de més circulació.
No tot són avantatges. Els esforços de l'Executiu de Shinzo Abe per apujar els salaris fracassen perquè les condicions reduïdes que accepten els avis arrosseguen a la baixa les dels joves.
Més de la meitat de japonesos més grans de 65 anys fan alguna feina remunerada, comparat amb un terç als Estats Units o menys del 10% a Europa. El Japó serveix de proveta per a un primer món que camina per la mateixa via de l'envelliment i la caiguda de la natalitat. El dret inalienable al descans en l'ancianitat podria ser aviat només un record.