Petita però resistent i duradora. La Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) va néixer durant i contra el franquisme. Ha viscut les reunions clandestines dels 60, en plena dictadura, la persecució sindical dels 70 i la lluita per la reconversió industrial dels 80.  

Dos dels seus militants històrics, Manel Maeztu –un dels fundadors– i Josep Barceló –exsecretari general–, expliquen que des de l’origen es va apostar per l’autonomia política del sindicat. La USOC va començar sumant forces de l’anarquista CNT i de la socialista UGT i altres de la catòlica Solidaritat Obrera de Catalunya (SOC). Per Barceló, «el moviment cristià va jugar un paper molt important» que procedia, segons Maeztu, «de parròquies obreres de Sabadell, Terrassa i barris de Barcelona». Aquest fet s’entén, per Barceló, pel «càrrec de consciència» que tenien sectors de l’església pel seu paper en la guerra civil i el franquisme. Maeztu afegeix que els membres de l’Església «més obrera» van fer un «important exercici de conscienciació com a treballadors per transmetre valors de justícia i compromís». 

Amb l’aprovació de la llei de negociació col·lectiva el 1959 i el reglament d’eleccions sindicals del 1966, membres de la USOC, i de CCOO, van participar en el sindicat vertical del règim, la Central Nacional Sindicalista (CNS). 

Aquesta participació els va suposar una forta repressió sindical i alguns, com Barceló, van ser acomiadats de les seves empreses i, altres, detinguts.