Elogiat pel Nobel Paul Krugman com el millor llibre d'economia de la dècada, l'obra de Piketty ha estat considerada als mitjans anglosaxons la més influent d'un francès des de La democràcia a Amèrica d'Alexis de Tocqueville. Exagerat o no, la pikettymania s'estén. Les crítiques també. La dreta l'acusa de marxista i l'esquerra, de recolzar-se en una visió reduccionista del concepte de capital. Piketty no es reconeix en cap dels dos retrets.

Sosté que la seva extensa anàlisi sobre l'evolució de la riquesa en els tres últims segles intenta conciliar Karl Marx amb Pierre Bordieu, referent indispensable de la sociologia francesa contemporània. ¿La seva tesi? Que l'empresari tendeix inevitablement a transformar-se en rendista i a dominar cada vegada més els que  només tenen la seva feina. ¿La seva proposta? Aplicar un impost progressiu sobre el capital a nivell mundial per evitar una espiral de desigualtat. El capital en el siglo XXI surt al mercat dijous que ve en castellà (Fondo de Cultura Económica) i Piketty ens rep al seu ínfim despatx, situat al primer pis de l'Escola d'Economia de París, un edifici vetust i gris allunyat del centre de la capital francesa.

-¿Vostè veu el senyor Juncker entusiasmat amb la seva idea d'aplicar una taxa del 2% a les fortunes de més cinc milions d'euros?

-No hi tinc cap esperança. Però la meva proposta va més enllà de les persones. La Comissió Europea no disposa avui d'institucions adaptades. Es tracti de Juncker o de Barroso, amb la regla de la unanimitat a 28 no es pot avançar en qüestions fiscals.

-¿Què faria falta?

-Hi hauria d'haver un Parlament de la zona euro, on cada país hi estigui representat en funció de la seva població. Sense institucions adequades, democràtiques, no hi ha progrés social.

-¿No creu que, més aviat al contrari, la crisi farà triomfar les tesis més proteccionistes?

-Això és el que hem d'evitar a qualsevol preu. A Europa esperem sempre fins a l'últim minut per actuar. Només quan es desencadena una nova crisi financera, les autoritats polítiques decideixen fer les reformes necessàries. Mentrestant, no només es posen nerviosos els mercats, també els electors.

-I això és un risc

-Un risc molt clar. A França hi ha eleccions regionals l'any que ve i és molt possible que algunes regions virin cap a l'extrema dreta. Si no entenem que actualment estem en una situació que demana una reacció forta...

-¿Per part de qui?

-Tots en som responsables. A França existeix la temptació de carregar tota la responsabilitat de la situació actual a Alemanya, però si Espanya, França i Itàlia fessin una verdadera proposta d'unió política, Alemanya tindria por de quedar-se en minoria. Si França és incapaç de fer aquesta classe de proposta, per la covardia del seu president, Itàlia i Espanya l'haurien de fer.

-Per cert, ¿veu possible una Catalunya independent a Europa?

-Jo sóc més partidari de les grans comunitats polítiques i, a priori, la secessió, el regionalisme, no són sant de la meva devoció.

-Llavors no ho veu factible...

-El que temo és que si es crea un altre país a Europa, aparegui un paradís fiscal més, un nou Luxemburg.

-Tornant a l'assumpte central del llibre, ¿existeix un nivell de desigualtat, diguem-ne, acceptable?

-És difícil de dir. El que és clar és que algunes desigualtats poden estar justificades, perquè corresponen a eleccions de vida diferents. Un pot ser universitari i un altre banquer, cosa que no vol dir que tots els sous dels banquers estiguin justificats. Alguns oficis són més durs o més difícils que altres. En tot cas, una justificació racional no pot justificar les desigualtats extremes.

-I el mèrit, ¿quin paper hi juga?

-En el discurs modern sobre la desigualtat hi ha una espècie d'hipocresia al voler basar totes les desigualtats en la lògica del mèrit. Els guanyadors del sistema tenen interès a justificar la seva posició evocant l'interès general, però en la pràctica no està gens clar que pagar als directius empresarials 10 milions d'euros a l'any sigui de l'interès general. Pel que fa a la meritocràcia educativa, és una estafa gegant. Als Estats Units els ingressos mitjans dels pares dels estudiants de Harvard corresponen actualment als del 2% dels nord-americans.

-¿Caminen llavors cap a una societat de rendistes?

-Si no es prenen les decisions adequades tot fa pensar que tornaran les desigualtats lligades a l'herència, igual que al segle XIX o fins i tot pitjor, perquè la població està en regressió. El pes de l'herència en el Madrid del 2030 serà encara més important que en el París de l'època de Balzac.

-¿Per què? 

-Perquè en la postguerra es creia que s'havia arribat a una forma de capitalisme sense capital financer, sense patrimoni, i ara ens adonem que, per a les generacions joves, el patrimoni torna a ser important, com no ho havia estat des de principis del XIX.

-I per això és partidari d'aplicar un impost sobre el capital.

-Quan hi ha un nivell de prosperitat patrimonial com l'actual, és de sentit comú gravar el treball una mica menys i el patrimoni una mica més. És una qüestió que supera la divisió esquerra-dreta. A Espanya, per exemple, és interessant veure com el Govern de Zapatero va eliminar l'impost sobre el patrimoni i Rajoy l'ha reintroduït.

-¿Suggereix una política econòmica desproveïda d'ideologia? 

-No, jo no dic això. Crec que el conflicte esquerra-dreta encara existeix i quan hi ha unes eleccions, jo prenc partit. En general, m'acusen de prendre massa partit. Però la democràcia no es redueix a les eleccions. A vegades, tant l'esquerra com la dreta, quan arriben al poder fan coses molt diferents de les que havien previst des de l'oposició. Només s'ha de veure avui François Hollande.

-L'esquerra ha comès errors

-És el mínim que es pot dir. Mentre que el problema de la dreta és que no vol més Europa i prefereix organitzar les coses amb els seus líders a nivell nacional, el de l'esquerra és que vol garanties que una integració europea més gran conduirà a polítiques progressistes perfectes. Però si no les tens, s'ha de confiar en la democràcia. Un no pot desconfiar de tot.

-¿És el que passa a França?

-El que veig és que, davant les propostes de l'esquerra, que són una mica indefinides, l'extrema dreta és molt clara. Si l'esquerra no fa el mateix esforç de claredat, el missatge de l'extrema dreta apareixerà cada vegada més com l'únic missatge.

-Després de trobar les contradiccions del capitalisme, ¿ha trobat les de la seva pròpia obra?

-(Somriu) Bé, no és un producte acabat. La base de dades sobre les desigualtats se segueix desenvolupant. El llibre és simplement una fotografia amb les dades disponibles en un moment del temps, però continuarem l'estudi amb col·legues d'una trentena de països per estendre'l a països emergents d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica.

-¿Segueix sorprenent-lo l'èxit del llibre?

-Vaig intentar escriure alguna cosa accessible, no tècnica. Tothom el pot llegir, encara que és una mica llarg, però bé. Explica la història de les desigualtats en més de 20 països. Una història dels diners que passa per tres segles i que no és simplement econòmica sinó política, cultural, literària i social. El seu èxit mostra que hi ha una demanda de democratització del saber econòmic.

-Per cert, diuen que no s'ha llegit El capital, de Marx.

-No és veritat. L'he llegit. El que he dit és que no és fàcil perquè és molt especulatiu.

SEnDSi per entendre la concepció econòmica del segle XIX a França i a Anglaterra recorre a Balzac i a Austen, ¿a qui llegeix per entendre la d'avui?

-A Carlos Fuentes. La voluntad y la fortuna és molt interessant. H