Ser Chiara Mastroianni no és fàcil, i precisament pel mateix motiu que d’entrada podria suggerir el contrari. La seva mare és Catherine Deneuve, la gran dama del cine francès; el seu pare, Marcello Mastroianni, que va ser no només l’estrella més famosa de la cinematografia italiana, sinó també l’epítom del que era cool durant la dècada dels 60 gràcies a pel·lícules com 'La dolce vita' (1960) i Fellini 8¿ (1963).
Això, diem, d’entrada sona a xollo. Que li preguntin a Paris Hilton pels avantatges d’heretar un cognom famós. Tot i així, carregar amb això no pot ser fàcil si et dediques a la mateixa professió que els teus pares però et veus obligat a estar per sempre sota la seva ombra. Per una altra banda, ¿com evitar-ho?
Al llarg de 20 anys, durant els quals ha rodat unes 40 pel·lícules, no hi ha hagut cap entrevista en què a Mastroianni no li hagin preguntat insistentment pel seu llinatge. Qualsevol en la seva situació n’estaria fart. Però ella no. “És un alleujament, perquè detesto parlar de mi mateixa. De totes maneres, la majoria de les vegades em limito a assentir amb el cap: tothom creu que els coneix més bé que jo i que té opinions sobre ells més vàlides que les meves”. Això també hauria de ser irritant. “No, no: em fa gràcia”.
Història d'un romanç
A Mastroianni, de fet, gairebé tot li fa gràcia, i és una actitud que la mirada entremaliada, el somriure als llavis i l’amable ironia demostren. “És curiós, perquè s’acostuma a donar per fet que sóc una dona melancòlica, no sé per què. Sovint, així que una persona em coneix exclama sorpresa: ‘¡Ah, però no ets gens sinistra!’. És gairebé com si la gent se sentís decebuda”.
A principis dels anys 70, Deneuve i Mastroianni es van convertir en la parella de moda del cine europeu, a causa d’una relació sentimental de quatre anys i de les cinc pel·lícules que van rodar junts per a directors com Marco Ferreri i Jacques Demy. Chiara va néixer el 1972, el mateix any en què la seva mare es va divorciar del fotògraf David Bailey –havien deixat de viure junts tres anys abans–. “En realitat, no vaig arribar mai a veure els meus pares junts en la vida real, només a la pantalla. Es van separar quan jo tenia 2 anys, i llavors no m’adonava de res. Només els he vist besar-se a la pantalla, és molt estrany”.
L'eterna somniadora
Va ser el seu pare, recorda, qui la va portar per primera vegada a un rodatge, als llegendaris estudis romans Cinecittà, i aquell entorn la va marcar profundament. “Passant tant de temps en rodatges, en què les estones d’espera són molt llargues i has de combatre l’avorriment, vaig començar a perdre’m en les meves fantasies i a deixar volar la imaginació. Suposo que és per això que al llarg de tota la meva vida he sigut una dona bastant somiadora i abstreta. Una encantada, vaja”.
Per una altra banda, matisa, va ser la seva mare la que la va introduir en el plaer de veure pel·lícules. “Ens assèiem juntes al sofà i passàvem hores veient la tele. Suposo que, si ajuntes les visites als rodatges amb les maratons de pel·lícules, era inevitable que jo acabés convertida en actriu”. ¿No hi va haver cap intent de rebel·lió per part seva davant un destí que semblava predeterminat? “Li puc assegurar que vaig ser una adolescent díscola”, adverteix. “Anava de punk per la vida, amb aquelles botes Dr. Martens, aquelles jaquetes masculines i aquell pentinat amb els laterals afaitats. Guapíssima”.
Rebelió al cinema
De totes maneres, afegeix, el verdader acte de rebel·lió va ser precisament fer el pas que semblava obvi. “Quan li vaig dir a la meva mare que volia ser actriu es va enfadar moltíssim”, recorda. “Ella volia que jo em dediqués a una professió seriosa, que anés a la universitat i estudiés arquitectura o biologia. Perquè sap que ella ha sigut molt afortunada al llarg de la seva carrera, i que la majoria de les actrius no treballen ni gaire sovint ni durant gaires anys. Fins i tot ella mateixa sempre té por que no li tornin a trucar mai més”.
¿I el seu pare? ¿El gran Mastroianni es va mostrar reticent que la seva filla seguís els seus passos? “No, en el cas del meu pare va ser al contrari. Quan l’hi vaig explicar, va muntar una festa. Encara que la veritat és que per a ell qualsevol excusa era bona per muntar una festa: així que tastava una salsa de tomàquet deliciosa, tenia ganes d’anar-ho a celebrar. Em va dir que si jo era feliç, ell també ho era”.
Mà a mà
Mare i filla han treballat juntes en cinc pel·lícules, sempre interpretant mare i filla, o sogra i jove: 'Mi estación preferida' (André Téchiné, 1993), que va suposar el debut pràctic de Mastroianni a la pantalla –prèviament havia tingut un paper anecdòtic a 'Por nosotros dos' (Claude Lelouch, 1979)–; el cartoon d’autor 'Persèpolis' (Marjane Satrapi, 2007), en què les dues actrius aportaven la seva veu; la saga familiar 'Un cuento de Navidad' (Arnaud Desplechin, 2008); el musical 'Les bien-aimés' (2011), i, per últim, la pel·lícula que divendres que ve arriba a les nostres pantalles, '3 corazones'.
“Suposo que si no fos la meva mare estaria terroritzada de treballar amb ella. La seva reputació de dona gèlida la precedeix, però és falsa”, aclareix. “Li encanta riure i fer la pallassa, i és una magnífica mestressa de casa, que cuina i cuida el seu hort i treu a passejar el gos i li recull les caques de la vorera. No és una diva”.
‘3 corazones’
‘3 corazones’ ens presenta Mastroianni en la pell de Sophie, una dona que viu una existència provincianament burgesa i que es veurà situada al centre d’un tempestuós triangle amorós que completen la seva germana Sylvie (Charlotte Gainsbourg) i el seu marit (Benoît Poelvoorde), que en el passat va viure una aventura amb aquesta última. Dirigit per Benoît Jacquot, el film se serveix d’aquesta premissa per preguntar-se fins a quin punt coneixem realment la persona amb qui creiem compartir-ho tot, o com lidiar amb els nostres desitjos més capritxosos i incontrolables.
“La pel·lícula funciona com un Cluedo sentimental”, opina Mastroianni. “Hi ha una mica d’intriga hitchcockiana. Cap personatge sap qui és l’altre ni quins són els seus sentiments. I això és com la vida mateixa: no podem estar mai segurs del que subjau en la intimitat d’una parella”.
Amor a primera vista
Referències a mítics jocs de taula a part, 3 corazones és un melodrama de manual. I els melodrames són pel·lícules que funcionen segons regles dramàtiques molt estrictes i particulars. Tant a l’hora de contemplar-les des del pati de butaques com de donar-los vida davant la càmera, és útil creure en conceptes com l’amor a primera vista o l’amor boig. “Jo crec absolutament en l’amor boig, i en l’amor a primera vista”, s’afanya a declarar Mastroianni.
“Alguns amics meus han viscut episodis que així ho demostren, no els puc explicar perquè tinc molt pocs amics i no els vull perdre”. Al cap i a la fi, almenys si donem per bo el tòpic, la fe cega en els dictats de la passió forma part de la identitat cultural francesa. “Suposo que és veritat: en nom de l’amor els francesos arribem a fer les coses més estúpides. D’això no me’n salvo ni jo, que només sóc francesa a mitges”.
El cor de Mastroianni
La vida privada de Mastroianni ha sigut almenys tan agitada com la de Deneuve. Té dos fills –Milo i Anna— de pares diferents, i amb tots dos va mantenir relacions de gran notorietat mediàtica a França. Primer, amb l’escultor Pierre Torreton; després, amb el cantant Benjamin Biolay. “Sí, és cert que sóc una mare soltera com ho va ser la meva, però no és el mateix”, aclareix. “Jo he estat casada amb els pares dels meus fills i he tingut relacions estables amb ells, res a veure amb els vaivens emocionals de què vaig ser testimoni de petita”.
Actualment, Mastroianni manté una relació sentimental amb el belga Benoît Poelvoorde, el seu company de repartiment a 3 corazones. Com que ell és un dels còmics més histriònics del cine francès i ella exhibeix elegant sobrietat, la seva unió representa un contrast sobre el qual, en tot cas, ella no obre boca. “Sóc una dona molt reservada –es disculpa–. I em molesta bastant que, sovint, aquesta reserva sigui considerada sinònim de fredor o, encara pitjor, d’altivesa. És només que, segons la meva opinió, els assumptes privats s’haurien de mantenir privats”.
Al marge del circ mediàtic
Des que es va posar per primera vegada davant de la càmera fa tres dècades, Mastroianni ha mantingut un ascens a la fama lent i sostingut. En lloc d’intentar emular els seus pares, ha fet carrera en pel·lícules més modestes i independents a les ordres, això sí, d’alguns autors de talent immens com Christophe Honoré, Arnaud Desplechin o Claire Denis.
Si haguessin crescut en aquest entorn familiar, molts altres nens haurien acabat convertits en petits monstres addictes a l’atenció pública. “Per sort, a mi sempre se’m va mantenir al marge de tot el circ mediàtic”. Encara recorda perfectament el moment en què va comprendre que les seves circumstàncies no eren normals. “Un dia, la meva mare em va portar una foto en què estava posant al costat de la Porqueta Peggy, que s’havia fet després d’aparèixer com a convidada en un episodi dels Muppets. Jo era una gran fan dels Muppets, i que la meva mare els hagués conegut em va demostrar que era una dona importantíssima”.
No es va deixar impressionar per això. Va créixer a cavall entre París i Itàlia i, confessa, contaminada per cert ressentiment. “Sentia verdadera enveja dels meus amics, que tenien pares normals amb feines normals”, lamenta. “Hauria volgut que els meus tinguessin una merceria, o que fossin carters. La meva mare sempre diu: ‘No et queixis, Chiara, sempre vaig ser molt present’. I només t’has de fixar en la seva filmografia per comprendre que això és mentida. ¡Rodava 10 pel·lícules a l’any!”. Durant molt temps, confessa, la relació entre mare i filla no va ser fàcil.
Nena de papà
Sempre es va sentir més connectada amb el seu pare, potser en part perquè la gent no parava de repetir-li que era la seva viva imatge. “Constantment em deien que m’hi assemblava moltíssim, i jo demanava perdó. ‘Va ser sense voler’, els responia. Ara, francament, la semblança m’omple d’orgull”.
Potser perquè només passava amb ell les vacances, esquiant als Alps o visitant el carnaval venecià, aquells períodes es mantenen a la seva memòria com un temps idíl·lic: “Era un home tremendament bondadós i ple d’amor”. Molt diferent, això sí, de la imatge que s’ha popularitzat d’ell. “La gent creu que era un llibertí, però es posava furiós quan em veia maquillada o portant una faldilla curta. I jo pensava: ¿com és possible que el mateix home que va protagonitzar 'La gran comilona' (1973), en què apareixia fornicant i tirant-se pets, es posi així per una mica de rímel?”. Tampoc, afegeix, era un home tan lluminós i radiant com se’l recorda. “Durant les vacances s’avorria i es convertia en una persona d’humor volàtil. Només se sentia feliç mentre treballava”.
¿Mastroianni què n’ha heretat d'ell, a més dels ulls i el cognom? ¿Quanta part del seu talent és influència del seu pare? ¿Quanta de la seva mare? Aparentment, poca. Segons l’actriu, ni ells li van voler donar consells ni ella rebre’ls. “Crec que ell només me’n va donar un: no treballis mai ni amb nens ni amb gossos, perquè et robaran tot el protagonisme”.
D’altra banda, tota la seva carrera ha sigut una lluita, fins a cert punt vana, per trobar la seva pròpia identitat. “Em va costar moltíssim sentir-me còmoda com a intèrpret, el pes que el pedigrí dels meus pares em carregava sobre les espatlles era enorme. En els primers anys posar-me davant de la càmera em feia un mal de panxa insuportable. I encara em passa, però ara el dolor és agradable”.