Lole i Alba arriben al barri de Los Remedios arregladetes com per anar de casament. Són les dotze del migdia i a Sevilla la calor augmenta. La trobada és al local Piano blanco, on Lole reapareix per primera vegada després de la mort de la seva meitat, de Manuel. El dolor està massa latent. Fa molt poques setmanes que van acomiadar el poeta fetiller Manuel Molina, un dels gurus del nou flamenc. I també de les seves vides. No estan a gust. A Lole li fa mal la cama i s’aixeca contínuament. Alba, tan bon punt s’asseu, deixa anar que en cinc minuts ha de ser en un altre lloc. Lole Montoya i Alba Molina, mare i filla, oferiran dijous un concert a la sala Apolo de Barcelona. El mateix lloc que va acollir l’inesborrable recital que van fer pare i filla el 2012. Com aleshores, també les unim per a una entrevista i una emotiva sessió de fotos que ara Alba reviu. “¿Fem com amb el pare?” Dit i fet. Es posa darrere d’ella i, com en aquest joc del fet i amagar infantil, li tapa els ulls amb les mans i les obre dient “cucú-traaas”. Unes rialles fugaces aconsegueixen, només per un moment, que les seves mirades no semblin tristes.

En el concert de Barcelona el record de Manuel estarà molt present, més enllà del repertori. ¿Com se senten? lole No ens volem centrar en això. alba Deixa’m que contesti jo, mama. És normal que pregunti pel papa. Lole: És que és molt fort. A mi no se m’acut preguntar-li una cosa així a algú que ha perdut un ésser estimat. El que faig és fer-li un petó d’ànim. Jo vull parlar d’art, de coses boniques. alba A mi les emocions no em fan mal. Cantar no em representa un esforç. M’emociono massa, això sí. Em vénen ganes de plorar. Però la música em cura. No tinc sensació d’angoixa quan canto. La tinc quan no canto. lole Ella ha demanat contestar-te. Jo no. Sóc més feble. Alba: És diferent. La relació pare-filla és lògicament diferent. Lole: No entenc això del morbo. Mai entendré que algú l’utilitzi per fer publicitat d’una cosa. Alba: [Abaixa el to de veu mentre Lole abandona el seu seient] Està cansada. Estem passant per un moment molt dur.

-No volia semblar agressiva. Parlem de coses boniques, doncs. ¿Què   tenen preparat per al recital?

Lole: [Es torna a asseure i explica que els analgèsics no li calmen el dolor] Cantaré alguns tangos, alguna cançó lenta, una mica per alegries, gospel, alguna cançó en àrab i temes que feia amb Manuel com Romero verde, La mariposilla... I segur que Alba acabarà ballant, que li agrada molt. alba Serà un recital en dues parts: la meva, al meu rotllo, i després el protagonisme serà per a la meva mare i la família Montoya, amb un final de festa conjunt.

-¿I en quina fase estan els seus pròxims discos?

Alba: Estic a punt de treure un elapé de cinc temes. Jo, directament. No m’interessen les discogràfiques. Ni jo a elles. El penjaré a internet. És un treball bonic que fa temps que preparo i que mereix ser escoltat, no desat en un calaix. I també vull fer un disc en directe. I un altre de versions de Lole y Manuel. A manera de regal. D’homenatge. lole Jo sí que tinc un disc que sortirà al carrer, però encara em falta per gravar alguna coseta.

-Lole, la seva filla Alba se n’ha anat per camins extra-flamencs, però vostè va ser la primera ‘cantaora’ que va figurar en les llistes de les millors cantants ¡pop! Corria l’any 1976.

Lole:  Sí, em van posar com a part d’aquest gremi. Quan em vaig veure col·locada allà en aquella revista amb gent com Massiel... crec que no sabien gaire bé què fèiem Lole y Manuel. De cop, cantàvem un altre estil i anàvem per llocs on normalment no actuaven els flamencs. Ningú tenia gaire clar què érem.  alba  I encara és així. La prova és que ningú us imita. Quin flamenc més poètic, romàntic, tan poc ortodox... Lole: Però després també cantàvem una soleá, una bulería... i desconcertàvem a tothom.

¿Quina va ser la principal aportació de Lole y Manuel?

Lole: Introduir la poesia –llavors el que més cantava a la poesia era Serrat–, i també la música clàssica. Abans era tot lament. Ah, i les meves aportacions àrabs. ¡I la frescor! Tots feien uns gestos molt durs al cantar.

¿El flamenc demanava un ‘Nuevo día’, parafrasejant el títol del primer disc de Lole y Manuel?

Lole: Sí, encara que a alguns els agradés més que a altres el que fèiem. I els que han vingut després, el flamenc d’ara, què vol que li digui, no sempre em convenç el que fan: no és clar quan acaben els temps, els compassos... Al flamenc li fa falta una revolució molt gran. Alba: La revolució la necessitem tots els humans, directament.

Lole, el 1995 vostè va treure un primer disc en solitari, ‘Liberado’, deixant clara l’empremta de la seva religiositat.

Lole: No tinc cap religió ni vull parlar de l’Església. M’agrada el gospel, com li agradava a Whitney Houston i a Ella Fitzgerald. És una música que alimenta l’ànima, les emocions. Ens hem oblidat de l’esperit. Hem fet que la vida sigui monòtona, que giri al voltant de coses superficials. I quan t’acostumes a viure així... El costum és només per als animals. L’home és més especial.

Alba, el seu pare sempre alabava la seva afinació. ¿És conscient de tenir aquest do?

Alba: No hi penso. Sé que tinc una cosa bonica, que és veritat que afino, però no tinc la veu de la meva mare. Això sí, tinc la seva escola. I la del meu pare. I això sí que em sembla important.

La comparació de Manuel no té desperdici: deia que afina “amb la precisió d’un Longines”.

Lole: És que tens un quejío gitano que moltes vegades et surt sense adonar-te’n. I, sí, Alba, tens moltes coses de tots dos.

Però físicament és clavada a vostè. ¡Preciosos gens!

Lole: Gràcies. Les mares sabem molt bé a qui s’assemblen els fills. Té certa semblança a mi, però sobretot quan era més jove. Amb els anys li vaig veient més coses del seu pare.

¿Quin és el principal aprenentatge que els ha donat la vida?

Alba: ¡Te’n dóna tants...! No tenir pressa; no córrer, que després te’n penedeixes. Encara que, ¿saps què? Un altre aprenentatge important és deixar de penedir-se. ¡S’han de treure les coses bones de tot! Com més gran ets, com més consciència agafes de les coses, tot es torna més lleig. En realitat, m’agradaria tornar a ser una nena. Si existís l’opció, m’hi llançaria de cap. I amb la mateixa innocència de llavors, ¿eh? Lole: S’ha de ser molt conscient ¡de tot! alba Doncs jo no crec que la consciència sigui tan bona amiga. Et fa ser més infeliç. Lole Ella té les idees així de clares. Per descomptat, els problemes, les coses, les vivències... et tornen més agra. Alba: Jo vull ser, vull sentir-me lliure. I no parlo de llibertinatge. Crec que la llibertat és molt important. I insisteixo: tant de bo pogués tornar a ser una nena i esborrar amb goma certes coses... Lole: Ai, filla. És clar que l’ésser humà és molt complex. Cal tenir saviesa per no obrir sempre el cor. Crec que l’aprenentatge més gran és saber escoltar. No és fàcil. La gent parla molt i escolta molt poc. Estàs parlant i fins i tot parlen per sobre teu. Jo necessito els meus espais. Els meus silencis. El silenci és molt bo. Alba: Si és obligat, ja és diferent. Lole: No. Pots obligar-te a estar en silenci per meditar. Alba: Depèn del que hagis de meditar. Perquè la ment va sola. Lole Pots intentar controlar-la. Això és meditar. Pots aconseguir no deixar volar els pensaments. Encara que és un exercici que a vegades costa.

L’última vegada que van actuar junts Lole y Manuel va ser el 1997, al teatre Tívoli de Barcelona, “on planejaven tornar”, explica Jesús Molina, el germà de Manuel i mànager de la parella durant 28 anys (ara ho és de Lole). El germen d’aquest esperadíssim retorn va sorgir el 22 de març, dos mesos abans que Manuel morís. Lole y Manuel van tornar a ajuntar-se de la manera més espontània a Las Botellitas (Sevilla), durant un homenatge a Chiquetete en què el fill d’aquest, Fran Cortés, li tocava la guitarra a Lole fins que... “Manuel l’hi va demanar i va començar a tocar-la ell –relata Lole–. Alba no parava de plorar, criatura... Manuel estava molt emocionat. No havíem preparat aquest retrobament. Nosaltres mateixos ens vam sorprendre que sorgís d’una manera tan bonica, tan pura... Encara tremolo quan el recordo tornant-me a tocar Hojas de menta, la cançó que em va regalar quan érem nòvios i que nosaltres anomenàvem El pajarillo [Sentao en el rio, sobre un viejo tronco/ vi que un pajarillo quería cantar/ pero estaba ronco./ Lloraba de pena, lloraba de pena]”.

¿I per què no van voler recuperar abans Lole y Manuel?

Lole: Per motius que no tenen a veure amb els nostres sentiments. Mai res ens va robar el que sentíem. Ni tan sols el temps.

Ni tan sols la mort