El retrat de l'esquerra no és una foto en blanc i negre, encara que ho sembla. Mireu-la bé. És una pintura. És un autoretrat d’Antonio de Felipe (València, 1965) posant com Hugh Jackman a Lobezno. El conegut artista pop camina pel tall de la navalla de l’hiperrealisme. I en lloc d’urpes, s’ha col·locat pinzells, la prolongació natural del seu cos rotund.
Fa temps que seguim la seva trajectòria i teníem ganes de parlar amb ell. “Jo exposava cada dos anys a Barcelona –diu ell a l’altre costat del telèfon–, a la galeria María José Castellví, però va tancar i em vaig quedar orfe. Així que des d’aquí proclamo que m’agradaria trobar una alternativa per tornar a una ciutat que m’encanta”, llança. En efecte, si anem a l’hemeroteca, l’última vegada que Antonio de Felipe va exposar a Catalunya va ser l’octubre de l’any passat, al remodelat Tinglado número 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona, amb la mostra Pop Art al Port2. També va pintar amb flamencs, palmeres i audreys una habitació de l’hotel Estela de Sitges.
Tot un referent internacional
A més de desitjant exposar a Barcelona, Antonio està pletòric després de la bona acollida que ha tingut la seva última mostra a La Casa de Vacas del Retiro de Madrid. L’ha titulat Graffiti Pop i ha sigut un nou xut de color, humor i optimisme. Amb ella ha rubricat una trajectòria de 25 anys en què s’ha forjat un nom internacional com a referent del pop art, des del seu debut allà cap al 1990.
“Ha sigut la meva mostra més emocional i excessiva fins ara, amb els grafitis com a motiu principal. Unes 60 peces de gran format en què he estat treballant en aquests últims quatre anys. Jo dic que és la meva obra de maduresa. L’he disfrutat molt, i l’espectador, també”.
L'inventor de les escultures en forma de vaques
Aquest espai del parc del Retiro en què han conviscut els seus quadros de Charlize Theron, David Beckham, Bambi i els seus grafitis efímers li porta molts records, alguns fins i tot agres. “Aquesta ha sigut la meva cinquena exposició a Vacas. La primera va ser precisament la de les vaques. Perquè jo sóc el pare de les vaques –proclama reivindicatiu–. Llavors em va semblar original que les vaques tornessin a casa seva, perquè aquell edifici del Retiro és l’antiga vaqueria reial. I a partir de les meves escultures i pintures de vaques, miri tota la llet que ha donat la Cow Parade, de la qual ha mamat a nivell internacional molta gent; no jo”, matisa.
Obrir-se en canal cada vegada és complicat; ho sap qualsevol artista. Per a aquest home que es mou entre la cultura popular i l’art urbà, el repte ha consistit aquesta vegada a tunejar un pavelló on dialogaven quadros i grafitis, on la pintura i l’escultura s’han fos en una única disciplina i on elements lluminosos i tecnològics com els neons també tenien la seva raó de ser-hi. “Més que una exposició, ha sigut una experiència artística. Recordo que vam obrir i encara estava intervenint en l’espai, pintant un home granota al costat d’un extintor real, que era la seva bombona d’oxigen. O unes empremtes al costat d’una claveguera a terra i coses així. He pintat en llocs on no es penja obra habitualment. Aquestes eren obres efímeres, però no m’importa. La gent estava encantada de veure’m per allà tacat de pintura. M’he fet fotos amb tothom. I els nens al·lucinaven”.
Un madur amb molta força
Antonio està pletòric. “Sóc optimista per naturalesa, dels del got mig ple. Malgrat que la vida no està fàcil per a ningú, tendeixo a pensar que el millor encara ha d’arribar. Com a mostra, aquesta exposició. Després de milers de quadros segueixo creant amb més ganes que mai. I és bonic veure que gent de diferents edats surt de veure la meva obra amb un somriure. I que et diguin que la teva pintura els sembla terapèutica és el millor afalac. Sona a tòpic però és que em sento molt madur, tant en el pla personal com professional. Ara pinto amb més força que mai”.
És impossible agradar a tothom, però el que és innegable i en el que la crítica està d’acord és que la tècnica d’Antonio de Felipe ha evolucionat cap a noves cotes d’hiperrealisme. “Pensi que fins i tot molta gent creu que són fotos tractades i he hagut de pintar uns cartells a la paret per advertir que és acrílic sobre llenç i que tot és pintat i no un fotomuntatge”.
La confusió ve perquè Antonio ha recorregut a noves armes. “De sobte tenia ganes de provar amb els aerògrafs, els retoladors i els aerosols. He incorporat tot el que ve del grafiti al meu llenguatge habitual, que són els pinzells, la pintura acrílica i el llenç”. Com si Goya, Velázquez i Warhol, per citar tres dels seus referents, s’enfrontessin amb Keith Haring, Sixeart i Banksy.
“M’agrada aquesta idea d’una cosa aparentment ràpida i espontània, de cosa efímera que té el grafiti, que és al carrer i dura el que dura. I, a més, connecta amb els meus orígens. Jo sóc valencià, encara que faci anys que visc a Madrid. I a la gent la sorprèn molt que es cremin les falles, sense entendre del tot que les falles han nascut per a això, per acabar en cendra”.
El seu pas per Miami, decisiu
En aquesta incursió en l’art urbà hi té molt a veure el seu pas per Miami. “Moltíssim. Vaig començar amb aquesta sèrie, titulada Graffiti pop, fa quatre anys. Però en fa just dos me’n vaig anar a Miami, i el que hi vaig veure em va impactar fins al punt que he inclòs neons a les meves obres. Miami és una ciutat excessiva i molt estimulant. Hi ha molta creativitat i una ebullició brutal. A part del districte art déco i dels neons d’Ocean Drive, el focus artístic és al barri de Wynwood. Allà vaig veure uns grafitis que em van deixar amb la boca oberta. Va ser com si hagués entrat a la Capella Sixtina del grafiti. Va ser molt enriquidor, perquè a mi el que m’agrada és aprendre. I treballar al costat d’aquells artistes ha tret coses de mi que estaven amagades”.
Antonio de Felipe va estar treballant al Miami Marine Stadium, a Virginia Key, un estadi clausurat fa més de 20 anys per problemes de funcionament i malmès per l’huracà Andrew, recolzant la croada de Gloria i Emilio Estefan perquè no acabi reduït a runa. “Vaig estar pintant grafitis al mes de juliol, amb una calor enorme i amb tempestes diàries en què semblava que s’acabava el món. Va ser una experiència esgotadora però gratificant al mateix temps”, resumeix.
Va fer moltes altres coses, com pintar bosses. I fins i tot va complir amb l’encàrrec d’El Mundo de retratar sota el seu prisma pop la família reial. “Em va quedar més acolorida i pròxima que el quadro d’Antonio López. I només en 20 hores”, descriu.
Ja de tornada al seu estudi del barri madrileny de Malasaña, va reprendre aquesta sèrie i també va sorgir una cosa nova: el pintor també es va convertir en motiu de la seva obra. Sense complexos. Amb humor. Antonio amb unes ales lluminoses, com un àngel de llum. Antonio en texans i amb el tors nu. Reflexiu. Chulazo. Osazo.
M'he desposseït de les ports que tenia
“M’he desposseït de certes pors que tenia. I com que estic bé amb mi mateix, aquí estic, sense pudor. Jo abans no m’havia autoretratat. I no ho he fet per vanitat. És perquè tenia ganes de parlar de mi i del meu món”, diu aquest escorpí, metòdic i organitzat. “Si t’hi fixes bé, aparec sempre perquè hi ha una intenció. Per exemple, jo m’he dibuixat en un quadro a partir de la foto famosa dels obrers asseguts al gratacel a Nova York senzillament perquè em considero un obrer de la pintura, un treballador de l’art”.
Cada obra, en efecte, té la seva història. Com el quadro de l’actriu Charlize Theron, daurada com una musa de Gustav Klimt. “Vaig veure la seva obra a Viena i vaig quedar embruixat. De tornada, a l’avió, fullejant una revista, em vaig fixar en l’anunci del perfum J’adore amb Charlize. ‘És pur Klimt’. Automàticament, vaig treure un retolador, vaig fer un esbós, vaig arrencar el full sense que em veiés l’hostessa, i aquí hi ha l’embrió”.
A David Beckham l’ha retratat com un Sant Sebastià. “És el que té el poder transgressor del grafiti, que amb uns simples traços, amb sis fletxes, pots alterar el sentit d’una imatge publicitària i la converteixes en una icona religiosa i homoeròtica”.
És una obra que funciona també com “un sismògraf emocional”. Peces pintades per exorcitzar trobades que es van acabar i que potser en un altre moment s’hauria guardat per a si mateix.
Li preguntem per últim per les vendes i deixa anar un: “Sobrevisc, que no és poca cosa”. Reconeix que va vendre molt en un moment d’explosió econòmica. “I la sort és que no he deixat de fer coses en galeries
de Suècia, Alemanya i Miami. És cert que aquí l’art és un article de luxe i el mercat se n’ha ressentit molt, però confio que això s’arreglarà. De moment, també estic fent obra sobre paper, molt més assequible, per a la gent que comença a col·leccionar. Es pot tenir obra meva original i única en mida A3 per 500 euros. I no parlem d’un dibuixet, sinó d’una cosa que visualment funciona molt bé”.