Junts, barrejats i El que calgui. Nerea Barros (El tiempo entre costuras) és una gallega morena, de cos menut i veu dolça-ronca i greu. Ella és Rocío, la mare de dues nenes desaparegudes que activen la maquinària de La isla mínima. Javier Gutiérrez (Águila roja), barba de dos dies, transmet tranquil·litat (no en va és el gran de tots tres) i calidesa. Interpreta Juan, un policia amb un passat tèrbol, sòrdid, que escup sang i escura fins a l’últim trago. Raúl Arévalo (La gran familia española) mostra amb orgull els seus bíceps i el seu cos prim. Ha començat a anar al gimnàs i, és clar, es troba en aquell feliç estat de fibrosa tonificació. És Pedro, el company poli de Juan, un home centrat, combatiu, que critica durament els vells costums del cos. Perquè La isla mínima, que s’estrena divendres que ve, dirigida amb el contundent pols i ofici d’Alberto Rodríguez (7 vírgenes, Grupo 7), està ambientada al 1980, en una societat que encara mama del vell règim. En un paratge andalús desolat desapareixen dues nenes. I dos policies enviats des de Madrid s’enfronten a una atmosfera brutal, angoixant, crua, fosca. Un thriller que dóna molt per parlar amb dos refrescos de cola (Nerea i Raúl) i una cervesa (Javier).

El film parla d’un lloc asfixiant, d’una Espanya molt profunda.

Javier: És que aquesta Espanya existeix. És una Espanya molt negra, que ens fa remuntar als anys 80. I és veritat que El Caso ja no és el diari més llegit [i ni tan sols existeix], però hi segueix havent una Espanya així, amb casos pròxims com el de José Bretón, o la nena assassinada pels seus pares a la Corunya. I el que abans se’n deia crim passional ara és violència de gènere. La qüestió és que moltes dones segueixen morint a mans de les seves parelles.

Raúl: És una pel·lícula de gènere pur, més que les que ha fet Alberto Rodríguez fins ara. Encara que està ambientada en els anys 80, és molt actual perquè al final està explicant la nostra història. Jo vaig al poble dels meus pares, a Segòvia, i hi ha alguna cosa del que s’hi respira que..., atmosferes similars a la d’aquesta pel·lícula, de caçadors, d’escopetes, d’arrel.

Nerea: Sobretot és la impunitat, el fet que hi ha hagut un moment a Espanya en què, si tenies poder, podies matar o violar impunement. Això encara segueix i no en som conscients.

¿Encara hi ha cacics? ¿Qui són?

Javier: Segueixen sent iguals, el que passa que ara fan olor d’Armani i van amb vestits molt cars i en cotxes oficials, que és el més gros, perquè els cacics d’abans no treballaven per a l’Estat. Hi ha molts cacics i els ciutadans els hem posat allà, amb els nostres vots, a la poltrona.

Raúl: La diferència és que en aquesta pel·lícula es tapa i es tapa, i ara no fa falta tapar. Bé, tampoc tapen tant [Javier riu]. A polítics com Esperanza Aguirre els faria falta una mica de direcció d’Alberto Rodríguez. Ara és igual. Poden deixar anar la merda més gran davant d’una càmera o estar ficats en la corrupció més gran que al final, com veiem cada dia als diaris, no passa res. El més fotut és que abans, en altres èpoques, passava igual però almenys, encara que sigui un matís tonto, es tapava, gairebé era més elegant. Ara semblen dolents de pel·lícula de sèrie B.

Nerea: L’ésser humà té moltes facetes, i una d’aquestes facetes és molt fosca, alimentada pel poder i per l’ego. La política significa això: poder i moure diners. Ara mateix, a Espanya, per desgràcia, si ets a dalt i robes molt, no passa res. En canvi, si algú normal roba molt menys, és castigat sí o sí. És un fenomen estrany que crec que hem heretat d’una mala gestió històrica.

Dels anys 80, ¿en recorden res?

Raúl: Jo vaig néixer el 79.

Nerea: Jo el 81.

Javier: Jo el 71, sóc una miqueta més gran que aquests dos jovenets. Em vaig criar a Ferrol, bressol de Franco. Recordo que vaig estudiar en un col·legi de capellans en què hi havia una impunitat absoluta pel que fa al càstig físic: es pegava amb la mà oberta, amb canyes de bambú, s’estirava les patilles, els càstigs eren realment cruels. Avui és impensable que un mestre li posi la mà a sobre a un noi o una noia. I recordo que aquella violència es palpava, hi havia molta crispació en l’ambient. No n’era conscient, però fins i tot després de morir Franco encara hi havia reminiscències d’aquell món fosc i cruel.

És difícil simpatitzar amb els seus personatges.

Nerea: És que la gent d’aquest lloc és molt tancada. És clar, vénen aquests de Madrid a ficar-hi el nas i ells volen protegir el seu terreny. Alberto [Rodríguez] treballa des de la contenció. En la mirada de Javi es produeix una transformació brutal des que arriba fins al desenllaç. En Raúl hi ha una altra mirada que també evoluciona.

Raúl: Més enllà que siguin més o menys secs o que sigui una comèdia o un drama, l’important és que els personatges siguin molt reconeixibles, això és el que enganxa a les pel·lícules. Hi veus el teu oncle, el teu avi, el del poble, el del barri, hi ha alguna cosa en aquelles cares, en aquella forma de parlar, que al final reconeixes.

Javier: És molt difícil empatitzar en un univers en què regna i es respira la violència, la ira, la desconfiança, la por. Tots són víctimes d’aquell poble i del que hi passa.

¿Vostès van empatitzar amb els seus personatges?

Nerea: Jo he hagut d’empatitzar, i molt. El meu personatge és una mare: pur sacrifici, pura obsessió per salvar les seves filles. Per interioritzar aquests sentiments i aquestes mirades he hagut de pensar en la meva mare i en la meva àvia a partir de tot el que vaig viure des de petita. També vaig treballar en un hospital com a infermera, a l’uci de pediatria, i vaig observar molts pares davant moments crucials de les seves vides, on el que compta són els seus fills.

Javier: Home, crec que tots tenim un costat fosc, tots tenim una cara b en la nostra vida. Però el meu personatge en concret és massa fosc, amaga moltes coses, encara que sí que comprenc d’on li ve el dolor. Està tan ple de por, ira i soledat com altres habitants de La isla mínima.

Raúl: En la meva família, que és d’un poble molt petit, he vist el dolor que han provocat coses que han passat, però la forma de mostrar-lo és molt curiosa: anys de tapar i tapar i tapar. I això és el que es respira a la pel·lícula.

Entre els actors, ¿també hi ha resignació i desesperança?

Javier: Resignació, mai. La lluita del còmic, del creador, de  l’actor, del director és estar sempre en peu de guerra. Ja sigui a través del cine, del teatre, de la televisió potser menys, o de qualsevol expressió artística, un s’ha de posar sempre en contra del poder, o almenys criticar-lo. Hi ha una croada contra el món del cine, dels actors en particular, i de l’art en general, que no sé cap on ens portarà, però un poble sense cultura és un poble mort, sense llibertat. Crec que els que ens governen estan molt equivocats.

Nerea: La cultura és un dels pilars d’un país, és el que ens defineix, el que hem mamat. I ara mateix només es treballa per tapar cada vegada més i per construir uns espais de cultura encasquetats i durs. I hauria de ser just el contrari: tenir llibertat d’expressió, poder equivocar-te, criticar qualsevol mala praxi del poder... No anomenaria resignació al que hi ha ara, però sí tristesa al comprovar que hi ha nens que no tenen res a fer o no saben què fer, amb les hormones a mil per hora i gran quantitat d’energia, i que només veuen la tele o juguen a videojocs perquè no tenen espais que els permetin desenvolupar-se, construir-se per dins. I és un error, perquè la cultura pot donar molts diners si està ben gestionada.

Si no fos per les sèries, ¿com pagarien el lloguer?

Nerea: No el pagues.

Raúl: Ni amb les sèries.

Javier: Hi ha la idea generalitzada que els actors vivim de puta mare, que estem en un estadi superior al del ciutadà. I això és completament irreal, no sé qui ha venut aquesta moto. Bé, sí que ho sé. Un 70% de la gent de la nostra professió està a l’atur més absolut, sense treballar, no ja des de fa mesos, sinó anys. I del 30% restant, només el 8% o el 10% ho fa de forma regular. Els ciutadans han de conèixer l’estat tan lamentable en què està la nostra professió i com els polítics no paren de castigar-la permanentment amb mesures vergonyants. No vull donar la pallissa amb l’IVA cultural perquè s’ha dit massa, però és un tema escandalós.

¿Com es pot ser combatiu avui dia?

Raúl: Cada un amb les armes que pugui, jo aquí no jutjo a ningú, però sobretot amb la feina. Un artista, sigui de la branca que sigui, ha de regirar consciències, encara que sembli un tòpic, i estar en la lluita ideològica que ell consideri, dia a dia. Això és el més efectiu i el que està a les nostres mans.

Nerea: Fent tremolar els espectadors de la manera que sigui i que ells s’identifiquin amb el que estàs dient, que ho sentin. És per això que jo em dedico a això. Un ha de ser fidel al que creu i al que vulgui defensar, sense jutjar. La generositat és fonamental: un actor, un creador, arriba a l’espectador quan s’obre en canal.

A França consideren el seu cine com una cosa molt pròpia. ¿Que ens falta per arribar a això?

Javier: Xovinisme, com els francesos. ¿Per què ens sentim orgullosos d’una selecció espanyola quan guanya el Mundial i a la cultura se li dóna tan poca importància? Amb els genis que ha donat aquest país i els que podem seguir tenint... El cine espanyol està molt denigrat. Està maltractat i criticat per gent com, per exemple, Cristóbal Montoro, que ni tan sols és ministre de Cultura, i a qui, per cert, no l’he vist queixar-se ara de la recaptació que ha aconseguit Ocho apellidos vascos. Fora s’admira i es reconeix la feina de professionals del cine com Javier Bardem, Isabel Coixet, Pedro Almodóvar, Fernando León de Aranoa, Alberto Rodríguez i tanta gent que traspassa fronteres. I aquí res de res. És el mal endèmic de l’espanyol, ser caïnita per naturalesa. I no canviarem. Em crispa molt.

La pirateria, ¿és una simple anècdota?

La pirateria, ¿és una simple anècdota?Nerea: És un factor més, però tant de bo el nostre problema fos només aquest. És la nostra educació cultural, amb aquesta picaresca del Lazarillo de Tormes que tenim tan integrada... Jo discuteixo quan em ve un lampista a casa i em diu: “Això és preu amb IVA, i aquest, sense IVA”. Miri, no senyor. És el futur d’aquest país amb el que estem jugant. Aquesta picaresca és en cada espanyol: si no m’ho emporto jo, s’ho emporta un altre. I en la cultura, com que no la respectem, no la considerem un bé superior. No som conscients que és necessari pagar encara que sigui dos euros per veure una pel·lícula. No hi ha una empatia real entre el creador i l’espectador. Aquesta unió a mort només es produeix amb el futbol. I hauria de ser en tots els àmbits.

Javier: De la manera que estan els sous en aquest país, i al preu que posen les entrades, entenc que la gent pirategi per poder accedir a les pel·lícules, a la música o als llibres que li interessen. És el Govern el que hauria d’abaixar els preus. Això de la pirateria se m’escapa.

Raúl: És clar que ens afecta, però és una qüestió molt complicada. Internet és el futur, ens agradi o no, i ens hi hem de saber adaptar. Amb això no vull dir que recolzi la pirateria, ni de molt, però crec que s’haurien de desenvolupar formes més senzilles i barates per accedir a continguts. No et pots agafar a la idea que la pirateria és el gran càncer del cine.

¿Recorden per què un dia van decidir ser actors?

Raúl: La veritat és que en el meu cas no ho recordo gaire bé... Jo devia tenir 16 o 17 anys i ja gravava amb la càmera els meus companys d’institut, els meus veïns, els meus amics. Un dia em vaig apuntar a un curs de teatre i després em vaig posar a estudiar, a fer teatre, però no recordo exactament quan es va produir el clic. Sempre havia pensat que estudiaria Comunicació Audiovisual o una cosa així. Però vaig provar el teatre i em va agradar.

Nerea: Encara que sembli un tòpic, des de petitona hi havia alguna cosa, com un cuquet per dins, que em regirava. Em passava tot el dia al meu món interior, creant histò­ries. A mesura que vaig anar creixent, anar al teatre o posar-me davant d’una càmera era una cosa que em fascinava. Als 15 anys vaig fer la primera pel·li, de protagonista, Nena. Després no he tornat a ser protagonista [riu]... I em vaig adonar que, encara que en moltes ocasions em superava la por i la vergonya, poder actuar era al·lucinant. Recordo sentir de sobte que havia trobat el meu camí i que havia de treballar en això. Ara m’aixeco als matins per anar a un rodatge i penso: “¡Que guai!”.

Javier: És com el capellà que va a missa, una vocació… Els espectadors no saben que els actors, la majoria almenys, som uns grans tímids. Jo, de fet, vaig començar en la interpretació per vèncer una timidesa malaltissa i actualment em segueixo trobant molt més a gust en la pell d’un personatge que en la meva pròpia. I en això estic, en aquesta lluita. Per a mi, actuar és terapèutic.

L’ego dels actors, ¿és real o és  llegenda?

Raúl: Jo tinc un ego enorme... [riu]. És fonamental. Però tots en tenim. I és necessari estimar-se, en aquesta i en totes les professions. ¿Lluitar contra això? Sí, bé, contra la part dolenta de l’ego. Però forma part de tu, com a creador i, sobretot, com a persona. La qüestió és intentar que aquest costat fosc no jugui en contra de la teva feina i de la dels companys.

Javier: Si fos per mi, em faria invisible en les estrenes, no faria promoció, desapareixeria, ho passo molt malament. Suo mortadel·la [riu]. Però també és molt satisfactori quan saps que ho has fet bé davant de la càmera.

Nerea: L’ego és comú a tothom, en tenim totes les persones. La part dolenta és que si està descontrolat i és amb l’únic que et mous, no et deixa viure. Però la part bona com a actriu és que si el controles a nivell de creació pot actuar com un coet.