En un món en què els actius tòxics, les primes de risc i els atacs dels mercats són el nostre pa de cada dia, les coses senzilles i quotidianes cobren la seva autèntica importància. Antònia Latorre (l'Hospitalet, 1956) ha decidit baixar de la macroeconomia i descendir a temes més terrenals, els d'estar per casa. I amb aquesta finalitat ha organitzat el fòrum de dones Per parlar del que ens importa. ¿I què és el que preocupa? «Simplement, el que ens passa cada dia. Les dones no ens atrevim a expressar el que volem. Vivim una vida quan en realitat volem estar-ne vivint una altra», assenyala.
Latorre ja feia temps que volia executar aquesta proposta perquè presenciava, entre perplexa i entristida, que algunes dones explicaven amb molt detall, al forn de pa o a les botigues del barri, històries que pertanyien a la seva vida més íntima. «Hi ha grups de dones que esmorzen a la granja, però algunes no tenen amb qui compartir el cafè i llavors expliquen coses personals en qualsevol entorn. Per això vaig voler crear un espai de fàcil accés per a les dones que no tenen ningú amb qui parlar», explica Latorre.
Homes i dones també tenen diferents púlpits per predicar les seves preocupacions. «Els homes si volen conversar ho tenen fàcil. Entren al bar i de seguida troben algú per parlar de feina o de futbol. A vegades em pregunto què seria d'ells si no hi hagués futbol», comenta amb ironia. Latorre creu que en el cas de les dones la cosa es complica perquè no van al bar per poder parlar amb algú. Com a molt entren en una granja per esmorzar.
La iniciativa d'aquesta veïna d'Horta-Guinardó ha tingut un gran ressò, sobretot des que el districte la va penjar a la web. A les tertúlies, que començaran l'11 d'octubre a la idíl·lica seu del Centre d'Informació i Recursos per a les Dones (Camèlies, 36), ja s'hi han sumat un grup de dones del barri. La mitjana d'edat ronda els 50 anys. «M'agradaria comptar també amb gent més jove, però deuen tenir altres vies», diu resignada la coordinadora del grup. El col·lectiu és heterogeni: hi ha dones que treballen fora de casa, altres que són mestresses de casa i alguna viuda «que té necessitat de comunicar-se, de compartir i de sentir-se acompanyada per altres dones que puguin estar en la seva mateixa situació. En definitiva, gent a qui li costa expressar-se i abordar qualsevol tema», apunta la promotora dels debats.
Latorre té clar el que vol que sigui el grup i el que no vol que sigui: «No vull que es parli del marit ni dels fills i tampoc que sigui un espai reivindicatiu, però tot dependrà de les preferències de les assistentes. És obert». En el guió del curs també hi figuren temes com els maltractaments, que no per habituals són menys dramàtics. Però, d'entrada, Latorre vol suggerir al grup que creïn al seu pis un espai propi. «Les dones tenim tota la casa per a nosaltres però no tenim un lloc que sigui només nostre, i és necessari un espai on puguis deixar un paper sense que te'l toquin en tres mesos. I això tan senzill és vital», assenyala.